dissabte, 9 de febrer del 2013
El día que acabó la crisis
Un dels tunels de la Via Verda cap a la Fonctcalda. |
Un buen día del año 2014, la crisis habrá terminado oficialmente y se nos quedará cara de bobos agradecidos, nos reprocharán nuestra desconfianza, darán por buenas las políticas de ajuste y volverán a dar cuerda al carrusel de la economía. Por supuesto, la crisis ecológica, la crisis del reparto desigual, la crisis de la imposibilidad de crecimiento infinito permanecerá intacta pero esa amenaza nunca ha sido publicada ni difundida y los que de verdad dominan el mundo habrán puesto punto final a esta crisis estafa —mitad realidad, mitad ficción—, cuyo origen es difícil de descifrar pero cuyos objetivos han sido claros y contundentes: hacernos retroceder 30 años en derechos y en salarios.
Un buen día del año 2014, cuando los salarios se hayan abaratado hasta límites tercermundistas; cuando el trabajo sea tan barato que deje de ser el factor determinante del producto; cuando hayan arrodillado a todas las profesiones para que sus saberes quepan en una nómina escuálida; cuando hayan amaestrado a la juventud en el arte de trabajar casi gratis; cuando dispongan de una reserva de millones de personas paradas dispuestas a ser polivalentes, desplazables y amoldables con tal de huir del infierno de la desesperación, entonces la crisis habrá terminado.
Un buen día del año 2014, cuando los alumnos se hacinen en las aulas y se haya conseguido expulsar del sistema educativo a un 30% de los estudiantes sin dejar rastro visible de la hazaña; cuando la salud se compre y no se ofrezca; cuando nuestro estado de salud se parezca al de nuestra cuenta bancaria; cuando nos cobren por cada servicio, por cada derecho, por cada prestación; cuando las pensiones sean tardías y rácanas, cuando nos convenzan de que necesitamos seguros privados para garantizar nuestras vidas, entonces se habrá acabado la crisis.
Un buen día del año 2014, cuando hayan conseguido una nivelación a la baja de toda la estructura social y todos —excepto la cúpula puesta cuidadosamente a salvo en cada sector—, pisemos los charcos de la escasez o sintamos el aliento del miedo en nuestra espalda; cuando nos hayamos cansado de confrontarnos unos con otros y se hayan roto todos los puentes de la solidaridad, entonces nos anunciarán que la crisis ha terminado.
Nunca en tan poco tiempo se habrá conseguido tanto. Tan solo cinco años le han bastado para reducir a cenizas derechos que tardaron siglos en conquistarse y extenderse. Una devastación tan brutal del paisaje social solo se había conseguido en Europa a través de la guerra. Aunque, bien pensado, también en este caso ha sido el enemigo el que ha dictado las normas, la duración de los combates, la estrategia a seguir y las condiciones del armisticio.
Por eso, no solo me preocupa cuándo saldremos de la crisis, sino cómo saldremos de ella. Su gran triunfo será no sólo hacernos más pobres y desiguales, sino también más cobardes y resignados ya que sin estos últimos ingredientes el terreno que tan fácilmente han ganado entraría nuevamente en disputa.
De momento han dado marcha atrás al reloj de la historia y le han ganado 30 años a sus intereses. Ahora quedan los últimos retoques al nuevo marco social: un poco más de privatizaciones por aquí, un poco menos de gasto público por allá y voilà: su obra estará concluida. Cuando el calendario marque cualquier día del año 2014, pero nuestras vidas hayan retrocedido hasta finales de los años setenta, decretarán el fin de la crisis y escucharemos por la radio las últimas condiciones de nuestra rendición.
Concha Caballero. Publicat al diari el País.
divendres, 8 de febrer del 2013
AZNAR? NO, GRÀCIES!
Amb un Mariano Rajoy en hores baixes
(més que baixes, baixíssimes), una part de la premsa de la Villa y Corte
aposta pel retorn d’Aznar com a salvador d’una Espanya sense rumb i a
la deriva.
Potser hi ha qui pensi que qualsevol
temps passat va ser millor, però no és el cas dels 8 anys del govern d’Aznar.
Segur que em deixaré moltes coses al tinter, però aquí os deixo amb alguns
dels mèrits que va fer durant la seva època e president del govern:
-Va liberalitzar el preu del sòl,la qual
cosa va propiciar la bombolla immobiliària que es va produir al cap d’uns
anys. De no haver estat així, la nostra economia estaríem tan malament?
Personalment penso que no, ja que durant els anys anomenats de bonança
econòmica, es va estirar més el braç que ma mànega i, com no,
també va propiciar que la corrupció s’expandís sense control per tota
la geografia espanyola.
-Ens va ficar a la guerra de l’Iraq
només per a quedar bé davant els Bush i Blair. Recordo que la guerra de
l’Iraq no va comptar amb l’aprovació de l’ONU, per tant, va ser una
guerra il·legal que no va aportar res positiu al país. En canvi es va haver
de lamentar moltes morts de soldats i assessors que van estar destinats
a aquell país del Orient Mitjà.
-La conseqüència més greu d’haver-nos
ficat a la guerra de l’Iraq van ser els atemptats de Madrid de l’11-M
de 2004 comesos per una cèdula islàmica. Dos dies després, Rajoy va perdre
les eleccions davant Zapatero capgirant al darrer moment la intenció de
vot d’una part dels electors. Els analistes polítics van culpar a Aznar
de la derrota.
Esperanza Aguirre? No, gràcies!
Tot i ser una de les polítiques més valorades
i de no figurar a la comptabilitat en B que, suposadament portava Bárcenas
y que va publicar el diari el País, no hem d’oblidar com va arribar al
poder. Després de no poder assolir la majoria absoluta i de adonar-se’n
que no seria investida presidenta de la Comunitat de Madrid per culpa
del pacte de legislatura que tenien lligat el PSOE i IU, de forma sorprenent,
els diputats socialistes Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez no van acudir
al ple d’investidura de Rafael Simancas, el candidat socialista. