dilluns, 30 de desembre del 2019
diumenge, 29 de desembre del 2019
A PROPÒSIT D’UNA ENTREVISTA A ARTUR MAS
De Pedro A. Alberto. |
Segurament és agosarat afirmar que l’anomenat procés té el punt de partida en la
transfiguració de Mas després de l’11 de setembre de 2012. Tard o d’hora l’independentisme
s’hauria obert pas dintre de la política catalana aprofitant qualsevol situació
favorable. Però és evident que l’actitud de Mas és important per a comprendre
com s’ha arribat al punt que ens trobem actualment. El seu partit, Convergència
Democràtica de Catalunya, no havia segut mai un partit independentista, com
tampoc ho era el propi Mas.
Després de no poder evitar dos governs de l’anomenat
Tripartit, Mas tenia la lliçó ben apresa: si volia governar havia de deixar
enrere qualsevol prejudici i aconseguir la seva gran ambició que no era altra
que la presidència de la Generalitat de Catalunya.
Cal recordar que l’any 2006, Mas va signar un
document davant d’un notari on entre d’altres coses se comprometia a no arribar
a pactes permanents i estables amb el
PP. No obstant, l’any 2010, després de tornar a guanyar unes eleccions i de que,
en aquest cas, el Tripartit no sumés, res li va impedir pactar amb el PP d’Alicia
Sánchez-Camacho per a ser investit President.
Però el pacte amb el PP significava una rèmora
per a Mas. D’aquí que, després de l’èxit de convocatòria assolit a la Diada de
2012, Mas pensés que si virava la seva ideologia cap a l’independentisme i
convocava eleccions de forma immediata (se van celebrar el 25 de novembre)
guanyaria (tal com hauria dit Helenio Herrera), sense abaixar-se de l’autocar. Però a Mas li van fallar les
previsions i va perdre 12 diputats. Quasi els mateixos que va guanyar ERC que
en guanyava 11 i avançava així per primer cop al PSC. Mas no podia fer una altra
cosa que continuar el seu particular viatge cap a Ítaca i governar, mal que li pesés, amb el suport dels republicans.
Però l’actitud de Mas va tenir un efecte sense
precedents: la majoria dels militants i simpatitzants dels seu partit se
convertirien, de la nit al dia a l’independentisme.
A l’entrevista publicada pel digital eldiario.es, Mas afirma que és
una bajanada absoluta dir que va canviar les tisores per l’estelada. I
justifica la seva actitud dient que tots els governs d’Europa (ant els de
dretes com els d’esquerres) ho van haver de fer.
No entraré a analitzar com se va arribar a
aquella situació de retallades ferotges, però és veritat que el capitalisme, de
la ma dels diferents governs, va aprofitar l’ocasió per a estrènyer el conjunt
de la societat, però sobre tot a les classes més populars i desafavorides i que
Mas, en aquell moment, va ser un dels seus màxims representants. Cal pensar que
alguna de les retallades imposades sota el seu govern encara perduren en l’actualitat.
La normalitat, si arriba, encara
trigarà anys.
Tal com diu Mas, no és cert que canviés les
tisores per l’estelada ja que les retallades van continuar durant tot els seu
mandat. I la seva conversió política cap a l’independentisme no se deu tant a
motius purament ideològics sinó a la seva gran ambició política.
Sense cap mena de dubte, Artur Mas és un dels
polítics més ambiciosos de poder que he conegut mai. Potser el que més!
L’ENTREVISTA A ELDIARIO.ES:
https://www.eldiario.es/catalunya/politica/Artur-tonteria-absoluta-tijeras-estelada_0_978502256.html
dissabte, 28 de desembre del 2019
COMPLIR LA LLEI
Portada d'Hermano Lobo de 1975. |
Perplex, estupefacte... No sabria dir exactament
quin va ser el me estat quan vaig llegir que Puigdemont, després de donar-se a
conèixer la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre
Junqueras, va reclamar que s’havia de complir la Llei...
¿Quina Llei s’ha de complir Sr. Puigdemont? ¿Només
la que afavoreix els interessos de l’independentisme? ¿O tota la resta?
Soc dels qui penso que no totes les lleis son
justes. Sovint, els parlaments, a instàncies del govern de torn, aprova lleis
per a als seu propi benefici o els que és el mateix, per a poder aplicar sense
contemplacions les seves pròpies polítiques. Però també soc dels qui penso que
les lleis estan per a complir-se, tot i que no ens agradin...
El que no podem fer és complir aquelles que
ens beneficien i saltar-nos les que ens perjudiquen.
El Parlament de Catalunya, sovint amb majoria
independentista, ha aprovat lleis torejant
les de rang superior sense despentinar-se i fent cas omís dels dictàmens dels Serveis
Jurídics de la pròpia cambra o de la Comissió Jurídica Assessora.
Una vegada vaig dir que la llei està per a
incomplir-se... I és veritat. No conec cap llei que no s’hagi incomplert. No
obstant si un ciutadà incompleix la llei, ja sap a que s’exposa.
Tot i que no sempre (diguin el que diguin), la
llei és igual per a tothom. De vegades depèn del jutge o del tribunal que la
imparteix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)