dimarts, 6 de desembre del 2011

UNA VEGADA OBERT EL MELÓ...


Fins ara el pas el marcava l’estat central i les comunitats autònomes anaven al seu ritme. A partir d’ara sembla que el ritme el marcaran les autonomies i l’estat les imitarà.
Mas, a part de voler tornar a retallar el sou dels empleats públics (Zapatero ja els va retallar a partir del juliol de l’any passat), pretén retallar-los “privilegis” (com he escoltat o llegit a diversos mitjans), com per exemple els dies d’assumptes propis o els dies extres de permís per naixement o adopció d’un fill.
Ahir escoltava que la patronal ha posat “el crit al cel” pel grapat de milions d’euros (ho xifren en 1.200 milions –el cert és que no sé com es poden calcular aquestes coses-) que es perdran aquesta setmana degut al “macropont”. Segurament per a les grans indústries (es parlava de les fàbriques de cotxes) si que els afecta que es treballi uns dies i d’altres no, però hi ha sectors com el turisme i l’hoteleria que segurament tenen ple i esperen en bon grat que arribin els ponts per a “fer caixa”.
Sabeu a què em sona tot això? Què tal com s’estan posant les coses no sigui que també vulguin reduir les festes oficials. A la majoria de convenis, el salari es paga per mesos, indiferentment al nombre de dies treballat (tots els mesos tenen 30 dies) La reducció d’un parell de festius faria que els empresaris poguessin disposar dels seus treballadors dos dies més pagant-los exactament els mateix, mentre que els treballadors veuríem retallats, també per aquí, els nostres drets laborals.
Qui pensi que això que dic és un disbarat, li recordaré que la Maridolo de Cospedal vol reduir un 3 % el sou dels empleats públics de Castella la Manxa, però també fer-los treballar 2,5 hores més a la setmana, es a dir ½ cada dia.
Si fa uns anys s’anava cap a la jornada de 35 hores setmanals (a França fins i tot es va aprovar la llei), ara es tornarà cap a la jornada de les 40 hores (insisteixo, amb el mateix sou)
Quin serà el pas següent? Reduir-nos les vacances? No es pot descartar.
Posats a retallar drets als treballadors (obert el meló), si dels empresaris depèn (i amb el consentiment del govern del PP) es pot arribar a extrems insospitats només fa uns pocs mesos.
L’estat del benestar que tan va costar guanyar, es pot perdre en uns pocs anys, tal vegada mesos.   

LA FOTO DEL DIA 6-12-2011

La foto és d'ahir per la tarda (sobre 2/4 de 4) Divendres publicava una foto del mateix lloc i de la mateixa hora. Avui la torno a posar baix per a que pugueu comparar-les i us en adoneu com pot canviar el color d'un dia per l'altre.

AVUI MICRORELAT: LES DUES BESSONES



La Inés i la Marta eren dues germanes bessones. Només els familiars i els amics més íntims les podien arribar a distingir, encara que no sempre.
Mentre la Marta es va casat amb Santiago, la Inés es va quedar soltera. Però tanta era la bona sintonia entre les dues germanes que pràcticament compartien a Santiago. Allà on anaven sempre se’ls veia als tres.
Un fatídic dia, la Inés va morir. A partir d’aquell dia ja només es veuria junts a la Marta i el Miquel...
I si la germana que va morir no va ser la Inés?

dilluns, 5 de desembre del 2011

L’ALDEA: PLOURE SOBRE MULLAT



La majoria d’habitants del poble van conèixer la notícia el passat dijous 1 de desembre i divendres ja en parlaven diversos mitjans de comunicació, per exemple TV3: la secció de crèdit de la cooperativa agrària havia fet fallida i havia bloquejat els comptes de tots els seus clients; més de 3.000 a un poble d’uns 4.000 habitants. Evidentment no tots vivien a l’Aldea, també hi havia clients de pobles veïns, com per exemple d’Amposta.
Si al context de crisi generalitzada li sumem un fet com el de l’Aldea, quasi que podem parlar d’un poble en “fallida total”. Segons s’ha apuntat el capital retingut podria ser d’uns 6 milions d’euros. És com si toqués la rifa de Nadal, però a l’inrevés.
Encara que, de moment, no s’apunten culpables, tot apunta a una mala política d’inversions de l’entitat. Com sabem, bona part de la crisi espanyola ve donada per la crisi financera. Les caixes i bancs, durant els anys de la bombolla immobiliària van finançar les construccions que es feien arreu del país. Tot va anar bé, fins que va arribar el col·lapse.  Davant la impossibilitat de cobrar els crèdits que havien donat a les constructores, les entitats financeres van haver de quedar-se amb els immobles (alguns acabats, els altres, no) Aquesta situació va fer créixer el passiu de les entitats i, per tant, liquiditat. Tan greu és la situació que fins i tot es parla de crear un banc “dolent” per absorbir el patrimoni immobiliari dels bancs i alliberar-los així de la feixuga càrrega.
Però centrem-nos amb l’Aldea. Com deia més amunt, es diu que s’ha arribat aquest estat per culpa d’una mala política d’inversions (immobiliàries? Segurament que sí) Si una caixa o un banc, amb el patrimoni que té al darrere no va poder afrontar per si mateix la crisi, com ho pot fer una petita entitat d’un petit poble? Impossible.
Històricament totes (o la gran majoria) de cooperatives agràries disposaven d’una secció de crèdit, normalment vinculada a la Caixa Rural Provincial (en el cas de la nostra província, la de Reus) La cooperativa més forta era la Unió de Cooperatives. Tot anava bé fins que va fer fallida farà uns 20 anys.
La Caixa Rural la va acabar absorbint Caixa Madrid i després, a molts de pobles (no a tots), Caixa Tarragona. Jo vaig conèixer un noi d’Alcanar (més o menys de la meva edat) amb qui vaig coincidir a l’acadèmia Cots de Tortosa. Havia d’entrar a treballar a la Caixa Rural del poble. Sovint, els qui entraven, eren fills de socis amb més o menys preparació. D’entrar “enxufat” a la Caixa Rural, va passar a formar part de la plantilla de Caixa Madrid i després de Caixa Tarragona. I m’imagino que ara de Catalunya Caixa (CX), encara que segons deia ahir el diari, la futura reconversió del sector costarà 30.000 llocs de treball.
De l’Aldea s’han dit moltes coses des d’aquelles famílies que tenen allí tots els seus estalvis, fins les empreses agràries que havien dipositat moments abans de bloquejar els comptes, els diners per a pagar els pagesos que els havien venut la fruita i verdura.
Moltes de les famílies que tenien allí els diners han hagut de rebre l’ajuda de Càritas. El moment no ha estat el millor. Els jubilats i pensionistes van cobrar durant els darrers dies de novembre la mensualitat del mes corrent i la paga doble. Com això va passar el dia 1, ara no tenen diners per arribar a final de mes quan els arribarà la mensualitat del desembre. I les festes de Nadal per davant...