L’EXEMPLE ALEMANY

Expliquen avui els diaris que el SPD, el partit socialista alemany cau en picat a les enquestes d’opinió sobre la intenció de vot de les properes legislatives que ja estan a tocar. Aparentment, l’SPD pot arribar a “tocar fons”.
Si s’analitzen a fons el motius de la pèrdua de volts, segurament, una de les causes serà l’haver fet un govern de coalició amb el partit de l’Angela Merkel, el CDU.
Penso que si fa o no fa, això mateix li podria passar al PSC si dintre d’un any, quan es facin les eleccions autonòmiques, arribi a un pacte de govern amb CiU. La anomenada popularment “sociovergència”.
Els votants dels partits de la dreta comprenen millor aquesta mena de pactes. La dreta, com que ha manat quasi sempre, no suporta estar a l’oposició i, si a sobre té la presidència, queda tot rodó del tot.
Mentre que als votants de l’esquerra els costa més entendre aquesta mena de pactes. Pensen que si es té que estar a l’oposició, s’està que no passa res...
Un altre motiu que tendiren els votants del PSC per a castigar durament el partit, seria les pèssimes relacions que hi ha hagut tradicionalment entre els afiliats i simpatitzants de tots dos partits.

EL DESCOBRIMENT D'AMÈRICA, UN FRAU HISTÒRIC UNIVERSAL?

En els darrers mesos he publicat a Vinaròs News (i en posterioritat aquí mateix) dos articles sobre els possibles orígens de Cristòfol Colom: “Era Colom de Tortosa?” i “Més sobre el Cristòfol Colom ‘tortosí’”. Al primer article ja comentava que un dels estudiosos del tema, Jordi Bilbeny opinava que “la història sobre Colom havia estat manipulada” i un dels passatges manipulats, era, precisament el port de sortida cap a Amèrica. Mentre la història oficial diu que va sortir de Palos (Huelva), Bilbeny afirma que era Pals (Girona) i que, com passa sovint, un error de traducció (possiblement voluntari?) va canviar la història d’un dels fets més transcendentals d’aquella època: el descobriment d’Amèrica. Cal recordar que aquest (el descobriment), marca la data d’acabament de l’Edat Mitjana i l’inici de l’Edat Moderna.
Ahir, al Periódico de Catalunya, a una d’aquelles pàgines “complementàries”, on no hi destaca cap de les notícies considerades importants ni tampoc articles d’opinió (pàgina 37), a un espai titulat “El gra” s’hi pot llegir: “La catalanitat de Colom donaria fe d’un frau històric universal”. Qui diu això és Eva Sans investifadora del Cercle Català d’Història.
A la petita entrevista que se li fa surt, com no, el municipi de Pals i es parla de les visites que es fan a espais històrics que tindrien que veure en fets i personatges del “descobriment”. Acaba l’entrevista amb aquestes paraules: “Fins i tot els més escèptics es queden amb el rau-rau de seguir el fil a la història i trobar el “quid” de la qüestió!
Per a finalitzar voldria recordar que quan vaig penjar aquest article a la Via Augusta ho vaig il•lustrar amb una foto del moll de les caravel·les del port de Palos Huelva (la torno a reproduir) A una de les naus s’hi poden veure diversos símbols d’identitat. “Curiosament” no són castellans, però si es poden identificar perfectament amb la Corona Catalano-aragonesa!

PARÍS TÍPIC I TÒPIC

(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News)
Escric aquest article quan encara tinc seqüeles evidents (en forma d’herpes labial) degut al cansament de la nostra estada a París. Van ser setmana intensa. Set dies movent-nos per la Ciutat de la Llum majoritàriament a peu, que és la millor manera de conèixer els llocs que visites.
Quan vas a fer turisme per primer cop a la capital de França hi ha coses que no pots deixar de veure: la Tour Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Étoile, el museu del Louvre, el palau i jardins de Versailles, la Notre Dame, le Sacré Coeur, etc.
Però és evident que París no és només això. París té barris que, per si sols, tenen prou motius per a ser visitats i passejar de forma relaxada pels seus carreres i gaudir de tots els aspectes que ofereixen.
Les vacances d’aquest any van ser planificades amb l’antelació suficient per a lligar tots els detalls. Calia concertar l’apartament per al mes d’agost, reservar les places als vols i, sobre tot, fer-te una idea de tot el que podies arribar a veure. Només confirmar que el destí de les nostres vacances seria la capital francesa, ja vaig comprar-li una guia a la meva dona, ja que seria ella l’encarregada de planificar els dies de la nostra permanència.


