MAS EN ESTAT PUR

Com és costum en mi, dilluns no vaig veure l’entrevista que la directora de la Televisió de Catalunya li va fer al cap de l’oposició Arturo Mas.
De totes maneres, del que ha transcendit, crida l’atenció les revelacions d’en Mas dient que “podria haver estat president de la Generalitat en aquesta legislatura”.
I sobten per dues coses. La primera: Va ser aquesta la cosa més important que va dir? Perquè segons s’anunciava, sé li havia de preguntar a Mas sobre les mesures que aplicaria CiU per a sortir de la crisi. Tant poc valor sé li dona a aquest apartat?
La segona, és l’interès que demostra Mas per ser president. Al meu parer ho sobre posa per damunt de tot. Fins i tot sobre el benestar de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya?
L’argument que va esgrimir Mas per a justificar les seves paraules és que hauria pogut presentar una moció sobre les “consultes populars i independentistes” lligades, en posterioritat a una moció de censura contra el govern d’Entesa i, segons ell, ERC li hauria pogut donar suport.
No he escoltat (ni he llegit) cap desmentit dels republicans, però d’haver-se avingut al joc de Mas, hauria dit mol por de la formació que lidera Joan Puigcercós.
Les “consultes independentistes” no formaven part dels pactes que al seu dia van signar els partits que conformen el govern de la Generalitat. És més, aquestes consultes, com a tals, no tenen cap valor jurídic ni el poden tenir mentre a Madrid no s’aprovi aquest particular. I pel que jo veig, Madrid no està per la labor. Seran tot el simbòliques que es vulgui i, mitjans com el Punt en fan un tema prou principal. Però d’aquí a ser-ne efectives n’hi ha una bona distància.
Fixeu-vos el que està passant amb l’Estatut d’Autonomia. Fet dintre del marc legal: votació pel ple del Parlament de Catalunya, aprovació en referèndum pel poble català, aprovació més tard pel Congrés dels Diputats (això sí, un tex retallat i diferent del que havia sortit de la cambra catalana) i, finalment, sancionat pel Rei. No obstant això ja portem més de tres anys sense que el Tribunal Constitucional hagi dictat un veredicte sobre la constitucionalitat d’alguns dels seus articles, recorreguts pel PP i també per algunes comunitats autònomes governades pel partit dretà i els socialistes. Els nombre d’articles que els “nacionalistes espanyols” troben anticonstitucionals no són ni 2, ni 3, ni 10, ni 20... Segons he llegit avui al Periódico en són un total de 114 el nombre d’articles impugnats i dels que s’haurà de pronunciar el TC.
Pel tema de l’Estatut, ERC ja va discrepar dintre del govern tripartit, llavors encapçalat per Pasqual Maragall. D’haver fet el mateix ara, segons les insinuacions d’en Mas, quina credibilitat tindria en el futur ERC. A pesar d’això, algú podria prendre a ERC com un partit seriós per a pactar-hi en properes legislatures.
Segurament Mas sí.

