Quan treballava a Vinaròs, a principis dels anys 80, un dia baixant a treballar vaig escoltar per la ràdio del meu Seat 127 una notícia d’aquelles que et criden l’atenció: els camarons costaven 30.000 pessetes el quilo.
Quan vaig arribar a la fàbrica li vaig preguntar a Juanito Guzmán, una amic de l’edat de mon pare i que havia segut tota la vida mariner fins que quan ja tenia vora 60 anys va trobar feina a la fàbrica i va decidir que seria un bon lloc per a jubilar-se. Em va respondre que “era possible”, però que tal vegada només se’n havien pescat 200 o 300 grams.
El primer ministre angles es diu Davin Cameron, que no s’escriu igual que “camaró” ni significa el mateix, però he pensat que segurament ens podria servir com a comparació de dues situacions força dispars.
El quilo de camarons es pagava aquell dia a 30.000 pessetes/quilo, però com em va dir l’amic Juanito, segurament n’havien pescat molt pocs. I per molt exquisit i car que sigui el camaró, a la mar és un crustaci insignificant i minoritari.
Ahir el “premier” anglès es va despenjar dels acords en que van arribar la majoria dels països de la Unió Europea. La ràdio recordava que ni en temps de la Margaret Thacher, havia passat una cosa així. Va ser una decisió pensant més amb els seus propis votants que, segurament, una decisió responsable i valenta.
L’economia anglesa és una economia forta, però no se’n deslliura de la crisi econòmica que afecta a tots els països del primer món. Potser es pensen que la lliura esterlina per si sola podrà enfrontar-se als especuladors, però s’equivoquen els que pensen així. Fins i tot dintre dels seu país té enormes divergències, sense anar més lluny, no cal mirar els laboristes, només cal fer-ho al partit Liberal, els seus socis de govern.
Anglaterra sempre s’ha caracteritzat d’anar per lliure: condueixen per l’esquerra quan la majoria dels països ho fa per la dreta (fins i tot EE.UU que va ser-ne colònia), van trigar molts anys en adoptar els sistema mètric decimal, no es van voler integrar a l’euro quan la resta dels països que formen la UE i fins i tot alguns que no hi formen part ho van fer, etc.
Potser podran subsistir així un grapat d’anys més o potser molts més, però viure aïllats d’un món cada cop més globalitzat em sembla, al menys, una temeritat.
