EN DEFENSA DE LES PENSIONS. NO A LA JUBILACIÓ ALS 67 ANYS

Tortosa va ser escenari ahir de la manifestació sindical convocada per la UGT i CCOO en contra d’allargar l’edat de jubilació als 67 anys. Cal dir que va ser l’única ciutat de Catalunya que no fos capital de província en la que es fa ver manifestació.
La manifestació va sortir a les 7:30 de la tarda des de la plaça del Carrilet del barri del Temple i va recórrer l’avinguda Generalitat fins al carrer Metge Vilà on va girar cap a la plaça de l’Ajuntament. Va ser allí on es va llegir el manifest i es van fer els parlaments per part dels respectius secretaris generals de la demarcació. Per part de la UGT, Wifredo Miró.
Polítics pocs i els que hi érem vol vinculats al món sindical. Jo vaig poder veure a Maria José Beltrán, alcaldessa de Tivenys, Valentí Marín, regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Tortosa en qualitat de 1er secretari de la FSP, Jaume Forcadell, líder d’ICV i també regidor de Tortosa, Jordi Bonilla, regidor tant mateix de l’Ajuntament tortosí, Marc March, regidor d'ERC de Santa Bàrbara i Moises Fabra exalcalde i regidor de Xerta.
Cal dir però, que la participació va ser molt poc nombrosa. In situ vaig calcular que hi havia unes 500 persones. Aquest matí, a la SER, han dit que sobre 400.
Crida l’atenció com una manifestació per a protestar en contra de la “hipotètica” allargada del temps d’activitat laboral i que, acabarà afectant a tots els treballadors i treballadores d’aquest país.


Els que fa molts d’anys que estem afiliats a sindicats coneixem bé l’actitud de bona part dels nostres companys. Sabem el que costa afiliar-se i, encara més, mobilitzar-se quan es tracta de fer alguna reivindicació.
Ahir mateix, el secretari general del meu sindicat (la Federació de Serveis Públics –FSP- de la UGT) que una coneguda li havia dit que perquè no es convocava una vaga general ja... Que l’acció d’ahir era molt poc contundent. I ell li va respondre que “Cal començar poc a poc per a veure la resposta que donarà el govern i si es veu voluntat de negociació no. De veure un govern intransigent, llavors caldria pensar en prendre mesures més contundents, com per exemple la vaga general”. I va continuar dient: “Avui no li venia bé per l’hora i, de fer-se la vaga general, diria que no la fa perquè li descomptaran el dia”.


Però no he conegut mai a ningú que, quan gràcies a les negociacions i reivindicacions per part dels sindicalistes, acudeixi a la patronal i li digui” Miri, jo això no ho vull; si ho hagués volgut ja hauria fet vaga com els sindicalistes que la van fer”.
Quan hi ha millores, “benvingudes siguin”. Però normalment no es pensa que darrera d’això hi ha hagut molts d’anys de lluita sindical a la recerca de millores socials i econòmiques. I com més forts són els sindicats, més en condicions estan de negociar amb la patronal i obtenir millores més substancials.

Fem-ho possible: per TV3 i la llengua catalana

Des de “la Via Augusta” també m’adhereixo a l’editorial conjunta que han publicat avui diversos mitjans de comunicació (entre ells el Punt i l’Avui) a favor de que TV3, la televisió pública de Catalunya es pugui veure sense cap mena d’impediment al País Valencià.
La iniciativa, que és d’Òmnium Cultural del País Valencià pretén unir esforços i fer pressió al govern de Francisco Camps per a demanar dues coses: llibertat d’informació per a tots els valencians i la segona reciprocitat respecte a la Televisió Valenciana que no troba traves a l’hora d’emetre a Catalunya.

EDITORIAL
El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d'adhesió a la iniciativa legislativa popular (ILP) «Televisió sense Fronteres» amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s'afirmava que «es tracta d'una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d'adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d'emissió i distribució de continguts comunicatius que s'estan produint al conjunt de l'Estat espanyol» i que l'acord es prenia «valorant la conveniència que l'Estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d'intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital».

