DO (DENOMINACIÓ D’ORIGEN) -Article aparegut avui a Vinaròs News-

Si us hi heu fixat, tant les comarques del N com les del S del riu Sénia (un riu que uneix més que separa), tenen una situació privilegiada. Es pot anar des del cim més alt de les Terres de l’Ebre, el port de Caro o des de Batea al Delta en una mica més d’una hora. Igual passa des del port de Torremiró o des de Cinc Torres fins Vinaròs i Benicarló.
Però a aquest privilegi sé li ha de sumar un clima força benigne (encara que de vegades, el Mestral i el Llevant bufin amb força!), pobles amb encant amb una gent planera i entranyable, uns productes excel•lents que fan que tinguéssim una gastronomia extraordinària, tal i com m’ho recordava Toni, el rector de l’església del Sagrat Cor d’Amposta i fill, precisament, de Cinc Torres.
Però és que a més a més hi ha una diversitat en tots els aspectes digna de tenir en compte. Son terres de bandolers com Panxampla (d’Alfara de Carles), maquis com la Pastora (de Vallibona) i generals com Cabrera (de Tortosa). Terres de frontera, estratègiques, que la guerra va tenyir de roig els pobles de cases blanques (con les guerres Carlines i Civil)
Tenim uns pobles amb encant com Horta de Sant Joan i Arnes a la Terra Alta o amb aires mariners com l’Ametlla de Mar, la Ràpita i les Cases a la part N i Morella, Catí i Sant Mateu al S. Platges que atreuen els turistes de fina sorra daurada com les de Peníscola i Vinaròs i, també la Ràpita i l’Ampolla.
Matèria primera de màxima qualitat com les taronges, les mandarines, l’oli d’oliva, les ametlles i la mel. Les carxofes de Benicarló i el Delta de l’Ebre, la fruita dolça de la Ribera d’Ebre, l’arròs del Delta o el vi que s’elabora a la Terra Alta. També els llagostins de Vinaròs i la Ràpita o els musclos i ostrons de les badies. I també altres productes elaborats com el torrons de Catí, el formatge tendre de Sant Mateu, Catí, Morella i Camarles, les anxoves de Vinaròs i la Cava. I fins i tot el cava d’Ulldecona (que acaba d’estrenar nova xapa)
L’any de pluges són benignes, es fan els millors rovellons; des de Rasquera a Castell de Cabres, passant pel Port i Fredes, sense oblidar-me d’altres pobles com Villafranca del Cid.
I a l’hora de seure’ns a taula, ¿on no hi trobem un restaurant amb encant on ens serviran els plats típics de la zona com el crestó (costelletes de cabra blanca) del Perelló i Horta de Sant Joan, o el tombet de Benassal, el ternasco de Mas de Barberans, els Reguers, i Morella o l’olla d’Ares o la cuina marinera de tots els pobles de la façana mediterrània?
Places fortes com les de Tortosa, Morella, Sant Mateu i Peníscola i castells com els de Cervera del Maestre, Ares del Maestre, Miravet, Flix i Ulldecona, demostrant la seva importància a l’època medieval, amb la presència de diverses ordres: la de Sant Jordi d’Alfama a l’Ametlla de Mar, la del Temple a Miravet i Peníscola, la de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem a Amposta i la de Montesa a Sant Mateu. I d’origen àrab com el de la Suda de Tortosa i el de Morella.
Un patrimoni de la Humanitat com són les pintures rupestres d’art llevantí que hi ha, també, als dos costats del Sénia: el Perelló, les de l’ermita d’Ulldecona, les de la Valltorta de Tírig, les d’Ares i Morella la Vella. I també assentaments ibers com els de la Moleta del Remei d’Alcanar i el Castellet de Banyoles de Tivissa.
Els Parcs naturals del Delta de l’Ebre, els Ports de Tortosa-Beceit i el de la Serra de Irta.
De fires, també en tenim una bona mostra: la de l’artesania de Sant Mateu, la de la Terrissa de la Galera, les de mostres d’Amposta, Tortosa i Móra la Nova, la de caça de Móra d’Ebre, la nàutico-pesquera de Sant Carles de la Ràpita. Només per citar-ne unes quantes...
Sobre festes, ja ni em parléssim. Les falles de Benicarló, els Carnavals de Vinaròs, la del Renaixement de Tortosa, la Móra morisca de Móra d’Ebre, les quinquennals d’Alcanar i Ulldecona i les sexennals de Morella, etc.
Tradicions com les curses de cavalls de la Sénia i els bous (en totes les seves modalitats: vaquetes, bou embolat, bou capllaçat...) Les romeries allí on hi ha ermites (Sant Gregori de Benicarló, Sant Sebastià de Vinaròs, de la Mare de Déu de la Vallivana, la Font de la Salut de Traiguera, la Balma de Sorita, Coll de l’Alba de Tortosa, la del Remei d’Alcanar, la de la Pietat d’Ulldecona, la Fontcalda a Prat de Comte, etc.) Sense oblidar-nos de les bandes de música, presents a la majoria de pobles.
I per finalitzar una dansa que ens uneix: la jota. Afortunadament recuperada en molts de pobles, es balla a bona part de les Terres de l’Ebre: Amposta, Paüls, Benifallet, Miravet, etc. I també al País Valencià la ballen a pobles com Càlig. I naturalment a Ulldecona i Alcanar, amb els típics balls de mantons de les festes patronals.

GUERRA I PAU

Després d’una setmana d’atacs indiscriminats contra la zona de Gaza per part de l’exercit d’Israel, sobre tot amb bombardejos sobre la població civil palestina, la guerra continua i no dóna símptomes de que pugui acabar aviat. L’excusa de l’estat sionista és voler acabar amb Hamas als qui ells consideren un grup terrorista. Ara, la pròpia aviació, ha llençat octavetes avisant a la població civil que han de marxar de les seves cases. I tal com deia un palestí: on han d’anar, han de posar-se a la mar?
Però si no n’hi ha prou amb les morts, els israelians, a sobre, no deixen entrar quasi bé ajuda humanitària. Sense anar més lluny, l’altre dia van fer desviar un vaixell carregat de material de primera necessitat!
Quan Nacions Unides va crear l’estat d’Israel voltat de països àrabs, volia corregir un greuge que s’havia fet amb els jueus i retornar-los a la terra d’on procedien. Però era com posar una bomba de gran magnitud en tot aquell territori. Un territori que si no són uns, són els altres, sempre s’està amb l’ai al cor! La pau a l’Orient Mitjà pareix, avui per avui, una utopia!
En canvi on si que pareix que hi ha pau és dintre del sí del govern d’Entesa. Quan tot pareixia jugar en contra del president Montilla i del PSC, els altres membres del govern de les altres formacions (ERC i ICV-EUA), li fan costat en les seves negociacions amb el govern central per aconseguir el millor model de finançament possible. Un finançament que, pareix que, finalment, vagi bé a totes les autonomies. Tan a les governades pel PSOE, com pel PP.
Encara que no tothom hi està content. Mariano Rajoy, a qui algun mitja de comunicació posa en dubte de que aguanti fins les properes eleccions europees d’aquest any, no li sembla bé, el que subscriuen quasi sense posar “peros” els seus presidents autonòmics.
I aquí Catalunya, com sempre, és Artur Mas i al seu partit als qui no els hi sembla bé el rumb de les negociacions. Sempre ho he dit. Quan ells eren els responsables de governar el Principat s’ha conformaven amb molt menys de les seves pretensions inicials (dimecres ho recordava el Periódico, l’any 2001, el govern de Pujol demanava 400.000 milions de pessetes i en va acabar acceptant 50.000!) I llavors ens surten amb el tradicionals discursos sobre la catalanitat, el patriotismes i fent cans de sirena per veure si el costat més “dretà” d’ERC fa pressió al seu partit i aquest amb el seu govern per a trencar finalment el govern de la Generalitat. O sigui, respecte institucional, gents ni mica. Sempre acaben fent el que predicaven que no es fes mentre ells governaven! Tot un signe de coherència política!
I és que Mas també sap que l’aigua li està a punt d’arribar al coll. Avui per avui les apostes podrien anar en el sentit de a qui faran fora abans si a ell o a Rajoy. I se les ha d’inventar (com allò de la casa gran del catalanisme polític) per mirar de tenir entretinguts als seus correligionaris. És com fer focs d’artifici per mirar de distreure al personal... O una cosa així.
(L'acudit és del mestre Ferreres i es publica avui al Periódico de Catalunya)

