DESÍDIA

Des de l’agost de 2006 Amposta té un nou escut adaptat a la normativa catalana. Més tard, s’aprova la nova bandera.
L’escut és un quadrat cairat amb la corona de ciutat i els distintius propis de la ciutat d’Amposta. Mentre que la bandera va invertir els colors que s’havien usat en les darreres dècades. Si abans era una creu de Malta roja sobre fons blanc, l’actual és una creu de Malta d’argent sobre un camp roig i també sé li van incorporar les quatre barres.
Però des d’aquell dia, l’ajuntament d’Amposta ha seguit fent servir en alguns cops l’antic escut. L’excusa és que el professional que els hi va fer el treball no hi estava assabentat. Però la realitat és que quasi quatre anys després encara surt al costat de “l’anagrama” de l’ajuntament.
El primer cas que recordo de la errònia utilització va ser quan es va inaugurar la plaça Sant Jean de la Rouelle, una ciutat francesa entre Orleans i París que té un alcalde descendent d’ampostins i que des de fa més de 20 anys està agermanada amb Amposta.
Un altre exemple és quan l’any passat es va fer l’homenatge a José Guarch, “lo Teixidó” i sé li va posar un bust. Al marbre del pedestal es pot veure, encara avui l’escut oficial fins l’any 2006.


El darrer cas és molt més recent. Diumenge 25 d’abril, com és tradicional, Amposta va acollir una trobada de puntaires d’arreu de les terres de l’Ebre i d’altres indrets com Vinaròs. Sobre la passarel•la que creu l’avinguda de Santa Bàrbara entre l’avinguda de Catalunya i la prolongació de la mateixa, es va penjar una pancarta on també s’hi podia veure l’escut antic.
Als diferents governs convergents de la nostra ciutat, des de sempre, els ha interessat més les grans obres per a fer grans inauguracions que no els petits detalls propis de la gestió del dia a dia.

PRIMER DE MAIG

El 1r de maig és la festa internacional del treball. Un dia que tots els treballadors haurien de tenir festa per a commemorar la jornada i fer el que cal: manifestar-se i reivindicar-me.
I és que la lluita de l’obrer per a aconseguir l’estat del benestar que ara, afortunadament gaudim, ha estat llarga i difícil. I encara són molts els perills, entrebancs que trobem a diari i moltes les fites que manquen per assolir.
Divendres una amiga d’esperit sindicalista de tota la vida (CC.OO) em deia indignada. “Demà tothom hauria de fer festa. Hi ha gent, sobre tot joves, que no coneixen el significat del primer de maig”.
Els sindicats, com tots el primer de maig (a Espanya des de la mort del dictador) van convocar manifestacions, afortunadament unitàries. Si per unitàries entenem les convocades pels dos “grans” sindicats del país. UGT i CC.OO.
Però un any més la participació va ser minsa. El treballador no sé sent motivat a l’hora de reivindicar-se. Jo encara diria més. És còmode i pensa que ja li traure’n els altres les “castanyes del foc”.
Ahir a Catalunya hi van haver 5 manifestacions: a les quatre capitals de província i Tortosa, tal com va passar quan es va fer la manifestació en contra de la jubilació al 67 anys.
Per la meva part, i un any més, em vaig quedar a casa. Potser algú dels que llegiu aquest escrit pensareu que estic “predicant el que no crec”. No! Jo estic al costat dels “meus”, dels sindicats de classe, de la UGT. Però ja fa uns anys que per uns o d’altres motius no acudeixo a la trucada dels sindicats per al primer de maig. Segurament també és que s’hi esforcen poc.
Ja fa anys que a casa no m’arriba la convocatòria. Abans, a part de la “mani” es solia fer un esmorzar o un aperitiu per ajudar a reforçar l’efecte crida.
De totes formes hi ha moltes treballadores i treballadors aturats. Moltes empreses afectades per ERO’s temporals i molts treballadors que mai més podran tornar a treballar a la fàbrica on havien treballat tota la vida perquè ha degut de tancar per culpa de la deslocalització. Són els primers que haurien de sortir al carrer i manifestar-se per a reivindicar un lloc de treball. Primer una feina, després, si és possible de qualitat.
A la carretera entre Masdenverge i Amposta, des de fa un parell de mesos, s’hi poden veure unes pintades que jo no comprenc si són reivindicatives o per a fomentar la “mala llet” entre els ciutadans. Així s’hi poden llegir 2missatges com aquests” “ZParo” o “Sindicats traïdors. 5.000.000 d’aturats”. Com si la destrucció de l’ocupació fos cosa del govern o dels sindicats.
Els que demanen una vaga general en contra del govern, primer caldria preguntar-los si acudirien a la crida dels sindicats (precisament)
Qui em coneix ja sap que, durant aquest any he acudit a les manifestacions en contra de la jubilació als 67 anys i a les que s’han fet a Ascó y Móra d’Ebre en contra de l’MTC. I a finals de l’any passat vaig acudir a Tortosa per donar el meu recolzament a les treballadores i treballadors de la LEAR. Que no assisteixi a les del 1r de maig no deixa de ser una “anècdota”.
Parlant del MTC (Magatzem Centralitzat de Residus o cementiri nuclear) cal recordar que aquests dies el secretari general de la UGT de Catalunya i el d’aquí de les Terres de l’Ebre, Wifredo Miró, li han donat suport.
Fins ara li havia sentit a dir a Wifredo (el dia 11 de març a Roquetes en el decurs del V Congrés de la FSP-UGT de les TT.EE.) que sobre el tema “no hi havia opinió”, ja que dintre del sindicat hi havia opinions contraposades. No obstant, va dir que “sempre que calgués defensar la creació d’un lloc de treball, des de la UGT es faria”.
Com a militant de la UGT (FSP-UGT) estic en contra de l’MTC (de no estar-hi no hauria acudit a les manifestacions)
Ja he dit més amunt que “el primer és aconseguir un lloc de treball”. Però no qualsevol lloc de treball ni pagant el preu que sigui. I el preu de tenir un cementiri nuclear a les nostres comarques, sospito, és molt gran i un risc que no hauríem de córrer... Per si de cas!

