“ALLIBERATS” POLÍTICS

Aquest matí, un company de treball, tot llegint el diari, s’ha referit al comentari que hi havia (pareix ser que d’un lector) sobre la reducció d’alliberats sindicals que proposa la presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre i que recolzaria el seu líder nacional Mariano Rajoy. El lector comparava els alliberats sindicals amb els “alliberats” polítics, es a dir, amb els càrrecs electes que es dediquen total o parcialment a la tasca de “fer política”.
Y no cal anar-los a buscar als despatxos “grans” del ministeris, conselleries i d’altres administracions. De polítics que es dediquen total o parcialment a fer política i que, fins i tot, no tenen d’altra professió, n’hi ha fins i tot als ajuntaments de petites ciutats. Sense anar més lluny a Tortosa i a Amposta. Del grup de govern del consistori ampostí, d’un total de 9 regidors, només n’hi ha un que no està alliberat. La resta tenen dedicacions parcials o totals.
En aquests temps de crisi, des de la UE es va demanar al govern espanyol que reduís la despesa pública. El govern va prendre diverses mesures, la majoria d’elles criticades i poques aplaudides. Les més criticades van ser la reducció de sou dels empleats públics, la congelació de les pensions per a l’any 2011 i l’increment en dos punts del tipus general de l’IVA. Possiblement la única acceptada majoritàriament va ser l’eliminació dels 2.500 euros de l’anomenat “xec nadó”.
Les veus autoritzades i més discrepants sobre aquesta reforma, proposaven altres mesures que, el govern, fins ara, no ha pres o si ho ha fet, no amb la contundència que mereixeria per a pal•liar en aquests moments els efectes de la crisi.
Aquestes mesures un, des d’aplicar un impost a la banca, fins la reducció d’algun ministeri.
Alguns ministeris que estan “a la picota” són el de Cultura, Ensenyament, Igualtat, etc. Moltes vegades es parla de “reunificar”. D’altres de suprimir directament. De fer-se, la quantitat d’alts càrrecs que sobrarien significaria una despesa considerable. Però també sobraria personal de diverses categories que, evidentment, caldria recol•locar.
Però posats a parlar de suprimir, ja fa temps que es parla d’eliminar les diputacions provincials.
No cal ni dir que el paper que avui tenen aquests “ens locals” és més de “repartidora” dels diner públics que arriben des de Madrid i que acaben parant, majoritàriament, als ajuntaments respectius de cada província.
Quan vivia a la galera, recordo, que dues cases dalt de la dels meus pares s’hi tancava per les nits un camió de la brigada de “vies i obres” de la Diputació de Tarragona. La “seu” de la Galera encara disposava d’un altre camió i d’una furgoneta per a desplaçar el personal des d’allí al punt de treball. Aquests altres vehicles havien de quedar-se al carrer. Aquesta brigada d’obres s’ubicava al meu poble per que el seu caporal era d’allí i estava integrada quasi que exclusivament per veïns de la Galera. D’això ja se’n encarregava el caporal.
Fa uns anys era fàcil trobar-los arranjant alguna carretera o segant les herbes de les voreres quan aquestes eren molt altes. Ara ja no se’ls veu. Ni tants sols es veuen els treballadors de les brigades que pertanyen a la Generalitat de Catalunya.
La Diputació de Tarragona també té conservatoris de música o escoles d’art. Res que no sigui assumible per altres administracions de “creació” més recent. Evidentment estic parlant de la Generalitat de Catalunya.
I així podríem continuar fins arribar als consells comarcals. No podrien els ajuntaments tenir les competències que ara tenen els consells. Evidentment, sí.