No sé si us passa a vosaltres però quan he d’anar a algun lloc o acabo d’arribar-hi, sóc molt més receptiu a les informacions que surten pels mitjans informatius: televisió, ràdio, revistes, etc. Una de les coses que més bé em va parèixer, va ser quan vaig escoltar que París disposava de lavabos públics. És evident que de tant en tant en cal fer-ne ús i, de vegades resulta un problema. La solució més immediata és entrar a un bar, fer una cervesa i anar al lavabo. Però a París, una cervesa (el que aquí denominem canya), no sol costar menys de 3,5 euros. Així, visitar molt els bars, pot arribar a desequilibrar el pressupost assignat per al viatge. Però no a tot París el preu de les begudes és igual. De fet passa a qualsevol ciutat o poble. A les zones turístiques és on la diferència de preus respecte als d’aquí és més gran. Així, un refresc al costat dels famosos magatzems Lafayette costa 5 euros. En canvi, al barri on hi viu una mescla de pobles, com per exemple el magrebí, l’indi o el pakistanès, a tocar del barri de Montmartre, una cervesa “només” costa 2,5 euros. Cal afegir que només funcionaven un 50 % dels lavabos que vam trobar...
Montmartre és sense cap mena de dubte un dels baris més típics de la capital francesa. Darrera del Sacré Coeur s’hi troba tot un bullici de gent. Els uns hi arriben atrets per l’encant d’aquell racó de la ciutat i els altres miren de fer-hi negoci. Entre aquests darrers s’hi veuen caricaturistes, retalladors d’ombres (en un minut retallen el teu perfil d’un paper negre), pintors, etc. També hi ha el cabaret de la Boheme i tota mena de comerços i galeries d’art. Prop d’allí el “barri roig de París”, Pigalle, on es concentra la majoria d’establiments relacionats amb el sexe de la capital francesa. És el lloc on es troba el cabaret més famós: le Molin Rouge, que ja ha complert els 120 anys!


Però a l’altre costat de París, a la riba esquerra del riu Sena, hi ha d’altres barris no menys emblemàtics: el barri Llatí i Montparnasse.
Del primer, segurament, els edificis més coneguts són la universitat de la Sorbonne, el Capitol dels “grans homes” de França, on descansen la majoria dels personatges il•lustres de l’estat gal i els jardins i palau de Luxemburg, avui seu del Senat francès. El boulevard Sant Germain és la seva principal avinguda que concentra moltes de les grans firmes de moda i complements de fama internacional. Aquesta avinguda ens farà de nexe d’unió amb l’altre gran barri del S del Sena: Montparnasse.


Montparnasse és la contraposició al barri de Montmartre. Allí hi vivien els intel•lectuals parisencs. Ens produïa un goig especial trobar la plaça de Catalunya (bé allí es diu de la Catalogne) i , per sorpresa nostra, hi vàrem trobar un edifici d’habitatges dissenyat per uns dels millors arquitectes que ha tingut el nostre país: Ricard Bofill. També trobarem la plaça de Pablo Picasso, plena de cafeteries on els intel•lectuals solien anar a fer-la petar, es a dir, on s’organitzaven veritables tertúlies. No ens poguérem resistir a la temptació de visitar el cementiri del barri, on hi ha enterrats bona part d’aquests famosos. El temps no ens donà per a gaire, però va ser suficient per a trobar les tombes del filòsof i escriptor radical d’esquerres Jean Paul Sartre i la seva parella Simone de Beauvoir, també filòsofa i del premi Nobel de literatura, l’irlandès Samuel Beckett. Cal destacar l’absència de qualsevol símbol religiós d’ambdues tombes, així com els missatges que deixen els visitants escrits en qualsevol tipus de paper, fins i tot en bitllets de metro.