UNA HISTÒRIA D'ALTS CÀRRECS I PAGESOS

Ahir, el govern, va fer publica l’eliminació de 32 alts càrrecs de l'administració de l'estat i 29 empreses públiques, tot per a poder reduir el gran dèficit públic que arrossega Espanya.
Entre els càrrecs públics que van cessar està el que era fins ara director general de l’Agència Tributària, Jesús Pedroche.
A ningú se li escapa que, com a treballador de l’AEAT, (no m’agrada dir ‘funcionari’), l’he tingut de cap durant un llarg període de més de 6 anys.
Però més enllà d’aquesta relació purament “simbòlica”, ja que com us podeu suposar, la relació amb un director general amb despatx a Madrid, és nul•la per a un administratiu de Tortosa, les meves referències sobre Jesús Pedroche són molt anteriors al seu nomenament com a alt càrrec del govern socialista.
Jesús Pedroche tenia un oncle (el germà del seu pare) que vivia la Ràpita i que ja va morir, crec recordar, que ara ha fet un parell d’anys. Es deia Justo Pedroche i un dia el seu oncle, amic del meu pare i també meu, em va dir que “tenia un nebot que ocupava un lloc de responsabilitat dintre de l’àrea de recaptació de l’Agència a Madrid”. Com que Madrid està ple de polítics i funcionaris amb responsabilitat dintre dels organigrames de l’Administració General de l’Estat, vaig pensar que “era un més”. La sorpresa va ser quan vaig assabentar-me que havien nomenat director general a un tal Pedroche. Ràpidament vaig exclamar. “El nebot de Justo!”
Justo Pedroche i mon pare tenien dos petites finques al terme d’Ulldecona, partida de l’Arion, coneguda per l’existència de les “oliveres mil•lenàries”. La de Justo estava més propera a la carretera que va des de la Galera a Ulldecona, passant prop de la Miliana i que ocupa l’antic traçar de la Via Augusta romana. La del meu pare era una mica més amunt, més prop de les olivers monumentals. De fet des de la punta de la finca de mon pare fins les famoses oliveres només hi ha un centenar de metres. Per això puc presumir de conèixer prou bé tota aquella zona ja que de jove la recorria parant rateres (paranys) per agafar tords i moixonets i també hi buscava espàrrecs.
A Justo li entraven a robar sovint a la caseta. La seva finca era petita però acollidora i apta per anar a passar-hi un cap de setmana i anar-hi a fer una “rostida”. Estava impecable: neta d’herbes, ordenada, etc. Per això era atractiva per als ulls dels que els hi agrada apropiar-se dels bens dels altres. Al final la va haver de vendre d’avorrit per les constants “entrades” a la caseta.
Al final al meu pare també li van entrar a robar. La nostra caseta era més antiga, de les que solen haver normalment a les finques de garriga. Dintre no s’hi guardava res de valor, al menys per a nosaltres. Quan ens hi van entrar donant forts cops a la porta fins que va cedir la part interna, ens van robar un gresol, un test construït pels terrissaires de la Galera fet expressament per guardar-hi les grémenes (els cucs que es feien servir d’esquer per a les rateres) i de fora al carrer una pica en forma de petxina que, segurament havia estat usada en alguna església o ermita i que quan els meus pares van comprar la finca ja estava allí per a poder-se rentar-hi les mans. Doneu-vos-en compte de la importància que li donàvem a la pica que la conservàvem al mateix lloc on ens la varem trobar.
Els meus pares també van acabar per vendre-la, ja que se’ls hi feia molt costa amunt poder-la treballar. Avui es propietat de la fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya. Però com va acabar parant a mans d’aquesta fundació ja és una altra història.

RESTES DE FRANQUISME A AMPOSTA

Després de “descobrir” una vintena de plaques de l’antic “Ministerio de la Vivienda” amb el jou i les fletxes de la Falange a la passada legislatura, ara feia més de 3 anys que no n’havia trobat cap altra per Amposta. Fins la setmana passada.
Certament, en el trajecte des de la casa consistorial fins al meu cotxe, vaig passar pel carrer Felip II (molt proper del conegut bar “Llar”, dissenyat en els seus orígens pel pintor i escultor Josep Niebla) en vaig veure una. Per aquell indret hi havia passat un grapat de vegades, però no me’n havia adonat. La foto la he feta avui en el moment que una veïna sortia de casa. Li he dit que estava fent i m’ha respost que “es van plantejar treure-la quan van pintar la façana, però que al final no ho van fer) Li he dit que jo mateix ho comunicaria al cap de la brigada para que la tragués. La única cosa que li preocupava era l’espai que quedaria sense pintar, però m’ha dit. “Ja li posarem un paper pintat de roig”.


No gaire lluny d’allí, al carrer Melilla, ficada a un bloc situat entre aquest carrer, el Larache, Europa i la plaça de la Pau, construït poc després de la Guerra Civil, està el rètol més gran dels que hi devien d’haver a Amposta i, evidentment, dels que encara hi queden. És veritat que per la seva situació (a una altura considerable) i les seves condicions, es fa molt difícil de treure. Però caldria fer-ho, si més no, per fer complir la llei de la Memòria Històrica.