Pareix que Mas, líder de CDC, viu obsessionat amb el tema del lideratge. Segur del seu, critica constantment la manca del mateix de l’actual President del Govern Espanyol, Rodríguez Zapatero i també el del President de la Generalitat de Catalunya José Montilla. Evidentment entre les formacions socialistes i la nacionalista que lidera Mas hi ha un abisme fàcil de identificar. Mentre Convergència és va crear a l’entorn d’un líder natural, Jordi Pujol, al PSOE sobretot, amb més de cent anys d’història, cada cert temps, n’és elegit un per poder optar a la presidència del govern d’Espanya i al PSC li passa una mica el mateix. Aquesta forma diferenciada del concepte de lideratge és similar a la que existeix als Estats Units on cada partit elegeix el seu després d’unes primàries, també per optar a presidir la nació americana.
Mas, que ha estat un líder “fabricat a mida” pel seu antecessor i que fins ara no ha estat capaç d’ocupar càrrecs més enllà del seu partit, faria bé de preocupar-se més de la seva formació política, no sigui el cas que li surti “un pinyol” que li arrabassi el lideratge a la propera ensopegada!
dijous, 9 d’octubre del 2008
dimecres, 8 d’octubre del 2008
ELS MOSSOS D'ESQUADRA, DE SERVEIS MÍNIMS?
Divendres vàrem sortir de casa per anar a passar el cap de setmana a la Val d’Aran. A partir de Tortosa la presència dels Mossos d’esquadra va ser una constant en tot el tram català de la carretera (a partir de Lleida es va molt per la província d’Osca) Ja a l’Eix de l’Ebre trobarem aquelles caixes grogues que, suposadament porten un radar al seu interior. I a partir d’aquí a moltes rotondes i encreuaments. Quan ja abandonarem l’Eix de l’Ebre per agafar l’autovia que porta a Lleida, un mosso, fins i tot dificultava la visió a l’hora d’incorporar-te. La presencia de la policia autonòmica va ser motiu de conversa en més d’un cop.
Dilluns férem el viatge de retorn. Casualment el cos dels Mossos d’Esquadra celebrava el 25è aniversari de la seva “refundació”. De forma aïllada venguérem, molt de tant en tant, algun cotxe patrulla. Però policies fent vigilància a les carreteres, cap ni un! No sé si és del tot normal o no... Potser que divendres, amb la proximitat del cap de setmana, es realitzen moltes més tasques de vigilància. Malgrat tot, penso que de circulació per les carreteres n’hi ha pràcticament igual uns dies que uns altes. Si no son viatges que aprofiten el cap de setmana per “escapar-se” uns dies, són camions i altres vehicles que estan treballant.
El dubte és si els Mossos d’Esquadra, dilluns, aprofitant l’aniversari, estaven fent serveis mínims...
Dilluns férem el viatge de retorn. Casualment el cos dels Mossos d’Esquadra celebrava el 25è aniversari de la seva “refundació”. De forma aïllada venguérem, molt de tant en tant, algun cotxe patrulla. Però policies fent vigilància a les carreteres, cap ni un! No sé si és del tot normal o no... Potser que divendres, amb la proximitat del cap de setmana, es realitzen moltes més tasques de vigilància. Malgrat tot, penso que de circulació per les carreteres n’hi ha pràcticament igual uns dies que uns altes. Si no son viatges que aprofiten el cap de setmana per “escapar-se” uns dies, són camions i altres vehicles que estan treballant.
El dubte és si els Mossos d’Esquadra, dilluns, aprofitant l’aniversari, estaven fent serveis mínims...
dimarts, 7 d’octubre del 2008
SOLUCIONS A LA CRISI
Alguns experts volen buscar com a solució de la crisi “l’aflorament del diner negre” que circula per aquest país. Ahir mateix ho portava el diari “El Mundo” i reclamava una espècie d’amnistia fiscal per aquell que “blanquegés” els guanys irregulars d’aquests darrers anys. Tot indica que aquests diners estarien en bitllets de 500 euros amagats en caixes fort particulars o bé dipositats en caixes de seguretat de bancs. Ja sé sap que Espanya és el país on consta que hi ha més bitllets de 500 euros. Encara que la circulació dels mateixos sigui limitada. Qui va a comprar pa amb el “bitllet gros”. Evidentment es sòl usar per a fer transaccions importants i, la majoria de les vegades, irregulars.
Aquesta “amnistia fiscal” no suposaria cap novetat. Recordo que ja fa un parell de dècades, crec que a l’època en que Borrell era secretari d’Estat d’Hisenda hi va haver una espècie d’amnistia per a que afloressin els patrimonis ocults. Sinó recordo malament, consistia en fer declaracions complementaries liquidant la quantitat resultat i els interessos de demora, però sense cap tipus de recàrrec.
