LA VIA AUGUSTA

dissabte, 26 d’octubre del 2024

FRIBURG 4

divendres, 25 d’octubre del 2024

RESSEGUINT LES PETJADES DE ‘LA CINTETA’

Gràcies a un treball de recerca de batxillerat, Maria Perolada Martín va descobrir una galerenca que havia col·laborat amb la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, que va ser detinguda per la Gestapo, la policia secreta de Hitler, que va ser traslladada al camp de concentració nazi de Ravensbrück amb el comboi de les 27.000 juntament amb Neus Català, que va ser deportada a un segon camp de concentració, el de Neuengamme, que va ser alliberada gràcies a la intervenció de la Creu Roja sueca i que, finalment, va ser distingida pel govern de la República Francesa amb dues Legions d'Honor a part d'altres distincions i reconeixements.

Aquesta galerenca va ser Maria Cinta Rodríguez Tomàs, la Cinteta, tal com era coneguda familiarment. Va marxar a França l'any 1907 i allí es va casar amb Laurent Roques, un català de Linyola (Lleida) fet que li va ocasionar la pèrdua del seu cognom patern i va passar a dir-se Maria Cinta Roques, dificultant així la recerca efectuada per la Maria.

Durant el seu periple per diversos pobles francesos, finalment, quan va ser detinguda regentava un restaurant al poble de Pamiers, al departament de l'Ariege, regió dels Pirineus Orientals.

Aquest treball de recerca està publicat al llibre 'Cinteta Rodríguez Tomàs, una ebrenca heroica', publicat per Garsineu Edicions.

Fa quasi 40 anys que visito el departament de l'Ariege, sobre tot el poble de Mirepoix (Miralpeix en occità) on un cosí meu, fill de mon oncle Leonardo (de qui us n'he parlat moltes vegades) hi va viure durant més de vint anys. Actualment viu a Saint-Gaudéric, a menys de 10 Km.

A principis d'aquest mes d'octubre hi vam tornar, però abans de marxar ja sabia que aquesta vegada seria una estada diferent. De totes, totes, volia visitar el poble de Pamiers, on ja hi havia estat una vegada i que només està a uns 30 minuts en cotxe de Mirepoix. Aquest cop volia trobar el lloc on Cintenta i el seu marit va tenir el restaurant a la plaça dels Carmes.

Mon cosí Gérard ens va advertir que Pamiers havia canviat molt. Al contrari del que passa a la majoria dels pobles francesos, a Pamiers s'havien tirat per terra diversos edificis i s'havien ajuntat l'antiga plaça ‘des Carmes’ amb la plaça de la República. La nova plaça és el resultat de la unió de les dues esmentades anteriorment va prendre el nom de la segona com a denominació oficial. No obstant encara queda el carrer ‘des Carmes’ que és un dels més cèntrics de la població.

El nom de 'Carmes' es deu a l'existència d'un convent de monges Carmelites que hi va haver ja fa anys.

Mon cosí també ens va avisar que ens trobaríem la plaça en obres, la qual cosa sempre és un contratemps quan estàs de visita a un lloc que pràcticament desconeixes.

Malgrat les explicacions de mon cosí, la meva dona que sap molt més francès que jo, va entrar a preguntar a l'oficina de turisme que està situada a la mateixa plaça de la República. La treballadora d'allí, tot i que no ho sabia amb certesa, li va donar les mateixes explicacions.

Dies més tard, de visita a Carcassona, ens van topar amb una placa: ‘Jessica Bourianes-Roques, Avocat’. Vaig pensar que podríem estar davant d'algun descendent de Cinteta. A França tenir dos cognoms no és gens freqüent. Quan li vaig dir a mon cosí, em va dir que per aquella zona el cognom Roques era prou habitual, la qual cosa vaig poder confirmar en visitar el cementiri de Fanjeaux (Fanjaus en occità) on vaig veure la làpida d'un tal Jean Roques.

No us negaré que hauria estat molt més emocionant trobat la casa on Cintera i Laurent van tenir el restaurant a la plaça ‘des Carmes’ núm. 5 i, tot i que vam veure un número 5, cal recordar que ara ens trobàvem a la plaça de la República per a la qual cosa es pressuposa que aquella casa no té res a veure amb la que estàvem buscant.

Per tant, regust agredolç perquè no vaig trobar cap indici de l'estada de la nostra heroïna a Pamiers, però satisfet d'haver estat a un poble que durant molts anys va trepitjar una dona que, com jo, també era de la Galera.