UN ANY PERFECTE

Ahir parlava de les cireretes del pastís del Barça i deia que amb tota probabilitat, Messi seria nomenat el millor jugador del món per la FIFA, amb votació feta per entrenadors i capitans de equips de futbol i li lliurarien el FIFA World Player. Així va ser i ara ja podem dir que “oficialment” tenim (i gaudim) del millor futbolista del món mundial!! I a l’igual com va passar amb la Pilota d’Or, amb la diferència de punts respecte al segon (qui va quedar segon?) més gran de la història!
De tots els qualificatius que sé li han donat al “nostre” Barça, em quedo amb un: “Un any perfecte!”
Sóc conscient que la perfecció és difícil d’assolir. Treure un 10 en un examen significa haver estructurat bé el tema, no haver-te deixat res, no haver fet faltes d’ortografia i, finalment, presentar-lo de forma adequada. Però amb un 9,5 també tens un excel•lent. Deixem-ho així, el Barça de la temporada 2008-2009 ha obtingut un “excel•lent”, ja que s’ha pogut fallar en moments puntuals... Ara bé, si el que tenim en compte són els resultats, llavors sí, el resultat ha estat el més òptim possible 6 copes de 6 jugades. Llavors sí que és perfecte!! Però ep!, en realitat han estat 6 de 7. Manca la copa de Catalunya amb semifinals a la Ràpita... Però qui se’n recorda o qui se’n vol recordar d’aquella copa...
Però l’èxit més gran de casa és haver-se assolit amb un entrenador i la majoria de jugadors de la pedrera. A la gal•la d’ahir per la nit, Xavi va quedar tercer per davant del “segon” (és que no me’n puc recordar del nom...) i Iniesta, cinquè! I entre els 11 ideals encara s’hi trobava Álves que, no és de la cantera, però si del Barça. I jo en vaig trobar a faltar uns quants: Puyol, Piqué, etc. Però és evident que la FIFA va considerar que amb quatre blaugranes a l’equip mundial ideal ja n’hi havia prou.
I una pregunta que quedarà a l’aire: Sense Pep Guardiola, també s’haurien assolit aquests 6+1 èxits? (no oblidem el 2-6 al camp del Santiago Bernabeu) No ho sabrem mai, però jo ho poso en dubte. I això que a principi de temporada (ho reconec) era dels qui no confiava amb el Pep.
Avui mateix he parlat amb un forner que s’ha establert fa poc prop de casa. És argentí i aficionat a l’Estudiantes de la Plata. No em pogut d’estar-nos de parlar de la final del Campionat del Món de clubs jugat el passat dissabte i m’ha reconegut que els seu equip havia jugat “amb el millor equip del món”. També hem parlat de Messi i del deute que té amb el Barça i l’agust que s’hi troba... Però també m’ha lloat la pedrera i dels extraordinaris jugadors que hi surten i aquí es troba la diferència amb el Madrid.
Per acabar us diré el que em va dir mon fill a principi de temporada sobre el planter: “Jo ja em conformaria en que cada anys un jugador sortís bo”. L’any passat va ser Busquets i aquest any Pedro. A d’altres ja els veus despuntar... Potser dintre de poc tindrem representació “territorial” amb el faldut Oriol Romeu de qui vaig ser molt amic del seu oncle Jaume. De moment ja ha debutat amb el primer equip i amb Guardiola, que s’hi pugui quedar de forma definitiva, és qüestió de mesos... o setmanes, qui sap?