Per a qui no conegui el tema, una declaració complementària és fer una segona declaració (en aquest cas de renda) afegint-li els diners guanyats aquell any en negre o sigui no declarats per la inexistència de factures u altres justificants i recalculant-la un altre cop. Sempre sortirà una quantitat a pagar. Més o menys elevada depenent de l’import que s’afegeix. Com la prescripció és als quatre anys, caldria fer les quatre darreres declaracions i, cada una d’elles, pagaria els interessos de demora a partir del dia que s’hauria d’haver fet efectiu el pagament dels impostos.
Evidentment és una fórmula per a fer sortir tot el diner generat de forma “opaca”. Sobre tot el que vindria de moltes transaccions immobiliàries dutes a terme en aquests anys de “bonança” econòmica. La dificultat seria (en el cas de declarar tot el “negre”) quina quantitat es va guanyar en aquest període dels quatre anys darrers i quina anteriorment. Per tant, es corre el perill de que Hisenda t’ho acabi fent declarar tot com a guany dels darrers anys o que no surti tot el diner que s’ha generat il•lícitament en els darrers 7 o 8 anys que és, si fa o no fa, quan va començar el “boom” immobiliari.
No és gens descabellat pensar que, efectivament, molt d’aquest diner sortiria a la llum. Al final, declarar-lo sempre dóna tranquil•litat. Hi ha un mètode usat per a qui vol blanquejar-los que consisteix en comprar bitllets de loteria premiats. Normalment, quan sé sap que ha tocat a un poble la grossa (o un altre premi important), es busca els afortunats per comprar-los els dècims a un preu superior al premi. Llavors es passa la “pilota” als altres; encara que aquest no siguin tant sospitosos de generar diner de forma il•legal. Tinc un amic que treballa a una entitat financera que coneix empresaris que ens pocs anys els hi ha “tocat” diverses vegades. Quina sort!
No diré que la solució no seria bona, ja que posaria molt més diners en circulació, la qual cosa permetria als bancs més disponibilitat a l’hora de concedir préstecs i pòlisses de crèdit. Però jo hi veig un inconvenient. El d’arribar a pensar que no passa res per no declarar els diners que, l’Estat, de tant en tant, anuncia una amnistia fiscal per a passar comptes... Això pot general la creença de que, al final, no passa res!
Aquesta “amnistia fiscal” no suposaria cap novetat. Recordo que ja fa un parell de dècades, crec que a l’època en que Borrell era secretari d’Estat d’Hisenda hi va haver una espècie d’amnistia per a que afloressin els patrimonis ocults. Sinó recordo malament, consistia en fer declaracions complementaries liquidant la quantitat resultat i els interessos de demora, però sense cap tipus de recàrrec.
Per a qui no conegui el tema, una declaració complementària és fer una segona declaració (en aquest cas de renda) afegint-li els diners guanyats aquell any en negre o sigui no declarats per la inexistència de factures u altres justificants i recalculant-la un altre cop. Sempre sortirà una quantitat a pagar. Més o menys elevada depenent de l’import que s’afegeix. Com la prescripció és als quatre anys, caldria fer les quatre darreres declaracions i, cada una d’elles, pagaria els interessos de demora a partir del dia que s’hauria d’haver fet efectiu el pagament dels impostos.
Evidentment és una fórmula per a fer sortir tot el diner generat de forma “opaca”. Sobre tot el que vindria de moltes transaccions immobiliàries dutes a terme en aquests anys de “bonança” econòmica. La dificultat seria (en el cas de declarar tot el “negre”) quina quantitat es va guanyar en aquest període dels quatre anys darrers i quina anteriorment. Per tant, es corre el perill de que Hisenda t’ho acabi fent declarar tot com a guany dels darrers anys o que no surti tot el diner que s’ha generat il•lícitament en els darrers 7 o 8 anys que és, si fa o no fa, quan va començar el “boom” immobiliari.
No és gens descabellat pensar que, efectivament, molt d’aquest diner sortiria a la llum. Al final, declarar-lo sempre dóna tranquil•litat. Hi ha un mètode usat per a qui vol blanquejar-los que consisteix en comprar bitllets de loteria premiats. Normalment, quan sé sap que ha tocat a un poble la grossa (o un altre premi important), es busca els afortunats per comprar-los els dècims a un preu superior al premi. Llavors es passa la “pilota” als altres; encara que aquest no siguin tant sospitosos de generar diner de forma il•legal. Tinc un amic que treballa a una entitat financera que coneix empresaris que ens pocs anys els hi ha “tocat” diverses vegades. Quina sort!
No diré que la solució no seria bona, ja que posaria molt més diners en circulació, la qual cosa permetria als bancs més disponibilitat a l’hora de concedir préstecs i pòlisses de crèdit. Però jo hi veig un inconvenient. El d’arribar a pensar que no passa res per no declarar els diners que, l’Estat, de tant en tant, anuncia una amnistia fiscal per a passar comptes... Això pot general la creença de que, al final, no passa res!
dijous, 2 d’octubre del 2008
FUMATA BLANCA
El que només ahir pareixia un acord inassolible entre les dues grans formacions polítiques de Catalunya (CiU i PSC), només unes quantes hores després ha estat possible. Al final, després de dies de negociació, una trucada entre els líders de les dues formacions va ser prou per desencallar aquest feixuc tema. I dic feixuc, perquè començava a semblar-se molt a les negociacions per “tancar” l’Estatut, amb la “caiguda” del President Maragall inclosa.
