LAPORTA I SÁNCHEZ LLIBRE

O Sánchez Llibre i Laporta, que “Tanto monta o monta tanto”, com deien els llibres de text quan estudiàvem els Reis Catòlics...
No sé si ho he dit alguna vegada, si ho he fet, us ho torno a recordar: Dos, quan es barallen, sumen 1.200. Si sents (600) a un té raó i si sents (600) a l’altre també.
¿En aquest cas qui té raó, Laporta quan parla de “duel metropolità” i qualifica després “d’infantil” l’actitud de l’Espanyol o Sánchez-Llibre quan qualifica a Laporta “d’impresentable”?
El que em coneixeu i em segui, sabeu que no tinc cap mena de “devoció per Laporta”. Sóc un “culer” reconegut, però no m’agrada ni la política extradeportiva del Barça ni les maneres d’actuar del seu president. Respecto la seva manera de pensar, això sí, cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però no aprofitar-se’n del càrrec de president de la primera entitat de Catalunya per a projectar-se políticament i expressar les seves idees.
Si busqueu al diccionari la definició de “metropolità”, us trobareu amb: “Relatiu o pertanyent a la metròpolis”. I què és “metròpolis”. A part de la companyia d’assegurances de José Celma Prieto, metròpolis significa “ciutat principal d’una contrada”. Si el Barça i l’Espanyol són dos equips de Barcelona, no és més cert que Barcelona és la ciutat principal de Catalunya? Llavors, la denominació de “metropolità”, no seria correcta? Hi caven dues possibilitats, que tant parlar de “galàctics”, quan Laporta es referia al duel dels eterns rivals de Barcelona, ho fes de forma despectiva cap a l’Espanyol (no he escoltat les declaracions i per tant, no puc opinar) O bé que Sánchez Llibre estès molt susceptible i es prengués a mal la “definició”. Tant me fa. “Si burro és un, burro és l’altre”.
I és que Sánchez Llibre que, d’entrada ja no sap ni parlar, fa del seu antibarcelonisme bandera (ja ho he dit més vegades) Son dos equips d’una mateixa ciutat i que la rivalitat de tots dos no hauria d’anar més enllà que del terreny esportiu. Primer va ser per Saviola, el jugador argentí pretès per l’Espanyol i que va acabar amb mans del Sevilla. Això és un tema esportiu, el Barça pot fer, legítimament parlant, “el que li roti” i el que cregui més convenient. Si al final Saviola va parar a Sevilla per menys diners que el que donava l’Espanyol, són coses deportives que no tindrien que no tindrien que malmetre les relacions. O és que si l’Espanyol no li pot “tocar la pera” al Barça no ho fa?
La plantada de la directiva de l’Espanyol d’ahir, em pareix INFANTIL. Sí, sí, infantil!!
Quan tot estava preparat, quan només fa uns dies, les directives del Barça i del Madrid (de vegades penso que sóc més antimadridista que, fins i tot, barcelonista) van dinar plegades, resulta que la de l’Espanyol refusa anar a dinar i cal suspendre’l.
I sí, Laporta és un “impresentable”, tal com diu Sánchez Llibre.
Espero i desitjo que els propers presidents (Laporta acaba l’any que ve i Sánchez Llibre està per veure’s...) puguin tenir unes relacions molt més fluïdes i cordials i, en el terreny esportiu seguir com els dos màxims rivals dintre de la mateixa ciutat, tant si els derbis són “metropolitans” o “galàctics”.

ELS PERGAMINS OBLIDATS de Manolo Ripollés

Ahir al vespre vaig tenir el plaer d’assistir a la inauguració de l’exposició de l’artista ampostí Manolo Ripollés (1948) Una exposició itinerant que es va inaugurar el passat febrer al palau episcopal de Tortosa i que posteriorment es va traslladar a la fundació que Josep Niebla (Tetuán 1945) té a la població de Casavells, comarca del Baix Empordà (Girona)
L’exposició es pot veure al Museu del Montsià des de ahir mateix fins el 24 de gener.


Però com jo, hi van haver molts d’ampostins i ampostines que no es va voler perdre l’esdeveniment. Quasi dues-centes persones van assistir a l’acte que va comptar amb la presència de l’alcalde de la ciutat, així com diversos càrrecs públics i artistes locals, la majoria amics de Manolo que va rebre les felicitacions dels assistents tan abans com al finalitzar la inauguració de l’exposició.


L’obra de Manolo em va parèixer magnífica als ulls d’un profà com jo. La perfecció dels seus “pergamins” construïts amb material diversos com trossos de ferro, llauna, paper, etc., la bellesa de les seves retolacions (“Per alguna cosa m’havia de servir fer cal•ligrafia de petit”, va dir l’artista) causen l’admiració del públic quan les mira.


Només em va quedar un dubte. Fins ara sempre m’havien dit que les arts plàstiques “clàssiques” eren la pintura, l’escultura i l’arquitectura. A partir d’aquí sorgeixen el gravat, la fotografia, el cinema (hi podríem incloure els documentals, videocreacions, etc.)... Però l’obra de Manolo Ripollés, al meu entendre no és res de tot això. És diferent! Possiblement entre mig camí de la pintura i l’escultura.
Potser a partir d’ara caldrà buscar-li una denominació i incloure-la com una nova forma d’art.