L'argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s'afegeix al cada vegada més unànime consens entorn d'aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives els que aprovaven l'adhesió a la mateixa ILP, com també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) fins al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.

Però una ILP implica molt més que una sèrie d'adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d'aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d'edat.

I és en aquest punt que s'ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s'ha anomenat «un marc nacional de comunicació».

Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a l'alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és en el seu tram final– per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.

TENIR PODER

Després de donar-li moltes voltes per a trobar el títol més adient, finalment he optat per aquest.
Ferreres, el gran humorista gràfic que publica habitualment al Periódico de Catalunya després de fer-ho durant molts d’anys a la Vanguardia, sovint pinta els dirigents de CiU fent la travessia pel desert.
Això no és ben bé cert. Si bé fa set anys “van perdre” la Generalitat, encara els queda molt poder a altres administracions més petites: diputacions, consells comarcals i molts d’ajuntaments.
Però aquesta vegada, Arturo Mas, vol evitar per tots els mitjans possibles que es torni a formar un govern d’Entesa (digueu-li tripartit si voleu) Per això fa una oposició de desgast a l’actual govern (“d’acoso y derribo”, que dirien els castellans)
I a sobre, ha passat d’anar al notari a signar que no pactaria al el PP (per a mi l’enemic número 1 de Catalunya –i ho dic així de clar i català-) a dir que hi pactaran si es dóna el cas. Tot indica que serà un pacte sense condicions, ja que, de moment Mas no les ha posat i no creu que ho faci en el futur.
Avui no voldria passar per alt la declaració (i les manifestacions) que van fer els caps de GRAF (el grup d’elit dels bombers) de Barcelona que van comparèixer ahir al Parlament de Catalunya.
Aquest bombers tenen nom i cognoms (jo només citaré el primer, que és el que surt als diaris) i que voldria destacar per a que ningú se’n oblidés mai: Juan Herrera, Moisés Galán i Ricard Espósito. Crec que per primera vegada van criticar (i amb tot el mereixement) als polítics de com s’ha usat el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan del juliol passat. Avui, aquest bombers són portada de diaris i també per la ràdio (a la Cadena SER i suposo que a moltes més) se’n ha parlat aquest matí. Voldria destacar el titular del Periódico: “No som aquí per l’incendi d’Horta, sinó per a parlar d’un altre incendi que sembla intencionat: les eleccions de 2010”. Aquestes paraules les va dir el coordinador de l’incendi d’Horta (un dels tres compareixents) Ricard Expósito.
I qui va fer que s’obrís aquesta comissió d’investigació? CiU d’Arturo Mas i el PP de l’Alicia Sánchez Camacho. Com veieu he tornat a posar noms i cognoms. Aquest cop també per a senyalar amb el dit els dos màxims responsables de voler, per una part, fer reviure el dolor als familiars de les víctimes i, per l’altre costat, intentar desgastar el govern presidit per Montilla.
Possiblement al començar a llegir la segona part us devíeu pensar que abandonava el tema de la primera. Res més lluny, com veieu, l’una i l’altra estan estretament lligades i amb la segona justifico plenament el que dic a la primera.
Voldria acabar amb les reflexions que va fer (crec) el cap del GRAF de Barcelona quan va demanar permís al Parlament per a retirar-se quan hi hagi greu perill de perdre vides humanes.
Penso que cal anteposar sempre la vida humana al dany material, encara que aquesta sigui la Natura. Ha seguit dient el bomber que, mentre la serra cremada ja s’està regenerant i es veuen brotar nous pins i que tampoc ha estat aquest la primera vegada que s’ha cremat, ja que ha citat diversos incendis al mateix lloc, la vida dels 5 companys seus, ja està perduda per sempre.
Una reflexió digna de ser tinguda en conte. Si se’ls va escoltar i se’n treuen les conclusions adients, al menys, la comissió, haurà servit per alguna cosa de profit.

