El 25 de novembre es commemora el primer
aniversari de la segona etapa d’Artur Mas al capdavant del govern català i el
segon aniversari de l’ascens del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant del govern
d’Espanya. El resum en una sola frase de la coincidència de les dues efemèrides
seria aquest: Mai la dreta catalana i espanyola havien tingut una relació
tan dolenta i mai s’havia governat pitjor, sobre tot per a la classe
treballadora.
Començaré analitzant els dos anys de govern de
Rajoy en una pregunta: Què queda dallò
que deien mentre eren a l’oposició? Els dos anys de legislatura s’han
caracteritzat pel incompliment sistemàtic de tot allò que van dir que no farien
i, del que van dir que farien, res de res.
Fem un ràpid repàs:
-Han apujat els tipus de l’IVA, alguns, com el
de la cultura o el material escolar, són tot un despropòsit.
-Han apujat el gravamen de l’IRPF, però en
lloc de fer-ho progressivament (qui més té, més paga), han volgut ser equitatius
i beneficiar als seus.
-S’han creat taxes judicials que, a la
pràctica, dificulten l’accés universal a la Justícia, ja que, a la pràctica, es
priva als ciutadans amb menys nivell econòmic la possibilitat de poder recórrer
una sentència que considerin injusta.
-Han reduït fins la mínima expressió les
prestacions per la llei de la dependència, fins el punt que molts d’avis han
hagut de deixar les residències per a ser atesos pels familiars. I als
familiars que abans cobraven per atendre als dependents, se’ls hi ha deixat de
pagar o se’ls hi ha rebaixat l’ajut.
-Les retallades, a part des les de la llei de
la dependència, estan afectant a camps tan importants i estratègics com la
sanitat, l’educació i la investigació, uns àmbits considerats pel PP com línies
roges que mai s’havien de traspassar.
-Es va
rebaixar l’any 2012 els sous dels funcionaris i se’ls hi ha congelat per al
2013 i 2014.
-Les pensions ja no s’incrementaran amb l’IPC
com passava fins ara i, per tant, els pensionistes (que ja havien perdut la
paga compensatòria), perdran poder adquisitiu. Una altra línia roja que
no s’havia de traspassar.
-La pèrdua de drets laborals a partir de
l’enèsima reforma laboral. Si l’objectiu de les reformes laborals és la creació
d’ocupació, fins ara, han fracassat totes. I, a sobre, des d’Europa demanen al
govern una nova reforma. Per a què? Des del meu punt de vista és surrealista
total.
-Enduriment de les mesures per a poder obtenir
una prestació quan no és té feina.
-Amnistia fiscal per als defraudadors, encara
que l’equip econòmic del govern usés eufemismes per a dissimular-ho.
-Ajuts a la banca sense límits, mentre quan
eren a l’oposició van criticar durament que ho fes Zapatero (en molt menor
quantia)
-La pèrdua sistemàtica de drets civils, tan
individuals com col·lectius. Com per exemple la limitació al dret de
l’avortament on es retrocedeix 30 anys, ja que els supòsits que han de permetre
avortar són el mateixos que es van establir per primer cop. En quan a les
llibertats col·lectives s’està pendent de la decisió que ha de prendre un
divendres d’aquests el Consell de Ministres on, previsiblement, es limitarà el
dret de vaga (augmentant els serveix mínims per a que la incidència sigui
menor), el dret a reunió (no es podran fer concentracions davant d’edificis com
el Congrés o el Senat), es prohibirà l’assetjament als polítics (escrache),
es protegirà encara més a la policia...
-En lloc de crear ocupació, des de que governa
el PP, els aturats han crescut pràcticament en un milió de persones arribant a
la taxa més alta que mai havia arribat Espanya.
-Per molt que s’esforcen en dir el contrari,
dels brots verds o millora de l’economia, ni de bon tros. Només cal
preguntar-ho als comerciants que veuent com no entra quasi ningú als seus
comerços.
-El resum de tot plegat seria que el PP
s’està carregant sistemàticament l’estat del benestar i, com sé sol dir,
els rics són cada cop més rics i els pobres més pobres. El capital ens té
allà on ens vol tenir.
Ara bé, el més inversemblant de tot és que,
davant d’aquest panorama tan desolador, en les darreres setmanes, el PP ha
aconseguit remuntar les perspectives de vot. Sembla ser que alguns dels que els
havien votat, es creuen això de que l’economia millora i davant de l’oblit
del cas Bárcenas, ara mateix els tornarien a votar. Encara que el PP no és
l’únic culpable de que s’estigui capgirant la tendència de vot, molta culpa
també és del principal grup de l’oposició que no il·lusiona amb la seva
política, com si semblés que no vulguin guanyar les properes eleccions deixant
que passi el temps i que el marró se’l mengin els altres. El cas
d’Hollande a França seria el precedent que els socialistes espanyols no
voldrien imitar.