LES MALES ARTS DEL PP

Segurament que només és una fugida cap endavant. Una estratègia de dissuasió, però el que esta fent aquests dies el PP és un joc molt perillós. Està jugant en foc i ja sé sap que qui juga en foc pot acabar per cremar-se.
Llegeixo al Periódico d’avui el següent titular: “Rajoy insta al PP a airejar casos de corrupció que afectin al PSOE”. Què això ho digui el màxim dirigent nacional del partit és d’una inconsciència i una temeritat infinites. Primerament posa en entre dit la honorabilitat d’una part de la classe política del país. I en segon lloc, pot començar desencadenant una espiral de denuncies (la majoria de vegades poden ser falses o sense proves, a la qual cosa ja ens té acostumats el PP) I para fer això, primer, ell, haurien d’estar lliures i desvinculats de qualsevol trama i conspiració. Cosa que no passa així en l’actual cúpula del PP. Hi ha una frase que de ben segur que la coneixereu tots: “Piensa el ladrón que todos son de su condición”.
Però avui també hi ha hagut un altre despropòsit sorgit de les files populars. Aquest cop de la vota de la seva secretària general Maria Dolores de Cospedal (la bien pagà –o si no com justificaria el seu sou)
Ha estat després d’un acte unitari que els dos sindicats majoritaris del país (UGT i CC.OO.) han organitzat en suport al jutge Garzón i al que han assistit, entre d’altres personalitats, el president Pasqual Maragall i el exfiscal en cap anticorrupció Jiménez Villarejo.
La “Dolo” ha dit que “L’acte d’avui era un atemptat a la democràcia i a l’estat de dret”. Amb aquetes declaracions es veu, precisament, la manca de pedigrí democràtic que tenen molts des dirigent populars, sense cap mena de dubte, encapçalats per Rajoy i la Cospedal.
Mentre, Jiménez Villarejo ha acusat els jutges del Suprem de “Ser un instrument de l’actual feixisme espanyol”. Com també ho és, des del meu punt de vista l’actual cúpula del PP.

(La foto la publica l'edició digital del Periódico de Catalunya)

BOTIGUES DEL MEU RECORD

Segur que cadascú de nosaltres ens recordem d’aquelles botigues a les acudíem acompanyant a la mare de ben petits. Els meus primers records son, com no podia ser d’una altra manera, de les de la Galera, quan les botigues eren molt diferents a com són avui en dia...
La primera que em ve al record és la que estava a tocar de casa de mon padrí i ma tia Maria, no gaire lluny de casa nostra i darrera mateix de la torre medieval (la Torra) Potser per això, ma mare, de vegades, m’hi enviava tot sol a comprar alguna cosa que li precisava de forma urgent. Estava regentada per la tia Maria Teresa i la seva filla Juanita. El pa l’anàvem a comprar a casa Lluís i la Júlia, dos germans de la família Bailach, tota una institució al món de les fleques a la Galera i també a Amposta. Ma mare, de molt petita, havia servit a aquella casa i, segurament per això ens dispensaven un tracte especial. Aquesta fleca estava situada al carrer de Sant Llorenç, prop de la Casa Consistorial i on avui hi ha un bar.
Només creuar el pont que separava el poble de la raval, quasi que davant per davant, hi havia “ca la Curra”. La tia Carmeta venia de tot: queviures, articles de merceria, adrogueria, etc. Fins i tot joguines per a quan arribaven els esperats Reis Mags. Me’n recordo especialment d’una gorra que em va fer amb els colors del Barça i que jo lluïa amb orgull.
Les altres botigues del poble eren la “del Pono” que, va ser la primera de pertànyer a una cadena alimentària, l’SPAR. I quan el Pono se’n va anar a Barcelona per obrir-ne una allí, la botiga va passar a ser la de Pontil. També estaven la del tio Verge entre el pont i la Torra i l’estanc, on anava a compra els sobres sorpresa, dintre dels quals hi havia un tebeo (ara se’n diu còmic), sovint repetit i petites joguines com ara indis i vaquers, que eren el veritable motiu de la nostra compra.
Però entre totes elles, recordo la del tio Eduardo de Moquilla i la seva dona, la tia Pepita de la Noreta, al bell mig del poble, davant del mercat i al que la gent del poble l’hem anomenat la Plaça. El tio Eduardo sempre tenia alguna cosa que dir-me. Quan ja tenia 15 o 16 anys, l’edat on la majoria dels adolescents ja es negaven anar a comprar, jo, encara hi anava i cada dia que ho feia, el tio Eduardo em deia que li demanaria a ma mare que “em comprés un davantal”. Amb allò n’hi havia prou per a no tornar-hi més... Després de l’SPAR, aquesta botiga, amb el pas dels anys, també acabaria formant part d’una altra cadena, la Végé. A mi em donava molt que pensar veure una paraula amb dos accents. Amb el pas del temps, el tio Eduardo i jo acabaríem fent-nos grans amics.