LES CIRERETES DEL BARÇA

El cos ja fa dies que em demanava parlar del Barça. Però potser era una mica “precipitat” parlar-ne abans d’haver jugat el campionat del món de clubs a Abu Dabi.
Molts deien que guanyar aquesta sisena copa seria com la cirereta del pastís.
La meva opinió és que cireretes del pastis, aquest any 2009 que acaba la setmana que ve, n’hi ha hagut moltes.
La passada primavera, quan el Barça encara no havia guanyat res, “els” de Crackovia es van inventar una cançó que parlava de guanyar la Copa del Rei, la Lliga i la Champions League... I per aquest ordre. Casualitat o no, el mes de mai de 2009 passarà a la història del Barça per haver guanyat els tres trofeus i a més a més per l’ordre que havia “profetitzat” el popular programa de TV3. Però per si el passat mes de maig, “només” pels tres títols assolits ja va ser important, jo hi sumaria (i molts d’altres també), la victòria per 2 a 6 al camp del Real Madrid, aquell que un dia, amb males argúcies ens va pispar a Alfredo Di Stefano i segurament va impedir que el Barça hagués pogut signar un altre període d’èxits dintre de la seva història. I que hauria passat amb el Madrid? Hauria estat el mateix club que hem tingut que patir tantes vegades? Això no sé sabrà mai.
Però tornem al Barça. Guanyar els tres títols principals que es disputen durant la temporada, ja és un èxit de per si. Quan es guanya el “doblet” (lliga i copa, ja ho és), ja que guanyar-ne al menys un a l’any, hauria de ser habitual a qualsevol equip dels grans.
Al guanyar la copa del Rei i la Champions, el Barça es feia mereixedor de poder disputar les dues supercopes. La d’Espanya que la juguen els vencedors de la Lliga per un costat i la Copa del Rei per un altre, el Barça, com a guanyador de les dues no podia enfrontar-se a ell mateix (potser hauria estat una experiència interessant...) i també, com a vencedor de la Champions League, calia enfrontar-se al guanyador de la Copa de la UEFA (ara anomenada Europa League)
Per ordre cronològic, el primer rival va se l’Athletic Club de Bilbao que havia disputat sense èxit la final de la Copa del Rei al Barça. El primer partit va ser a Sant Mamés i el Barça ja va guanyar per 1-2 el 16 d’agost. El de tornada, a l’estadi del FC Barcelona es va disputar el 23 del mateix mes i el Barça va tornar a guanyar per 3-0.
A la Supercopa d’Europa, el Barça es va enfrontar al Shakhtar Donetsk de Ucraïna a Mónaco. Encara que a la pròrroga el Barça va guanyar per 1 a 0. Era el 28 d’agost.
Dos cireretes més del pastís, ja s’havien aconseguit. Col•lectivament només faltava la Copa del món de clubs que es jugaria el mes de desembre, una trofeu que el Barça no tenia i que només hi dóna dreta a jugar si has guanyat abans la Champions, per tant, és força complicat poder-la jugar.
Dissabte 19 de desembre el Barça va jugar i guanyar aquesta final contra l’equip argentí de Estudiantes de la Plata per 2 a 1. També va caler sofrir i arribar a la prorroga, però el sisè títol de la temporada ja estava al sarró blaugrana. Una altra cirereta.
Però és que a més a més, als títols de l’equip, els més importants, encara se li han d’afegir els individuals: Valdés el porter menys golejat, Guardiola el millor entrenador, Messi el millor jugador de la Champions, també Messi Pilota d’or que l’acredita com a millor futbolista del món, títol atorgat per la revista France Football amb la major diferència de punts de la història. Una Pilota d’or on Xavi va ser el número 3, Iniesta núm. 4, etc. Cal sumar-hi també els jugadors del Barça que van formar part de l’11 ideal de la passada Champions: Puyol, Xavi i Messi. Tot un nou grapat de cireretes!! I segurament me’n deixaré algun.
I aquesta tarda, es donarà el darrer títol individual. La FIFA World Player proclamarà qui ha estat el millor jugador del món de l’any 2009. Tots els números apunten una vegada més al petit argentí Lionel Messi.
De ser així, aquesta seria la darrera cirereta. Un pastís ben carregat on no em sobra cap i on encara se’n haurien pogut guanyar unes quantes més si jugadors com Samuel Eto’o hagués estat el màxim golejador de la Lliga. El trofeu Pichichi com se’n anomena popularment.
I tot això gràcies a un entrenador "novell" Pep Guardiola i la majoria de jugadors de la "pedrera". LES AUTÈNTIQUES CIRERETES DEL BARÇA!! O potser diamants?

