dimecres, 2 de gener del 2013
2013: o el año de Rajoy o el acabose
Esperanza
Miro a mi alrededor y sólo veo deseo de salir de esta, necesidad imperiosa de tirar hacia adelante, vocación de lucha en medio de una desesperanza generalizada.
¿Ha pasado ya lo peor? ¿Cuándo saldremos de esta? Son las preguntas que se hace todo el mundo en medio de la ignorancia de los más presumidamente sabidos. Porque si algo han demostrado hasta ahora la comunidad de economistas es no tener ni repajolera idea ni de lo que luego nos vino y mucho menos de adónde nos transporta la crisis.
Pero necesitamos creer y esperar; el pueblo necesita, al menos, pensar que los dirigentes tienen una hoja de ruta sobre la que conducirnos a algún término.
Hechos, resultados
Bien, el año que agoniza ha sido el primero del presidente Rajoy y del PP a su vuelta al poder. Yo creo que todos hemos sido muy generosos con sus promesas incumplidas (pese a las dos huelgas generales, porque al fin y al cabo el derecho al pataleo es lo único que nos queda), sus evidentes errores, su prepotencia acendrada, la utilización en algunos casos del poder en beneficio propio, etc…Dijeron una cosa y han hecho toda la contraria. De acuerdo. Bien, a partir de ahora ya no habrá excusa alguna. Si las hay es que el Presidente es un mal pagador.
Lo sabe muy bien el jefe del Gobierno y todo su Gabinete: o se empieza a dar agua, o el pueblo asaltará definitivamente las cañerías. Porque habíamos quedado que España es un país moderno, europeo, no un mal remedo del tercer mundo.
Empleo
Y, ¿qué significa hechos? Básicamente, empleo. Porque el paro es la madre de todas las miserias, privadas y públicas. O España empieza a crear empleo visible y contablemente o puede suceder por estos lares lo que está ocurriendo en otros.
Ha pasado ya el tiempo de las palabras. Y de las excusas.
Hechos, hechos, hechos. O lo que es lo mismo: crecimiento, trabajo e inversión. En román paladino: confianza.
¿La puede crear Rajoy?
Graciano Palomo es periodista y escritor, director de FUNDALIA y editor de IBERCAMPUS
dimarts, 1 de gener del 2013
TREMOLO!
Tremolo davant les previsions per a l’any
2013. Rajoy ja va avançar que serà un any
molt difícil, encara que canviarà a partir del segon semestre.
Què serà que no em crec la segona part? L’any
2013 serà un any molt difícil, des de l’1 de gener fins el 31 de desembre.
Pessimista? No ho sé, crec més bé que sóc realista. Si durant tots els anys que
dura l’estafa, no s’acaben de veure brots verds (per molt que de vegades algun
dirigent els pugi divisar) S’han posat les bases per a una economia de
creixement? Evidentment, no.
Ja coneixeu la meva teoria: Aquesta crisi s’acabarà
quan els poderosos (els que mouen les grans finances del món mundial) diran que
s’ha acabat i no serà abans d’assolir tots els seus objectius: haver assolit tots
els objectius de la contra-revolució financera.
Hi ha qui m’ha contradit aquesta teoria i m’ha
dit que si ens acaben arruïnant, d’on trauran després els beneficis. Potser sí,
però crec que com aquells jugadors d’escacs, ja pensen amb les següents jugades
abans de que mogui l’adversari.
Quan es doni la crisi per acabada, tornarà a
fluir el crèdit i ens tornaran a crear noves necessitats per a que tornéssim a
consumir. Segurament les necessitats seran molt bàsiques, ja que l’estat del
benestar tal i com hem conegut, desapareixerà per a les classes populars.
En un camp molt més domèstic, què passarà amb
les relacions Catalunya-Espanya?
Va dir Mas el dia de la presa de possessió del
nou govern de la Generalitat que vol que aquest (el govern) sigui de diàleg
permanent. Diàleg amb qui, amb el govern central? Ja sé sap que dues parts no s’entenen
si una d’elles no vol i l’actual govern de Rajoy o el futur del socialistes (si
és que es dóna), no estan (ni estaran en el futur) per l’entesa amb les exigències
de Catalunya.
Veig a Mas i a Rajoy fent un autèntic diàleg
de besucs, es a dir, cadascú d’ells seguirà amb les seves idees sense fixar un
marc de negociació raonable on poder, al menys, arribar a acords que puguin
satisfer a la majoria dels ciutadans d’aquí.
Mas sap que, ara per ara, compta amb el suport
manifest d’aquelles persones que, el dia 25 de novembre van optar per votar l’opció que es faci un referèndum sobiranista.
Mentre que Rajoy li exigirà a Mas que acati la Constitució Espanyola, es a dir,
que no es podrà fer una consulta legal. Recordeu que Mas quan va prometre el càrrec
de president va dir que acatava la
Constitució i l’Estatut? Rajoy li recordarà i l’exigirà que sigui conseqüent
amb el que va prometre.
Però aquesta no serà l’única mesura que prendrà
Rajoy. El govern de l’estat compta amb una arma de destrucció massiva. Aquesta arma, que té pensat fer-la servir per
al proper 2013 (jo crec que en una any ja n’hi haurà prou per a sortir-se’n amb
la d’ells), es diu ofec financer. El govern de la Generalitat necessita liquiditat
per a poder fer funcionar tota la maquinària de la que disposa: hospitals i
centres de salut, col·legis, policia, bombers, oficines dels diferents
departaments, etc. Però el govern de la Generalitat, fins que Catalunya
esdevingui un estat propi, no disposa dels recursos necessaris per a cobrir
totes aquestes necessitats. Ni tant sols una petita part, ja que les recursos
traspassats pel govern central són mínims i el marge de maniobra encara més.
Per tant, des del govern centrals es farà xantatge al govern de Mas. O t’oblides
de la independència o t’ofegarem econòmicament endarrerint les transferències
estatals.
Una bona prova és que bans d’aplicar-se, el
govern de Rajoy ja ha presentar recurs d’anticonstitucionalitat a l’impost que
va crear Mas quan estava en funcions sobre els dipòsits bancaris. Suposo que
sabeu que el govern central en va crear un a tipus 0 (zero), la qual cosa, que
jo sàpiga no té precedents en lloc. I per què ho va fer? Senzillament per a
evitar que qualsevol comunitat autònoma (Catalunya en aquest cas), no pugui
establir un tipus superior i, de fer-ho, s’anirà en contra de la norma estatal.
Digueu-li inversemblant, rocambolesc, com vulgueu, però efectiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)