Com que al poble no es podien fer estudis més enllà de primària, al fer els 11 anys, molts marxaven a estudiar a Tortosa. Però un any, en arribar de França on els meus pares feien la campanya de la verema, ens trobarem una carta per si volia anar estudiar a Ulldecona. Així va ser com juntament amb l’Alfonso, el Vicent i la Maria Teresa, ens en anàrem a estudiar allí plegats. Ens venia a buscar Ralda i en arribar, la furgoneta ja era mig plena d’altres nenes i nens de Godall. Els primers amics autòctons no tardaren massa en arribar i per ells tinguérem la coneixença d’una petita tenda que hi havia molt pop de l’església, al carrer que va cap a l’estació del tren. Popularment se la coneixia con “la Campaneta”, ja que tenia una petita campana que sonava en obrir la porta. Allò era el paradís de qualsevol criatura! Hi havia tebeos de tot tipus i de llaminadures..., no vegis la de classes que se’n podien trobar! Em recordo especialment d’uns caramels de licor que, segurament avui estarien prohibits als menors de 16 anys! Encara que el reis de tota aquella varietat de productes, eren les diferents col•leccions de cromos (llavors dits santets, perquè hi havia tradició de donar-ne a les esglésies com a reclam per als infants) i també les pipes que solien portar algun petit regal a l’interior.


En arribar l’hora de “pegar el vol”, amb els amics, sortíem a buscar xiquetes pels altres pobles. Freqüentàvem Godall, només da 2,5 km de la Galera i on es podia anar a peu amb certa facilitat. A l’estiu arribàvem assedegats i tots teníem clar on faríem la nostra primera parada. Tot just dalt del Pou Bo, hi havia una casa amb una petita entrada que abans hauria estat, pel seu aspecte, una carnisseria. El primer que li demanàvem a la tia Enriqueta era un got ben gran de taronjada de la marca Konga. També li compràvem caramels, xiclets, pipes... I a l’hivern ens omplíem les butxaques de cacaus torrats per anar-nos-els menjant de camí a casa. Només així, el trajecte ens sé feia més curt i la nit pareixia no ser tant gèlida.

MESSI, SÍ. MESSINA, NO

Queda clar, oi? Amb aquest títol resumeixo (crec) la jornada d’ahir. Messi, a partir de les 10 de la nit, al “santuari blanc”, al Santiago Bernabeu, va tornar a ser desequilibrant (Madrid-0, Barça-2) No va fallar, va marcar el gol que obria el marcador i el camí de la victòria blaugrana al camp de l’etern rival (encara que això només sigui un tòpic, perquè la rivalitat entre el Madrid i el Barça es remunta a 1954 quan el Madrid va “birlar” Di Stefano al Barça)
Però hores abans, a partir de les 6 de la tarda, al palau Blaugrana hi havia una altre partit de rivalitat entre els dos clubs: el Barça i el Madrid. Aquest cop en bàsquet. També aquí el Barça de Xavi Pascual va poder amb el Madrid d’Ettore Messina. El resultat final (78-73) és del tot enganyós, ja que el Barça, a partir del segon quart, va passar per sobre del Madrid, tal com ho havia fet la majoria de les vegades que s’havien enfrontat aquesta temporada (7-1)
Navarro va tornar a ser l’estrella blaugrana i amb 20 punts i 21 de valoració (la mateixa valoració que Lorbek), també el millor del partit. Navarro va sortir de la pedrera del Barça.
Només dues hores després d’haver-se acabat el partit de bàsquet, un altre blaugrana sortit de la pedrera, Xavi Hernández, va demostrar que, avui per avui, és el millor migcampista del món i si l’any passat no va guanyar la pilota d’or només és perquè és menys mediàtic que el propi Messi o Cristiano Ronaldo. Dels seus peus van sortir les dues assistències dels gols que van marcar Messi i Pedro. I uns quants passes més que no van convertir-se en gol perquè el Madrid té un dels millors porteres del món (potser algun dia va ser el millor, però ara n’hi ha de millors que ell)
El Barça va sortir ahir amb 7 jugadors formats a la Masia: Valdés, Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Pedro i Messi. Quants jugadors de l’equip inicial del Madrid són de la seva pedrera? No segueixo massa el Madrid, però 2: Casillas i Arbeloa.