DESTINACIÓ: VINARÒS

El Periódico de Catalunya del passat diumenge 22 de novembre portava un titular que deia així: “Milers de catalans afronten a València les proves de nivell C”.
Molts d’aquests catalans, segurament la majoria, van a fer l’examen de català (perdó, de valencià) a Vinaròs que, per alguna cosa, és la ciutat més propera a Catalunya.
A l’hora de buscar-ne els motius, les opinions dels enquestats podrien ser diverses. Entre les diverses raons que hi trobaríem per a justificar el desplaçament estarien: que al País Valencià s’hi fan més dies d’exàmens, que no cal fer un curs previ per a poder-t’hi presentar, que si aproves el valencià podràs optar a llocs de treball on es requereix aquest requisit, etc.
Però sense cap mena de dubte, l’opinió majoritària dels qui van (no sé si s’atreveixen a dir-la en públic) és la creença que “allí és més fàcil aprovar”.
Sí és veritat o no, el tema ja fa anys que se’n parla i no només a la premsa escrita, sinó també a la cadena de televisió pública de Catalunya.
Però el que sí és cert, és que el tracte entre totes dues comunitats, Catalunya i el País Valencia, no és recíproc. Mentre a Catalunya s’accepta que una persona amb el nivell de valencià requerit per a cada cas puguin treballar de professor, d’infermera, etc., a València no passa el mateix. Un persona que visqui al Principat i que tingui els nivells de català pertinents, no pot treballar a València perquè allí li exigiran que tingui els mateix grau de Valencià.
Tan diferent és un “idioma” de l’altre? La resposta és contundent: No!
No crec que hagi cap ciutadà d’un costat o de l’altre del riu Sénia que escolti parlar als seus veïns, del Nord o del Sud, segons sigui el cas, i que no els entengui.
A TV3 (de la que també en tindríem que parlar...) de tant en tant surten actors i actrius valencians a les sèries de producció pròpia. També a Catalunya Informació, el canal de notícies de la ràdio pública, també hi ha al menys una locutora valenciana. Diferent accent, sí... Diferent idioma, no!
L’any passat en va dir el gerent de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, vinaros en c de naixement i faldut d’adopció Jaume Antich: “Tret de tres o quatre paraules, totes dues parles són iguales”. I d’això els membres de la Taula del Sénia en saben molt. La Mancomunitat, que agrupa pobles de les comarques valencianes de l’Alt i del Baix Maestrat, de la terolenca Matarranya i de la catalana Montsià, han sabut deixar de costat qüestions com l’idioma i les idees polítiques de cadascú i s’han posat a treballar en benefici de les seves respectives ciutats i pobles. Només uns pocs pobles que, segons els estatuts de la mancomunitat, tenen dret de ser-hi i als que se’ls a convidat a integrar-se, no ho han fet.
Però mentre al País Valencià segueixi governant el Partit Popular, el restabliment de unes bones relacions entre tots dos governs autònoms, em sembla una tasca difícil d’assolir. Caldria superar aquests aspectes puntuals com és la parla i treballar conjuntament per al bé de tota la ciutadania.
Però tornant a Vinaròs, és cert que “l’èxode” de catalans que van a Vinaròs a examinar-se, no és nou.
Quan jo em vaig treure el carnet de conduir cotxes (classe B), també hi havia que anava a la capital del Baix Maestrat a provar sort després d’haver-ho intentant per enèsima vegada a Tortosa sense aconseguir-ho. També es deia que “a Vinaròs era més fàcil”.
Sovint s’explicava l’anècdota del tio Marcelino (a les nostres terres tots eren tios o ties, encara que no hi hagués cap mena de parentiu pel mig) que després d’anar més de trenta vegades a examinar-se del carnet de conduir a Tortosa i tornar a suspendre, va dir: “Si no aprovo aquí a Tortosa, aniré a Vinaròs i, sinó, a “Castilla la Vieja” (reunia províncies de les actuals comunitats autònomes de Castella i Lleó, Cantabria i la Rioja)
Finalment el tio Marcelino va aprovar el carnet de cotxe i es va comprar un Citroën “dos cavalls furgoneta”, tant típic entre els pagesos de l’època.
El que ignoro és si finalment va aprovar a Tortosa, a Vinaròs o a Logronyo.

