ENCARA NO CAL FER VOLTAR LES CAMPANES

Encara que els tècnics considerin més idoni el municipi de Zarra (València) com l’emplaçament per ubicar-hi el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) o “cementiri” nuclear, Ascó està en segon lloc i segons sembla a un marge molt curt de distància.
Ara manca la decisió política i ja sé sap que, sovint, els polítics no tenen el mateix criteri a l’hora de prendre una decisió i més una de tant transcendental com aquesta.
Hi ha diaris, com el Punt que pràcticament descarta que el MTC es pugui acabar instal•lant a la Ribera d’Ebre. Jo, a l’hora de fer una afirmació així ho diria amb “tota la precaució del món”. Per tan, encara no és l’hora de “ver voltar les campanes”, caldrà esperar, segons pareix unes setmanes més.
Segons l’edició d’avui del Punt, els punts febles d’Ascó sobre Zarra són les dimensions dels terrenys on s’acabaria ubicant l’MTC i la proximitat a la indústria química de Flix. Segons aquesta informació, els terrenys que posa a disposició el municipi valencià són tres vegades més grans que els que es destinarien a Ascó. Per altra banda, la proximitat de l’MTC amb la química de Flix, deu de resultar un còctel massa “explosiu”.
Curiosament, s’acabi instal•lant a Zarra, Ascó o alguna de les altres candidates, tindrà sempre detractors. Encara que també molta gent que hi estarà a favor, com els consistoris que van presentar la candidatura (de no ser així no en serien candidates) També hi està a favor una plataforma ciutadana de Flix i un bon nombre de gent de Riba-roja d’Ebre, que veuen garantit el seu futur amb l’emplaçament del cementiri nuclear, la qual cosa, segons pareix, donaria molts llocs de treball a la zona. Els “contres” o inconvenients no els tenen en compte.
Tampoc s’hi mostra d’acord el PP. Tant mateix no podria ser d’una altra forma. Els populars aprofiten qualsevol decisió que prengui el govern central per atacar a Zapatero. L’MTC no en podria ser l’excepció.
El PP valencià afirma que Zapatero “ha jugat amb els valencians” i, encara més, l’executiu de Camps (el dels vestits a mida) l’acusa de “negar l’aigua a València i enviar-li residus”. I és que mai plou a gust de tots.

Més informació:

Diari el Punt.

El Periódico de Catalunya.

LA PENÚLTIMA “MARAGALLADA”

Se’n diu “maragallada” d’aquelles ocurrències i fets, de vegades xocats, d’altres estranys que ens tenia acostumats l’expresident Pasqual Maragall.
La “penúltima” es va produir aquesta mateixa setmana. En una entrevista que li van fer per a una revista de Convergència, Maragall va dir alguna cosa així: “Ara li toca ser president a Mas. Després de 7 anys està bé una alternança política”.
Sóc el primer que penso que les alternances polítiques són necessàries, de vegades simplement per “higiene democràtica”. Però quan va governar CiU en temps de Jordi Pujol no es va estar 7 anys, sinó 23! I tots tenim ben present com van acabar governant i la sensació que van tenir quan no van governar va quedar ben reflectida amb les paraules de la Marta Ferrusola: “Ens han pres la Generalitat”. I és que se’n sentien els amos absoluts. Com també passa amb l’ajuntament d’Amposta, només per posar un exemple.
De les declaracions de Maragall,, CiU n’ha fet “punta al llapis”, es a dir, n’ha sabut treure profit. Evidentment a una entrevista no es diuen només els “titulars” que hi solen posar els periodistes. Es diuen motes coses i, de vegades, alguna d’elles es treu de context i es fa servir de manera partidista. No he llegit l’entrevista, però em sembla, segons els comentaris que he llegit que es va fer això, ja que pareix que Maragall va dir, finalment que volia que “guanyessin els socialistes”. Com no podia ser d’una altra manera...
L’altre personatge de la setmana ha estat Jaume Sobraqués, un exdiputat socialista que ara està fent campanya per a Arturo Mas i aquest el presenta com exemple dels “socialistes desencantats” i com a un integrant més e la “casa gran” del nacionalisme.
Jaume Sobraqués, ja farà uns 10 anys, amb govern de Jordi Pujol, va ser nomenat director del Museu d’Història de Catalunya. Quan me’n vaig assabentar del nomenament vaig pensar que “alguna cosa passava”. No ho veia clar. Que un socialista hagués estat escollit per ocupar un càrrec d’una institució depenent de la Generalitat, no ho acabava de veure-ho...
El Triangle, quan donava la noticia, hi vaig poder llegir un comentari que parlava de que “El projecte era addient (sic) per un historiador com ell”. Que no em contin històries. CiU no “col•loca” ningú sinó és de la seva absoluta confiança i, era evident, que un dia o un altre li acabarien “passant factura” per aquell treball. I ara, finalment n’ha arribat l’hora.
El cas Sobraqués és comparable amb el d’Ignasi Guardans”. Quan Mas va decidir que no seria el candidat de la federació a les eleccions europees de l’any passat, i va “regalar” el seu lloc a Ramon Tremosa, Guardans va ser “fitxat” pel govern central per ocupar el càrrec de director general de l’Institut de Cinematografia i Arts Visuals. No sé si finalment demanarà els carnet socialistes, tal vegada no, però a qui li estranyaria si un dia acabés fent campanya per algun dirigent socialista?
Normalment ningú mossega la ma de qui li dóna de menjar.

“ALLIBERATS” POLÍTICS

Aquest matí, un company de treball, tot llegint el diari, s’ha referit al comentari que hi havia (pareix ser que d’un lector) sobre la reducció d’alliberats sindicals que proposa la presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre i que recolzaria el seu líder nacional Mariano Rajoy. El lector comparava els alliberats sindicals amb els “alliberats” polítics, es a dir, amb els càrrecs electes que es dediquen total o parcialment a la tasca de “fer política”.
Y no cal anar-los a buscar als despatxos “grans” del ministeris, conselleries i d’altres administracions. De polítics que es dediquen total o parcialment a fer política i que, fins i tot, no tenen d’altra professió, n’hi ha fins i tot als ajuntaments de petites ciutats. Sense anar més lluny a Tortosa i a Amposta. Del grup de govern del consistori ampostí, d’un total de 9 regidors, només n’hi ha un que no està alliberat. La resta tenen dedicacions parcials o totals.
En aquests temps de crisi, des de la UE es va demanar al govern espanyol que reduís la despesa pública. El govern va prendre diverses mesures, la majoria d’elles criticades i poques aplaudides. Les més criticades van ser la reducció de sou dels empleats públics, la congelació de les pensions per a l’any 2011 i l’increment en dos punts del tipus general de l’IVA. Possiblement la única acceptada majoritàriament va ser l’eliminació dels 2.500 euros de l’anomenat “xec nadó”.
Les veus autoritzades i més discrepants sobre aquesta reforma, proposaven altres mesures que, el govern, fins ara, no ha pres o si ho ha fet, no amb la contundència que mereixeria per a pal•liar en aquests moments els efectes de la crisi.
Aquestes mesures un, des d’aplicar un impost a la banca, fins la reducció d’algun ministeri.
Alguns ministeris que estan “a la picota” són el de Cultura, Ensenyament, Igualtat, etc. Moltes vegades es parla de “reunificar”. D’altres de suprimir directament. De fer-se, la quantitat d’alts càrrecs que sobrarien significaria una despesa considerable. Però també sobraria personal de diverses categories que, evidentment, caldria recol•locar.
Però posats a parlar de suprimir, ja fa temps que es parla d’eliminar les diputacions provincials.
No cal ni dir que el paper que avui tenen aquests “ens locals” és més de “repartidora” dels diner públics que arriben des de Madrid i que acaben parant, majoritàriament, als ajuntaments respectius de cada província.
Quan vivia a la galera, recordo, que dues cases dalt de la dels meus pares s’hi tancava per les nits un camió de la brigada de “vies i obres” de la Diputació de Tarragona. La “seu” de la Galera encara disposava d’un altre camió i d’una furgoneta per a desplaçar el personal des d’allí al punt de treball. Aquests altres vehicles havien de quedar-se al carrer. Aquesta brigada d’obres s’ubicava al meu poble per que el seu caporal era d’allí i estava integrada quasi que exclusivament per veïns de la Galera. D’això ja se’n encarregava el caporal.
Fa uns anys era fàcil trobar-los arranjant alguna carretera o segant les herbes de les voreres quan aquestes eren molt altes. Ara ja no se’ls veu. Ni tants sols es veuen els treballadors de les brigades que pertanyen a la Generalitat de Catalunya.
La Diputació de Tarragona també té conservatoris de música o escoles d’art. Res que no sigui assumible per altres administracions de “creació” més recent. Evidentment estic parlant de la Generalitat de Catalunya.
I així podríem continuar fins arribar als consells comarcals. No podrien els ajuntaments tenir les competències que ara tenen els consells. Evidentment, sí.