L’ÀRBITRE. Mejuto González va ser l’encarregat de repartir justícia. Però a l’hora de fer-ho va preferir no veure les jugades més conflictives que hi van haver, sobre tot provocades per jugadors del Madrid. Xabi Alonso, un dels pocs jugadors blancs que donen sentit al futbol galàctic, pareixia sortir de l’anterior partit de bàsquet, ja que va fer dues mans i cap d’elles va ser punible per a l’àrbitre. D’haver senyalat als menys una, Alonso se’n hauria anat expulsat a la primera part del partit. I un altre que va parèixer que és millor jugant a l’esport de la cistella que al futbol, al menys els pocs minuts que va estar al camp, és Benzema. Les mans (aquest cop si que van ser xiulades) que va fer davant de Valdés, parant la pilota abans de que arribés a Raúl i marqués el gol anul•lat, van ser clamoroses.
L’únic “però” del Barça va ser no saber treure la pilota controlada des de la defensa. Una cosa que fa sempre i bé. Però quan el Barça passava del mig camp, el perill solia rondar l’àrea merengue.
El Madrid, més que galàctic, es va aparèixer més a un equip terrenal que si va segon a la lliga és per la diferència que hi ha amb els altres 18 equips de la primera divisió espanyola. Però d’ocasions “manifestes” de gol (com se sol dir9 en va crear poques, molt poques. I els remats a porteria o els centres a l’àrea eren atrapats per Víctor Valdés (ara el millor porter d’Espanya amb diferència) o rebutjades per la gran defensa barcelonista.

LA TRIBUNA. Els pocs directius del Barça que hi havia a la tribuna del Bernabeu, encapçalats per Jan Laporta, estaven més que mai en territori hostil. De convidats de luxe estaven l’expresident del govern José María Aznar, reconegut madridista i Dña. Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid.
LA BROMA. Es diu que abans del partit li van preguntar a Aznar pel Madrid i va respondre: “El Madrid va bien”. Al final un micròfon d’aquells que queden oberts quan haurien d’haver estat tancats va captar unes paraules d’Aznar: “El Barsa va mejor”.
També Dña. Esperanza va fer unes declaracions que van deixar sorpresos tothom: “A Messi lo descubrí yo”.
La lliga no està guanyada però en tenim mitja o més de mitja a la butxaca.
Culers, seguim gaudint del joc del nostre equip i, si estem vivint un somni, que no ens despertin!!

LES ESTADÍSTIQUES. Diuen que estan per a trencar-se. El Barça va guanyar per segon any consecutiu al camp de Madrid, la qual cosa no havia passat mai. Tampoc aquest segle el Madrid havia perdut cap partir dirigit per Mejuto Gozález. Ni tampoc havia cedit cap punt aquest any al seu estadi. I feia 2 anys que no es quedava sense marcar al menys un gol al Santiago Bernabeu.
Pep Guardiola diu que els 77 punts que porta el R. Madrid és una autèntica barbaritat. Dels 80 que porta el Barça no diu res...
Si el Barça hagués de guanyar tots els punts per a ser campió, acabaria el campionat amb 101! I si en perdés 3, la qual cosa també el faria campió encara que el Madrid els guanyés tots, arribaria a 98. Una autèntica burrada!!
Felicitats barcelonistes, de tot cor i... Visca el Barça!!