PROHIBIT PROHIBIR

Si no ho recordo malament, “prohibit prohibir” va ser el lema de la revolució estudiantil del maig del 68 a París. Si no és així, potser algun dels meus lectors m’ho recordarà. Però pareix que el seu origen ve de molt més lluny.
Aquest dies s’ha tornat a posar de moda amb el debat que, precisament avui, es fa al Parlament de Catalunya sobre la prohibició o no de les corrides de toros (o braus, digueu-li com vulgueu) a Catalunya. Però per extensió, aquesta prohibició podria afectar, de retruc, a la festa dels bous de les Terres de l’Ebre.
El debat és prou important per a que un diari com el Periódico de Catalunya porti com a principal titular de la portada: “Toros, sí. Toros, no”. També podeu trobar a les pàgines interiors del diari el resultat de l’enquesta feta ahir per Internet. A la pregunta: “Aproveu que es prohibeixin les corrides de toros a Catalunya?" Un 68 % s’hi mostra favorable, mentre que el 32 % contesta que “no”. No hi ha possibilitat de votar en blanc o de matisar la resposta.
La primera pregunta que em ve al cap és: On acaba la festa (nacional) i comença la tortura? I encara un altra: És digna la vida que porten els animals engreixat a les granges?
A la pregunta que feia el Periódico i a la que em referia una mica més amunt, jo vaig votar que “sí”, encara que no n’estic segur del tot, pel tema de les matisacions.
Jo sempre he segut de la idea de que cadascú faci el que vulgui, si és que està permès. Però és cert que si, avui, el Parlament de Catalunya decideix prohibir-la, llavors, ja no estaria permès i s’infringiria la llei. Si s’arriba a prohibir, les curses de braus que es feien fins ara a la Monumental de Barcelona i també a Tarragona (no sé si hi ha cap plaça més en servei) es deixaran de fer. La qual cosa suposarà un greuge econòmic per als promotors, toreros, apoderats, etc. El aficionats a la “festa nacional” de Catalunya ja no tindran cap lloc on anar. La plaça de toros més a prop serà la de Vinaròs. Allí, només uns quilòmetres més enllà del riu Sénia, la prohibició (repeteixo, en el cas de que es produeixi) no serà efectiva perquè es tracta d’una altra comunitat autònoma. Com tampoc ho és ara la caça amb barraca.
Igual com ho fan milers de catalans que es desplacen fins a Vinaròs a passar les proves de català (valencià) i abans ho feien per aprovar el carnet de conduir, ara aniran a veure les corrides que es fan a l’estiu, sobre tot, coincidint amb les festes patronals de Sant Joan.
I als nostres bous que els passarà? El grau de violència dels bous és molt menor que el de les corrides. Aquí no hi ha mort, però, hi ha tortura? Sobre tot amb els bous embolats, és evident. A més a més, no és una tradició nostra, sinó que ha estat “importada”, sobre tot en els darrers anys.
Segurament al bou capllaçat, també la hi ha, però aquesta tradició sí que és d’aquí. Els bous de plaça o de carrer, ja és una altra història. És cert que de tant en tant, sempre hi ha algú que els hi dóna una bona fuetada. Caldria controlar-ho i crec que el problema quedaria resolt.
Però no es fa tortura a aquells animals criats en granges on se’ls sobrealimenta amb la finalitat que s’engreixin més aviat per a poder fer més negoci. O a les gallines que se’ls canvia el seu cicle per a que ponguin més ous? Però com es fa amb la finalitat de que siguin consumits/des pels humans, ja no ho considerem tortura?
Al final acabo creient que sobre hipocresia i manca sensibilitat (o potser també en sobra?)
Per a fer-vos més agradable l’escrit acabaré amb un acudit. Diu que hi ha un que diu: “on hi hagi una bona “corrida” que s’aparti el futbol”. I l’altre li contesta: “I els toros”.

(A la imatge la plaça de bous de Vinaròs)