GUERRA DE BANDERES

Passat el dia 12 d’octubre, dia en que els qui sé senten espanyols commemoren el dia Nacional d’Espanya i d’altres com jo, celebren l’aniversari del naixement, vaig veure que un veí que viu al bloc de davant (el puc veure només des d’una finestra de casa, va posar una bandera estelada al balcó.

Al costat de casa seva viu un nacionalista espanyol que ja, el dia 11, va treure una bandera espanyola, també denominada una “estanquera”.

Vaig imaginar-me que qui va treure l’estelada ho va fer perquè passaven els dies i l’altre encara la tenia al seu balcó.

Ahir vaig tenir ocasió de trobar-lo i em va dir que, efectivament, el motiu era el que jo em pensava. No obstant també va referir-se al veí del pis de baix que té una ensenya nacional espanyola, d’aquelles amb el toro, des del dia que la “Roja” va guanyar el mundial de Sud-àfrica, de forma ininterrompuda (aquesta tercera bandera no la puc veure des de casa, ja que com està a un pis més baix, me la tapa un magatzem que hi ha al davant)  

Com veieu no he dit noms, ni tampoc he posat la foto de la façana de davant de casa. Una altra vegada, el veí que col·loca l’espanyola va veure la foto de casa seva per Internet i no li va agradar gens. M’ho va dir el seu veí, es clar. Espero que aquest cop no s’empipi.

DATES AMB MISSATGE

Si aquest article l’escrigués un cabalista, amb tota seguretat ens podria donar moltes més explicacions i posar-nos més exemples.

Sense cap tipus de pretensió, us en parlaré d’unes quantes que tenen un cert significat (o al menys aparenten tenir-lo) Dues d’elles s’han produït en aquesta mateixa setmana (per això us en parlo ara) i alguns mitjans escrits (al menys el Periódico) se’n han fet ressò.

La primera va ser la del passat diumenge: 10-10-10. No em negareu que no és una data curiosa. El suplement dominical del Periódico ho titulava així: “A la recerca de la data perfecta”. I és que a ningú li passa desapercebut que si el “10” és el símbol de la perfecció, una data amb 3 “deus” ja és la perfecció total. Exemple d’aquesta perfecció va ser la pel·lícula que va protagonitzar l’any 1979 la Bo Derek i que va dirigir el seu espòs John Derek: “10, la dona perfecta” i que resultava que al final no ho era tant. La banda sonora del film era el “Bolero de Ravel”, una música que a mi m’agrada particularment i que, fins i tot, sona al meu mòbil quan algú em truca i queda a l’espera de que li respongui.

L’altra data va ser el 13-10-10, una data que segurament recordarà molta gent a Xile, sobre tot els mines i familiars dels 33 miners que van estar més de dos mesos “presoners” a la mina San José del desert d’Atacama. Si es sumen les tres xifres de la data, dóna 33 coincidint amb el nombre de miners sepultats.

La darrera explicació és el resultat de dues dates. Dues dates que, sumades en donen un tercera (les podeu veure a la foto que us he volgut adjuntar) Van passar fa força anys, sobre tot les dues primeres (en aquells temps, segurament cap dels meus lectors vivia encara) Però totes tres tenen molt que veure amb la història d’aquest país.

Quan fa més de trenta anys m’ho van explicar, em van dir que la data de la mort del dictador Franco estava prevista. Només calia sumar la data en que es va produir el cop militar que va donar el mateix Franco i d’altres generals en contra de la II República i que va donar el “tret de sortida” (potser mai millor dit) del que seria la Guerra Civil Espanyola: 18-07-36. No cal anar més lluny: que si de fet va començar el 17, que si va ser el 19... Si el règim dictatorial commemorava aquesta data per alguna cosa seria.

L’altra és la d’aquell dia festiu al calendari escolar anomenat el “Día de la Victoria), es a dir, l’1-04-39. Aquell dia, el propi Franco, des del seu quarter general a Burgos feia aquella coneguda proclama”En el día de hoy, caido i desarmado el ejercito rojo..., etc., etc.”. Així finalitzava aquella guerra fratricida que va causar milers de morts a tots dos bàndols, fa trencar infinitat de famílies i va obrir una escletxa que, a hores d’ara encara no s’ha tancat.

La suma de la data del començament de la Guerra Civil i la data del seu acabament dona com a resultat el 19-11-75. Tot just el dia abans de la mort del dictador. Hi ha rumors que diuen que Franco va morir el dia 19 o fins i tot dies abans, però el simbolisme que de per si tenia el 20-N van “retardar” la mort fins aquell dia. El 20-N de l’any 1936 moria afusellat el ideòleg del franquisme, el fundador de la Falange José Antonio Primo de Rivera.   

EL BOLERO DE RAVEL

 

L’AIGUA AL SEGLE XXI

Avui 15 d’octubre es fa “el dia d’acció dels ‘bloggers’” i aquest any el tema és “l’aigua”.

Sóc dels que penso que malament quan s’ha de commemorar o dedicar un dia a alguna cosa, per exemple el “Dia Mundial de...” (...dels drets de l’infant, de la dona, del orgull gai, de la Terra, etc.) Vol dir que alguna cosa no va com hauria d’anar. El dia Mundial de l’Aigua es va celebrar el passat 22 de març, el segon dia de la primavera.