VISITA A AMPOSTA DEL CONSELLER MARAGALL

El Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya Ernest Maragall va visitar Amposta divendres 11 de desembre. La visita hauria de qualificar-la com històrica ja que el motiu de la seva presència no era per menys: la signatura d’un protocol que esdevindrà dintre de poc un conveni entre la conselleria que ell representa i les escoles de música de les dues bandes de música de la nostra ciutat, la de la Lira Ampostina i la de la Unió Filharmònica.
Les dues bandes musicals d’Amposta són un dels patrimonis vius més importants de la nostra ciutat. Amb les seves brillants actuacions arreu del nostre país i d’altres de la Unió Europea, les bandes de música han “passejat” el nom d’Amposta fent possible el coneixement (i reconeixement) de la nostra ciutat.
Com deia, ahir, entre el Conseller Maragall i el president de la Lira Javier Escrihuela i la presidenta de la Filha Núria Gómez, “només” es va signar un protocol de “bones intencions” tal com va remarcar el propi conseller. Però també va voler deixar molt clar que si no es signava el conveni entre Ensenyament i les societats musicals era perquè, legalment no podia fer-se, ja que, primer, cal que la Generalitat tanqui el pressupost per a l’any 2010.
El conveni farà que els professors de totes dues escoles puguin tenir un estatus que els permetrà assolir unes condicions laborals que fins ara no tenien. Així ho recordava Escrihuela que li deia al conseller: “Portem 94 anys esperant un conveni així”. Mentre que el conseller deia que si bé el conveni inicial era només d’un any de durada, la voluntat de la conselleria era “posar-li dos zeros més...”.

L’ANÈCDOTA negativa de la jornada va arribar per la voluntat de la regidora d’ensenyament de l’Ajuntament d’Amposta de no permetre a la banda de música del IES Montsià tocar davant Maragall. Quan tot estava previst per a que així fos, la regidora, en el darrer moment, va “fer saber” al director de la banda que no actuarien. Sense saber-ne els motius que van portar a la regidora a prendre aquesta determinació, un (què és mal pensat de mena) pensa que va voler-ho així perquè es tractava d’un conseller socialista...

TEMPLERS A LES TERRES DE L'EBRE

El saló Polvorí del Parador de la Suda de Tortosa va ser ahir al vespre l’escenari per a fer la presentació del llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” (Templarios a las Tierras del Ebro, que és el nom de l’edició en castellà) de Jesús Ávila Granados (Granada –com pareix indicar el seu nom- 1950)
A la taula, fent de “mestre de cerimònies” el ceramista i amic Joan Panisello i com a representant institucional Xavier Vega, el Director del Serveis Territorials de Cultura a les Terres de l’Ebre que fou el primer en prendre la paraula.
Vega fa comentar en profunditat el llibre, així com la manera de viure i pensar de l’Ordre del Temple en la baixa edat mitjana.


Del llibre (publicat per l’editorial de Valls Cossetània Edicions al preu de 19 euros totes dues edicions), va dir que eren dos llibres en un: la història dels templers a les nostres terres (que tal com diuen molts –jo mateix- les composen les Terres de l’Ebre, el Maestrat i el Matarranya) i una guia de viatge per a poder descobrir els indrets més coneguts, però també els racons més amagats dels dominis de l’ordre.
Panisello, amic de l’autor des de fa més de 35 anys, va parlar de Jesús Àvila com a persona, escriptor i fotògraf. Dels seus coneixements sobre el món medieval (l’Islam, els Càtars, etc.), però també d’altres pobles ancestrals com els celtes. Dels llibres d’assaig publicats i de la seva novel•la (només una), dels premis i d’altres reconeixements, entre els quals va destacar-ne els dos premis “Europa Humana” atorgats pel Consell d’Europa, TUTAV, donat pel Ministeri de Turisme de Turquia, al millor vídeo documental al festival de cinema de Montcarlo i, finalment al “millor llibre monogràfic en espanyol” per la seva obra “Enciclopedia del aceite de oliva”.
Com veieu, Àvila Granados no només toca temes històrics, sinó també culinaris, turístics, etc.


Però sense cap mena de dubte, “l’estrella” de la nit va ser Jesús Ávila Granados. L’escriptor va complaure el seu públic amb tota mena d’explicacions sobre l’Ordre del Temple. Fins i tot va deixar penjades alguna qüestió que donà que pensar, com per exemple, d’on es treien les enormes quantitats de diners per a pagar les obres de les grans catedrals (Notre Dame, Burgos, Toledo, etc.) Segons Ávila podrien haver arribar del •Nou Món”, la qual cosa, de ser certa, trancaria amb bona part de la història universal que ens han ensenyat fins ara.
De les seves explicacions es desprenia saviesa i entusiasme. Després de fer una passejada sense aprofundir massa per la història dels templers a les nostres contrades, a petició del públic congregat, va centrar més el tema en Tortosa i el seu contorn.
Finalment, com a “premi extra" ens va oferir una sèrie de més de 120 diapositives (són les il•lustracions del llibre) citant-ne un per un i alfabèticament els pobles on l’Ordre del Temple hi va ser present. Ens va descobrir aquells racons amagats (quasi secrets) dels que us parlava només començar l’escrit i que, normalment, passen desapercebuts al visitant poc entès en el tema.
No voldria deixar passar l’ocasió de citar el que va dir sobre la població de Batea: “Un poble que hauria de ser patrimoni de la humanitat i que jo faré tot el possible per a que així sigui”. Quan se’n assabenti el meu amic i alcalde Joaquim Paladella, segur que s’emocionarà. I també que la torre de la Galera (avui església i mirador sobre el pla que porta el seu nom, també té els seus orígens en el Temple)
Només un darrer comentari. Escoltant persones com Jesús Ávila te’n adones de les moltes coses que encara tens per “descobrir” i que pots aprendre per enriquir el nostre propi coneixement.