dilluns, 12 de febrer del 2018
diumenge, 11 de febrer del 2018
UNA MICA DE REALISME, PER FAVOR
 |
| De Faro a Diari de Tarragona. |
M’agradaria
viure a un país normal on ens poguéssim governar sense intromissions externes,
ja siguin polítiques o judicials. M’agradaria que hi hagués un Parlament que
elabores lleis i d’altres normes legislatives en benefici de la ciutadania,
però sobre tot d’aquells més desafavorits. I finalment m’agradaria que tinguéssim
un govern que portés el dia a dia de l’agenda política i que prengués mesures
efectives per a solucionar tots els problemes del país. Però mentrestant...
Mentrestant tenim dos partits que en lloc d’entendre’s,
cada dia se barallen i creen entre ells més discrepància i més barreres. Un
expresident a l’exili (tot i que el seu títol oficial sigui sent el de
President) que sembla que viu en una realitat paral·lela o virtual , un concepte
que els nostres avis no coneixien, però que avui ens és molt familiar. També
tenim planejant sobre el nostre cap com si d’enormes voltors se tractessin, l’article
155 de la Constitució que controla i fins i tot suspèn tot allò que se
considera que va en contra de les lleis espanyoles, entre les que també estan
les catalanes. I el que encara és pitjor, que la situació seguirà així mentre
no s’arribi a un acord per a investir un president que no sigui considerat un
sediciós i no fos protagonista principal de l’etapa independentista
immediatament anterior a les eleccions del passat desembre.
Voler investir president a Puigdemont, ni que
sigui de forma simbòlica és una mesura que el govern d’Espanya no tolerarà. A
sobre, per a començar, com que no està previst a l’ordenament jurídic català,
el PDeCAT unilateralment vol canviar la llei per a que se permeti fer. Mesura
que els republicans no li donen suport.
Ni tan sols Elsa Artadi, el nom que més sona per a substituir a Puigdemont hi
està d’acord. Tot i els gestos de cara la galeria (i els fidels a Puigdemont) d’Artadi,
m’imagino que estaria encantada de presidir la Generalitat. Quin polític no ha
somniat mai en ocupar càrrecs rellevants? Bé, algun ne deu d’haver com el
tortosí Josep Monclús...
Tot indica que ERC ho té bastant més clar. La
realitat només n’és una encara que hagi moltes formes de veure-la o
interpretar-la. Saben els republicans que per a desencallar (ni que sigui de moment)
la situació, s’han d’acceptar les normes de joc que ens imposen des d’Espanya.
I sinó és així, tot sembla que ens en anem irremeiablement cap a unes noves
eleccions que, tot sigui dit, representarien el fracàs de la política catalana i
se demostraria que molts polítics estan més interessats en el seu propi
benefici que no amb el col·lectiu d’una nació.
Tot i que no se diu, les discrepàncies més
grans entre ERC i el PDeCAT deuen de venir per la situació dels seus dos
principals líders: Mentre Junqueras se troba a la presó d’Estremera, Puigdemont
està exiliat voluntàriament a Bèlgica. I se digui el que se digui, no és el
mateix. Mentre un està reclòs i privat de llibertat i d’altres fets quotidians com
per exemple donar entrevistes, l’altre, tot i que sigui lluny de Catalunya,
campa totalment lliure i pot fer el que vulgui, fins i tot viatjar a d’altres
països tal com va fer recentment a Dinamarca.
Si per a desencallar l’enrevessada i anormal situació
que està vivint Catalunya s’han de guardar determinades idees fins el moment
més propici per a tornar-les a treure, se fa i punt. Ja sé que costa, però és l’única
solució a curt termini.
LA CIUTAT QUE VOLEM 11-02-2018
Gran escampall de trossets de plàstic que un dia van formar part d'una cadira de braços com les que se poden veure a les terrasses i jardins.
La hipòtesi més plausible és que un avió que sobrevolava Amposta l'ha deixat anar i en caure al terra s'ha escampat com quan esclata una bomba i la metralla se dispersa per tot arreu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)