(La imatge, com la d'ahir, és de Nando i l'ha publicat el Priódico de Catalunya)

LES MESURES ANTICRISI DEL PP

Finalment Rajoy va desvelar les mesures del PP per a sortir de la crisi.
Fins el que jo sé, aquestes mesures són laborals i fiscals. Relacionat amb el món del treballa estaria la “flexibilitat” proposant una indemnització progressiva segons l’antiguitat del treballador: els treballadors amb pocs anys a l’empresa serien indemnitzats en pocs dies que s’aniran incrementat en el transcurs dels anys treballats a la mateixa empresa.
També demana Rajoy que no s’apugi l’IVA. a partir de l’1 de juliol tal i com té previst el govern.
El primer cas suposa un retallada en els trets dels treballadors i no podria fer-se de forma unilateral, en tot cas, caldria obrir negociacions amb l’altra part implicada: els sindicats. I no crec que des de la part social vegin amb bons ulls que, l’empresari, amb “quatre rels” pugui acomiadar els treballadors. Això suposaria, des del meu punt de vista, la possibilitat per part dels empresaris d’anar “renovant” la plantilla constantment amb la inseguretat que pot arribar a crear als treballadors.
Sempre he pensat que els treballador que no té garantit el seu lloc de treball s’està de moltes coses, com per exemple comprar-se un habitatge i, fins i tot, independitzar-se dels pares.
En quan a la moratòria de la pujada de l’IVA, perquè segons ells, perjudicarà el consum, tinc els meus dubtes que sigui així. És evident que a ningú ens agrada que ens apugin els impostos, però la majoria de la gent no saben si paguen un 4, un 7 o un 16...
El públic en general, a l’hora de comprar el que mira és el preu final i no el tipus de l’IVA aplicat.
I encara una altra cosa. A Grècia, el país de la UE dintre de la zona euro que més i més greus problemes té, sé li ha recomanat la pujada dels tipus de l’IVA per a poder així reduir la despesa pública.
L’economia espanyola, sense estar tant malament com la grega, també té un dèficit públic molt alt i cal mirar de contenir-lo, fins i tot d’abaixar-lo. És lògic que si a Grècia sé li demana apujar els tipus, apujar-los aquí no deu de ser tant dolent... Impopular, sí.
Però a part de les mesures fiscals i laborals, encara n’hi ha unes altres per a mi més importants: les financeres. Dissabte el president Zapatero es queixava de la poca implicació del món financer a l’hora d’aplicar mesures per a sortir de la crisi.
I això no ho cal que ho digui Zapatero, ja que la sensació que es transmet a l’opinió pública és aquesta. La banca no està fent el suficient a l’hora a donar crèdit a les empreses i a les famílies per a reactivar l’ocupació i el consum.
I això només és política empresarial pura i dura. És per a ells prioritari mantenir els beneficis que ajudar al país a sortir de la crisi. Durant els anys de les “vaques magres”, sovint llegies als diaris els enormes beneficis del sector bancari. També és, no hi ha que oblidar-ho, un dels sectors que paga millor als seus alts càrrecs que són, a la fi, els qui marquen les línies a seguir de les entitats.
Quan Zapatero demana “ajuda” al PP per a que Espanya pugui sortir de la crisi, realment no sé que els hi està demanant. En teoria, el govern de l’estat pot prendre les mesures que cregui més adients. Però el PP té molta influència en diversos estaments de la societat. La setmana passada us parlava dels judicials, però també als camps financer i empresarial.
Possiblement el que necessita Zapatero és precisament això, encara que dubto que ho acabi obtenint. Aquests sectors tenen interessos comuns amb el PP de Mariano Rajoy i el que volen és que no se’n surti per a poder governar ells. Que les classes mitjanes i baixes segueixen passant-ho malament, els importa ben poc.