SIMPLEMENT ALICIA (SÁNCHEZ CAMACHO)

Després d’escapçar el PPC en diverses ocasions (Josep Piqué, Daniel Cirera...), pareix que finalment, la direcció nacional del PP, ha trobat amb l’Alicia Sánchez Camacho a la seva dirigent ideal.
De vots no sé si en guanyarà, però és cert que està seguint al peu de la lletra les directrius que sé li encomanen des de Madrid.
Fins ara ha demostrat què és una dona valenta, sense escrúpols i que no s’arronsa per res ni davant de ningú. Encara que de vegades i com es diu vulgarment, “pixi fora del test”, sense importa-li gaire a qui acabi esquitxant.
No fa gaires setmanes el PPC repartia uns fulls clarament xenòfobs on la immigració era un dels principals mals del país (evidentment, sempre per darrera de Rodríguez Zapatero, el “càncer” que el PP tracta d’extirpar.
Però la “fotuda de pota” més gran, la que la qualifica, sinó definitivament, d’una maner molt important, van ser les declaracions que va fer a la SER abans d’ahir.
Era entrevistada en directe per Carles Francino al “Hoy por hoy”, el programa més escoltat de les ones radiofòniques espanyoles des dels temps de l’Iñaqui Gabilondo. Quan Francino li va preguntar que pensava sobre els casos de corrupció que esquitxen el PP (Gürtel, Brugal, Palma Arena, etc.), ella es va desinhibir de la pregunta i va sortir atacant el govern de Zapatero amb unes acusacions que, els mateixos col•laboradors de Francino, van demostrar que eren del tot falses. Va acusar-lo (al govern Zapatero) d’haver estat condemnat de forma ferma pel Tribunal Suprem per suborn. Així, tal com sona...
L’Alicia es remuntava als anys en que José Antonio Alonso (amic personal de Zapatero) va ocupar la cartera d’Interior del govern espanyol. Va acusar a la policia espanyola d’haver fet informes falsos quan, en una manifestació, un grup de militants populars va esbroncar i insultar a José Bono, llavors ministre de Defensa. Va dir que ella havia tingut accés al sumari i “això era així”. Ràpidament, l’equip de documentació de Francino van buscar els antecedents. Francino la va advertir que el que estava dient no era cert. Però l’Alicia no va rectificar. Ni, evidentment, es va disculpar després.
De la “penúltima” se’n fan ressò els diaris avui. Es tracta del nou fitxatge de cara les properes eleccions autonòmiques. Si fa uns dies el PSC anunciava el retorn a la política catalana de qui va ser alcalde d’Hospitalet de Llobregat Celestino Corbacho, l’Alicia ha anunciat el nou “aterratge” de “l’enfant terrible” del PP català (Alejo Vidal-Quadras ) Un personatge que, tot i ser d’aquí, s’ha caracteritzat per l’animadversió que té a tot allò que soni a Català. Ella, ell i els altres s’ho faran, encara que de vegades el mal que poden acabar fent és de dimensions considerables.

Més informació al Triangle.