BANYOLES. L'ESTANY VIII

UN EXEMPLE DELS PRIVILEGIS DE L'ESGLÉSIA CATÒLICA

La Mezquita de Córdoba fue construida entre los años 780 y 785 por Abderramán I. Doce siglos después, el 2 de marzo de 2006, la Iglesia Católica inscribió el inmueble a su nombre en el registro de la propiedad número cuatro de Córdoba:
Tomo 2381, libro 155, folio 198. El trámite costó apenas 30 euros. 

Tal robo fue posible por dos milagros.
 
El primero, que José María Aznar cambió la ley hipotecaria en 1998 para permitir a la Iglesia apropiarse de edificios de dominio público, aunque sean patrimonio de todos los españoles: basta con que el señor obispo dé fe y certifique que pertenecen a la Iglesia, sin necesidad de notario.


El segundo milagro, que disponer de un edificio de 23.400 metros en pleno centro de Córdoba le sale gratis a la Iglesia: no paga el IBI y tampoco se ocupa de los gastos de conservación.
 
La entrada en la Mezquita de Córdoba cuesta 8 euros por persona; al año recibe más de un millón de visitantes. No te entregan factura y es dudoso que el dinero recaudado pague impuestos: se considera un donativo y, como tal, está exento de tributación.
 
El obispado de Córdoba dispone de la Mezquita a su absoluta voluntad. También decide quién puede trabajar en ella como guía y quién no. No es raro que haya días en los que se cierre el acceso a los turistas porque hay, por ejemplo, una
convención de sacerdotes en su interior.

Sin embargo, los gastos de restauración y conservación no los paga la Iglesia: los PAGA el Estado.

Desde 1998, la Iglesia ha inscrito a su nombre cientos de edificios, muchos de ellos financiados por los vecinos de cada pueblo o ciudad.

Zapatero no cambió la ley en ocho años. 

Rubalcaba prometió reformarla en su programa electoral.

Es improbable que tal abuso lo vaya a eliminar el PP pero, con algo de suerte, tal vez la Unión Europea obligue al Gobierno a cobrar el IBI a la Iglesia, igual que ha hecho con Italia. No es poco dinero: este privilegio medieval nos cuesta 3.000 millones de euros al año, ¡una décima parte del déficit que le falta por recortar a Rajoy!

Y no hay dinero para sanidad y educación.

El paraiso fiscal de la Iglesia Católica en "Salvados".

“EL MICO, LA MONA...

 
... I el senyor de Barcelona”.
Fa uns dies, caminant per un carrer d’Amposta, em vaig trobar a un amic. Sense dir-me bon dia, es va adreçar a mi d’aquest manera: “Has escoltat a -aquí ometré el nom, i quan parli d’ell l’anomenaré el professor-? Li vaig dir que “no”. Llavors va continuar: “Estic d’acord amb ell, ha dit que com a professor té el sou rebaixat en un 5 %, però que des del govern central s’hauria de rebaixar el sou de tots els funcionaris un 15%”. Li vaig contestar que a casa fèiem veritables equilibris econòmics per arribar a final de mes i poder pagar la carrera que està cursant el nostre fill a Barcelona. “Tal i com està la resta dels ciutadans, als funcionaris se’ls hi hauria de rebaixar el sou”, va remarcar. “Vols que em busqui un para-sol al costat de la carretera?”, -li vaig respondre- “Si s’ha de baixar el sou, que els hi baixin als professors al ni vell del que jo cobro...”. En aquest punt varem deixar la conversa. Ell venia de comprar el diari i jo ho anava a fer.
El professor és referència de prestigiosos diaris i assessor de polítics, però des del meu humil punt de vista, si el que em va dir l’amic era veritat, sembla mentida que quan una gran majoria d’experts i alguns dirigents polítics estan dient que només amb retallades no ens en sortirem i es decanten per una política econòmica que fomenti el creixement, encara hi hagi gent que defensi la contenció del dèficit públic com l’única solució per a sortir de la crisi.
Sempre he dit que retallar els sou dels treballadors públics (siguin o no funcionaris) és la solució més fàcil i més a l’abast dels nostres governants. Com exemple he posat el d’aquella família que té problemes per arribar a final de mes i retalla l’assignació dels seus fills en lloc de mirar d’estalviar per altres costats.
Com és què els funcionaris sempre estem al punt de mira en temps de crisi? Algú se’n va recordar de nosaltres durant l’època de miracle econòmic que va suposar els primers anys de la dècada passada? És què els nostres governs van incrementar-nos el sou al mateix nivell del que guanyaven els paletes i manobres del sector de la construcció? Evidentment, no. Algun treballador públic es va queixar? Tampoc. Mai varem esperar solidaritat per part de ningú per poder-nos comprar un apartament prop de la platja com ho van fer molts d’altres. Sempre ens hem conformat amb el nostre sou i els nostres drets fruit, sovint, per a compensar-nos els poder adquisitiu acumulat amb els pas dels anys.  
El meu amic és professional lliberal i la seva activitat està estretament lligada a la construcció (no vull ser més explícit) Imagino que durant molt de temps, ell també va guanyar mols diners, però des de fa uns anys, desgraciadament, ha sofert les conseqüències de la davallada general del sector. Tenim la culpa els funcionaris de que això sigui així?
El professor col·labora habitualment en debats televisius i articles d’opinió en diversos diaris, a part de donar classes lluny de Catalunya. O sigui, els seus ingressos no depenen exclusivament de la docència.  
Mentre els nostres governants retallen els sous als funcionaris i tot tipus de drets dels ciutadans (la sanitat ja no és universal i a sobre s’haurà de cofinançar, l’ensenyament cada cop més precari i car –com és el cas de l’ensenyament universitari), els poderosos cada cop ho són més i viuen millor. Hi ha països com França on s’ha mantingut l’impost que grava el patrimoni i se’n ha creat un de nou per a les grans fortunes. En aquest país hi ha col·lectius, com els esportistes d’elit, artistes famosos, locutors mediàtics, tertulians sense professió coneguda, banquers que no han sabut com aturar la caiguda de les seves entitats, etc., als qui sembla que no afecta la crisi i tampoc ningú pensa en ells a l’hora de demanar-los solidaritat cap als més afectats.      
Seguir mantenint la política de retallades com l’única sortida a la crisi és defensar les polítiques neoliberals que porten a terme els governs de Rajoy i Mas
Tan el meu amic, com el professor es consideren socialistes... Però com passa sovint, els hi falta coherència entre el que diuen que són i les idees que defensen.    

AMPOSTA. Els apatadors IV