L’amic Brian, que va ser qui em va avisar d’aquesta iniciativa, va dir que el tema de l’aigua “és un dels nostres temes favorits” i el cert és que no li manca la raó.

L’any 2000, molta gent de les Terres de l’Ebre, així com de l’Aragó i d’altres comunitats de l’estat, es van mobilitzar contra el PHN (Plan Hidrológico Nacional) que van parir els “experts” en aigua del govern de José María Aznar.

Recordo que quan ens manifestàvem per diversos punts de la geografia espanyola, allà on anàvem, parlàvem de la “Nova Cultura de l’Aigua”, una idea molt lligada als professors i científics Pedro Arrojo, Javier Martínez Gil, Narcís Prat, Enric Tello, Carles Ibáñez i Josep Canício, i tants d’altres que des de les seves respectives càtedres, institucions, tribunes, etc. van ajudar a difondre el concepte.

La Nova Cultura de l’Aigua fomenta l’estalvi, la reutilització i el reciclatge de l’aigua, com a bé escàs que és.

Però l’escassetat de l’aigua no afecta per igual a tots els països. N’hi ha alguns, sobre tot els del més al N, on l’aigua encara és un bé abundant. En canvi, tal com et vas apropant cap al S i, sobre tot als països saharians, l’aigua és un bé escàs i molt preuat. De vegades trobar aigua potable en alguns d’aquest països és una tasca pràcticament impossible.

Les mobilitzacions que tingueren l’origen i impuls de les Terres de l’Ebre, van servir per a diverses coses. Una (i tal vegada la principal), aturar el PHN i, dos, conscienciar a la població metropolitana que, a mig termini, l’aigua pot esdevenir un bé escàs.

Certament, poblacions com Barcelona han anat reduint progressivament el consum de l’aigua, però encara es poden prendre més mesures per evitar un consum desmesurat.

Precisament, aquest dies, després de la sequera que va parit Catalunya l’any 2008, l’Agència Catalana de l’Aigua està parlant d’apujar el preu en previsió d’altres èpoques de sequera.

Penso que la solució no és apujar el preu, sinó optimitzar més be els recursos disponibles i, si cal, posar en funcionament altres mesures que en permetin una millor gestió.

París emmagatzema l’aigua de la pluja des del segle XIII. Barcelona, en canvi, fa molts pocs anys que va començar a aplicar una mesura similar.

L’aigua de la pluja que cau sobre les ciutats no fa altra funció que netejar els carrers. Si es poguessin adaptar les nostres ciutats per a recollir tota aquesta aigua de la pluja, en un any plujós, s’emmagatzemarien uns quants H3 d’aigua per a ser reutilitzada, per exemple, en regar parcs i jardins i no tenir que fer-ho amb l’aigua potable que tant costa d’aconseguir.     

DEBAT, SI. DEBAT, NO

Com dèiem quan érem petits, això pareix “el conte de l’enfadós »
Va ser el President Montilla qui va donar la idea de fer un debat electoral amb l’aspirant a ocupar la seva cadira, el líder de CiU Arturo Mas.
D’arribar-se a fer, crec que seria la primera vegada que es faria un debat d’aquest tipus a Catalunya. Un debat sense precedents i, a sobre, sol·licitat per qui encara n’és el President.
Quan pareixia que tot anava per bon camí, unes declaracions del secretari general adjunt de Convergència Felip “Fuig” ha posat en seriós perill el cara a cara electoral.
Felip “Fuig” va acusar Montilla de “insultar la intel·ligència dels catalans per voler fer un dels dos debats en castellà”. Encara que ha rectificat (en aquests casos sempre és perquè algú li ha demanat que ho fes, però el que està dit, queda dit), penso que el personatge en qüestió insulta la intel·ligència de molts dels seus militants que ho són de bona fe.
Montilla vol que es facin dos debats, perquè, segons ell, es complementen l’un amb l’altre, ja que hi ha qui mira, preferentment TV3 i n’hi ha qui ho fa a d’altres cadenes. És una proposta acceptable, però, personalment, no crec que sigui el principal motiu.
Perquè a l’hora d’escollir una cadena d’àmbit estatal, quina es tria? TVE 1? Tele 5? Cuatro?...
El President, tos ho sabem, domina millor el castellà que el català, encara que en quatre anys hagi millorat molt la seva parla. Després, hi ha una bona part de l’electorat socialista que té com a primer idioma el castellà. Suposo que el que pretén Montilla és arribar a aquells electors que no votarien mai CiU i a més, parlar-los en la millor manera de fer-se comprendre.
No obstant això, sóc partidari que als debats polítics hi puguin participar els representants dels altres grups que participen als comicis, al menys, els qui ja tenen representació parlamentària.
No tenen perquè tenir protagonisme els dos líders dels principals partits. Cal que la resta de caps de llista puguin, també, presentar els seus programes i debatre les seves propostes.
Espero que al final s’arribi a una entesa i es puguin retransmetre els debats... Encara que jo no els miri.


Més informació sobre el tema.