L'ESTACA DE BARES 2

¿La República era això?

ENRIC HERNÁNDEZ

La majoria independentista del Parlament encara no ha descobert les virtuts terapèutiques de la sinceritat: "La veritat us farà lliures"

L'inexcusable empantanegament de la política catalana -sense autonomia, sense Govern, amb un Parlament en punt mort...- no s'explica només pel 155, ni per l'impacte dels polítics presos, imputats o voluntàriament expatriats. És la desavinença entre les forces independentistes, incapaces de pactar un programa i un candidat per a la investidura, cosa que amenaça amb abocar els catalans a altres eleccions.

És clau recordar d'on venim per entendre on som. No ens cansarem de fer-ho, encara que molesti els propensos a l'amnèsia. N'hi haurà prou amb rememorar tres pronunciaments del llavors president, Carles Puigdemont, al llarg del 2017.

Brussel·les, 24 de gener. "Podeu estar segurs que Catalunya decidirà lliurement el seu futur mitjançant un referèndum legítim, legal, amb totes les garanties democràtiques, eficaç i vinculant. Europa no podrà mirar cap a un altre costat; haurà de ser part de la solució."

Parlament, 10 d'octubre. "Des de l'endemà del referèndum s'han posat en marxa diferents iniciatives de mediació a nivell nacional, estatal i internacional. Algunes són públiques; altres encara no ho són, però ho seran."

Palau de la Generalitat, 26 d'octubre. "Perquè s'entengui: no tenim res. No tenim estructures d'Estat, no tenim els Mossos, no tenim cap fons econòmic, no tenim cap mediador internacional."

UN MIRATGE

No cal dir que les dues primeres intervencions es van produir davant les càmeres. La tercera, recollida per Oriol March al seu llibre Los entresijos del procés, va ser la resposta de Puigdemont als que a porta tancada s'oposaven a la seva voluntat de convocar eleccions per evitar el 155. El perspicaç lector no tindrà cap dubte sobre quan mentia Puigdemont i en quina ocasió deia la veritat.

Desafortunadament, la majoria independentista del Parlament encara no ha descobert les propietats terapèutiques de la sinceritat: “La veritat us farà lliures.” Ni amb el triomf del 21-D n'ha tingut prou per confessar al seu electorat que tot va ser, siguem benèvols, un miratge. No és estrany, doncs, que molts independentistes de bona fe es preguntin si la República era això.

ESTELS AL VENT 8

Bon dia! 

PARÀLISI TOTAL

De Napi a Diari de Tarragona. 

Com aficionat a l’anàlisi polític he de dir-vos que la situació catalana me produeix perplexitat. I no crec que sigui l’únic. De totes maners el grau de perplexitat deu de ser inversament proporcional al de la implicació a la causa independentista. O no...

A les darreres eleccions no vaig votar a cap de les tres opcions (Junts per Catalunya, ERC i les CUP) que se posicionaven clarament per declarar la independència (o al menys això deien) En canvi, un parell de milions de ciutadans de Catalunya si que ho van fer creient fermament que la República Catalana estava a tocar. No era tan difícil: només calia una majoria parlamentària, tot i que aquesta fos ajustada.

Però a l’hora de la veritat, entre que alguns dels electes estan empresonats i d’altres exiliats voluntàriament, resulta que la suma aritmètica efectiva dels tres partits no arriba a una majoria suficient ni en la primera volta, ni en la segona, on no faria falta que el candidat proposat pel President del Parlament Roger Torrent obtingués majoria absoluta. Amb una majoria simple n’hi hauria prou.

Tot i el canvi de candidat (primer va ser Puigdemont i actualment ho és Jordi Sánchez) no fa possible obtenir els vots necessaris per a ser investit. Manquen els de la CUP que ja ha anunciat que no vol una Catalunya autonomista com la que hi ha hagut sempre. I així estem... Van passant els dies i l’article 155 s’està allargant més del compte, tot i que això no sembla important als ulls dels polítics independentistes.  

No puc posar-me a la pell d’algú que va votar JxC o ERC, simplement perquè, com he dit, no els vaig votar. Però penso que d’haver-h fet, molt possiblement estaria empipat en veure que uns partís que només fa uns mesos governaven junts o recolzaven el govern en el cas de les CUP no tenen propostes per a sortir-se’n.

I mentre això passa, Espanya (sobre tot Govern i tribunals), tocant el que no sona per a dificultar encara més la situació que jo qualifico (ho heu pogut veure al títol del comentari, com a paràlisi total)

De vegades alguns dels debats que emet TV3 sorprenen. Sobre tot si el que se diu no ho diu el contertulià que t’esperés que ho digui. Dilluns al programa Tot es mou que condueix l’Helena Garcia Melero, l’escriptor i filòsof Bernat Dedéu va sorprendre a propis i estranys al llençar a l’aire unes preguntes (aproximadament minut 45 del vídeo):

-Si després de l’1 d’octubre Rajoy no hagués fet res, Catalunya seria independent?

-I si els jutges espanyols no haguessin fet res, Catalunya seria independent?

En ambdós casos, segons Dedéu la resposta seria no. Així de contundent...

I perquè no? Perquè citant paraules d’Artur Mas i de Santi vila, en 4 o 5 anys no s’havia preparat ni uns sola estructura d’estat...

Quan escolto coses com aquestes vingudes d’una persona que no és sospitosa de ser independentista, no puc deixar de pensar que estem vivint en una gran fal·làcia.

Tinc la sensació de que els polítics (en general) van al que sempre han anat: a mirar de mantenir les seves quotes de poder encara que això comporti enganyar el seu poble.

Sóc dels qui sempre ha pensat que el que va passar l’1-O, els nostres governants sabien que podria passar. L’1-O se va convertir en un símbol de la resistència catalana, com una mena d’11-S (places i pavellons porten ara aquest nom...) Però fa uns dies, l’actual director de la nostra policia va dir que durant lesreunions per a preparar el dispositiu de l’1-O, el Major Trapero li va dir aPuigdemont que suspengués la consulta per problemes de seguretat...   

Ara per ara, tenim una sessió del Parlament ajornada sine die (esperant el dictamen del recurs que s’ha presentat per a que Jordi Sánchez pugui ser investit President, tot i que darrerament sembla que ja s'està buscant un tercer candidat) i Puigdemont intentant reagrupar el seus incondicionals per a formar una corrent interna en contra del seu partit.

Des de fora és molt trist el que estic veient, però trobo que si estigués dintre ja hauria caigut amb el més absolut desànim.