L'11 DE SETEMBRE A AMPOSTA

Tal com estava previst, la divisió entre els tres grups municipals que conformen l’Ajuntament d’Amposta a l’hora de llegir el manifest per part de l’alcalde, ja és un fet consumat.
Ahir apuntava que, possiblement, en absència dels dos portaveus de l’oposició Marta Cid i Antoni Espanya, a la tarima d’autoritats, els tinents d’alcalde del govern monocolor de CiU acompanyarien a Manel Ferré. A l’hora de la veritat van ser els 7 regidors que estaven a l’acte (en mancava un) els que van pujar, escenificant, per segon cop, qui “mana” a Amposta. La primera vegada va ser quan la Revista Amposta publicava en portada a l’equip de govern el dia de la proclamació de Manel Ferré com alcalde de la citat, en lloc de la foto unitària de tots els regidors com havia estat costum fins llavors.
Des del meu record, els actes de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya han estat invariables. Un es pregunta si al cap dels anys no hi hauria que introduir alguna novetat. Els temps canvien, les societats també, però pareix que hi ha coses que “ja estan bé”, encara que la participació per part de la gent no sigui el nombrosa que caldria esperar... I senyeres als balcons, quanta gent n'hi posa? No s'ha pensat en fomentar-ho des de l'Ajuntament?



Ahir per la tarda, “processó” de la senyera des de la Casa Consistorial fins el pont penjant. Allí, la senyera que “s’ha passejat”, es canvia per penjar-ne una altra des de una de les torres del pont, la que hi ha a la part d’Amposta. Segons el protocol de l’Ajuntament estava previst que l’enlairessin l’alcalde i els portaveus d’EA-ERC i del PSC, però a l’hora de la veritat (trencant el protocol establert, reitero) un altre individu va sumar-s’hi: el senador per Espanya i anterior alcalde.
Després, com ja és tradicional, ballada de sardanes a la plaça del mercat. L’any passat vaig enviar als diferents diaris una carta crítica amb l’actitud de la Regidoria de Cultura per mantenir any rera any la ballada de sardanes, una dansa que, al menys, al nostre territori, ens ha estat imposada. Aquella carta em va ser contestada per l’associació sardanista del Baix Penedès del Vendrell on m’arribaven a dir “inculte” i no sé quantes coses més. Més tard, la pròpia associació va presentar mocions als diferents ajuntaments de Catalunya per a que “el Parlament de Catalunya reconegués la sardana com la ‘dansa nacional de Catalunya’”. Quan aquesta moció va arribar al ple del nostre ajuntament, els dos grups de l’oposició la vam votar a favor però demanant a l’equip de govern que “no anés en detriment de la jota”. Poc després, el grup municipal del PSC, fent-nos ressò d’un cert neguit que hi havia entre els diferents grups de jota de les Terres de l’Ebre, presentarem una moció on demanàvem el reconeixement de la jota com “la nostra dansa” i reclamàvem la seva protecció a les institucions del territori. Aquesta moció va ser aprovada pels tres grups de l’Ajuntament. I jo pregunto: Des de llavors, quantes ballades de jotes ha organitzat l’ajuntament? Cap! I quantes de sardanes? Dues! La d’ahir i una altra dintre de les festes majors! Així és com compleix l’equip de govern les mocions que aprova? Així és com considera l’alcalde i el seu equip que es protegeix a la nostra dansa més tradicional?


Tal com vaig fer ahir, aquest matí a tothom que m’he trobat li he remarcat “la manca de consens institucional als actes de la diada d’ahir”. Un militant socialista, en explicar-li l’actitud de l’alcalde cap al portaveu del PSC, m’ha respost: “És que l’alcalde té molt poca educació”. I ja en van dos...