UN RESPONSABLE DEL PP DESTAPA EL VERITABLE INTERÈS DE CAMPS EN LA GUERRA DE L’AIGUA

Amb aquest titular obre la noticia relacionada amb el tema el diari digital de signe progressista El Plural. No afegiré cap comentari a la noticia. La podeu llegir vosaltres mateix i, segurament, arribareu a una conclusió que ja sabíeu des de fa temps.

S'APUJA EL PREU DELS DIARIS

Una de les pujades que ens arriba amb el nou any, és la dels diaris. Cal dir, però que alguns com el Punt ja s’havien apujat 10 cèntims l’any passat i d’altres com el Periódico, si bé no ho havia fet de dilluns a divendres, si que havia apujat les edicions de dissabte i diumenge. Però a partir d’avui, quasi tot els diaris que no ho havien fet, s’han apujat, també, 10 cèntims. Una excepció: Diari de Tarragona, de moment, conserva el seu antic preu d’un euro per exemplar de dilluns a dissabtes.
Però hi ha diaris que surten al carrer a preu “zero”. Aquests només els trobes a les ciutats importants, per exemple Metro a Barcelona (i crec que també a Madrid) o Més Tarragona. A les Terres de l’Ebre, Més Ebre, surt dos dies per setmana (dimarts i divendres, també sense cost. No obstant, aquestes publicacions tenen altres canals de distribució diferents. No es venen als quioscs. Així, ho te’ls donen pel carrer o els trobes en dispensadors al carrer de certs establiments o a altres indrets molt concorreguts com la casa consistorial d’Amposta.
Fa temps que penso que si no fos per les despeses de distribució, sobre tot per les comissions dels quiosquers (també tenen dret a viure!), tots els diaris podrien ser gratuïts. El diari Público va sortir al carrer a la meitat de preu que els altres. Només valia un euro el dia que portava un DVD o un llibre. És per això que, al tenir una comissió inferior, alguns venedors de premsa el van boicotejar i només te’l donaven si el demanaves, ja que no el tenien a la vista del públic (i valgui la redundància)
Els grans diaris es finances, sobre tot, de la publicitat. També dels ajuts públics com els que s’editen en català que reben subvencions de la Generalitat. Només cal veure els contingut dels mateixos per adonar-te’n de la nombrosa publicitat que hi ha. De vegades pàgines sencers de la mateixa marca. Recordo que fa uns mesos, una multinacional japonesa del món audiovisiual va contractar cinc pàgines seguides duran diversos dies. Si això ho va fer a diversos diaris de tirada nacional, el cost en publicitat devia de ser enorme. No és estrany llavors que els productes de les marques que més s’anuncien surtin al mercat a un preu molt més elevat que d’altres que no ho fan tant.
Aquest matí, al comprar els diaris i una vegada a les meves mans i abans de conèixer la pujada, li he preguntat a la venedora si avui anaven a la meitat de preu. I és que fa dies que el mida és molt inferior al que acostumen a ser. Jo ho atribuïa a dues coses: a la manca de notícies que hi ha per aquesta època i a que molts dels seus treballadors (redactors, treballadors de les rotatives, etc.) devien d’estar de vacances. Però es veu, segons m’han dit, que hi ha una altra causa: una espècie de vaga encoberta per part d’algun d’aquests col•lectius de professionals, sense especificar-me quin de tots.
No sé si serà o no veritat... El cert és que el preu de l’exemplar s’ha apujat i, en canvi, les fulles que ens donen, han minvat de forma considerable!