El que no acabo d’entendre és el que es deia ahir mateix: “Hi havia desconfiança mútua”. Mas, pot causar desconfiança, ja que no seria el primer cop que negocia unilateralment amb Zapatero. Però desconfiança amb Montilla? Jo crec (evidentment és la meva opinió) que el President Montilla, avui per avui, encara no ha donat motius per a que es pugui desconfiar d’ell. No obstant, la resta dels líders de les principals forces polítiques de Catalunya, pareix, estaven pressionant més el President de la Generalitat que al principal líder de l’oposició. Potser perquè les pretensions de Montilla no eren tant elevades? Potser si.
És veritat que Montilla es va reunir un parell de vegades amb Zapatero per mirar de “suavitzar” discursos. Els retrets entre tots dos governs i, de retruc, d’altres dirigents socialistes i, també d’altres formacions, d’aquí, eren quasi constants. I negociar amb aquest clima de tensió no és bo. Per tant, calia “refredar” l’ambient i buscar les solucions des d’un altre clima polític. És possible que la “desconfiança” amb Montilla pugui venir de per aquí, però el president català va fer el que calia. Per a fer una cimera de presidents no cal demanar permís a ningú, faltaria més! O és que Pujol donava explicacions quan havia de negociar el seu vot favorable als pressupostos generals de l’Estat per aconseguir més competències, més inversions o augmentar el finançament? Es clar que no...
De totes formes que ningú cregui que amb l’acord assolit, ja podem respirar tranquils. La política és com la borsa, el diagrama unes vegades puja i d’altres baixa. Aquest matí s’havia arribat, sinó al cim, ben a prop, però que ningú s’enganyi, tornarem a baixar... I no passaran molts de dies!
Però amb tot, la “fumata” blanca que dóna títol a l’escrit, tampoc és blanca del tot. Ara queda el més difícil. La negociació definitiva amb Madrid, que és qui ens té que donar els calers. Els darrers dies s’han produït notícies que diuen que, aparentment, s’està en el bon camí, però aquest camí no serà de roses, s’hi trobaran totes les espines que s’hi puguin posar. Per això val més “tancar” un acord tard, però bo, que un a corre-cuita que no agradi a ningú. Les presses no solen ser bones companyes de viatge!
El que no acabo d’entendre és el que es deia ahir mateix: “Hi havia desconfiança mútua”. Mas, pot causar desconfiança, ja que no seria el primer cop que negocia unilateralment amb Zapatero. Però desconfiança amb Montilla? Jo crec (evidentment és la meva opinió) que el President Montilla, avui per avui, encara no ha donat motius per a que es pugui desconfiar d’ell. No obstant, la resta dels líders de les principals forces polítiques de Catalunya, pareix, estaven pressionant més el President de la Generalitat que al principal líder de l’oposició. Potser perquè les pretensions de Montilla no eren tant elevades? Potser si.
És veritat que Montilla es va reunir un parell de vegades amb Zapatero per mirar de “suavitzar” discursos. Els retrets entre tots dos governs i, de retruc, d’altres dirigents socialistes i, també d’altres formacions, d’aquí, eren quasi constants. I negociar amb aquest clima de tensió no és bo. Per tant, calia “refredar” l’ambient i buscar les solucions des d’un altre clima polític. És possible que la “desconfiança” amb Montilla pugui venir de per aquí, però el president català va fer el que calia. Per a fer una cimera de presidents no cal demanar permís a ningú, faltaria més! O és que Pujol donava explicacions quan havia de negociar el seu vot favorable als pressupostos generals de l’Estat per aconseguir més competències, més inversions o augmentar el finançament? Es clar que no...
De totes formes que ningú cregui que amb l’acord assolit, ja podem respirar tranquils. La política és com la borsa, el diagrama unes vegades puja i d’altres baixa. Aquest matí s’havia arribat, sinó al cim, ben a prop, però que ningú s’enganyi, tornarem a baixar... I no passaran molts de dies!
Però amb tot, la “fumata” blanca que dóna títol a l’escrit, tampoc és blanca del tot. Ara queda el més difícil. La negociació definitiva amb Madrid, que és qui ens té que donar els calers. Els darrers dies s’han produït notícies que diuen que, aparentment, s’està en el bon camí, però aquest camí no serà de roses, s’hi trobaran totes les espines que s’hi puguin posar. Per això val més “tancar” un acord tard, però bo, que un a corre-cuita que no agradi a ningú. Les presses no solen ser bones companyes de viatge!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)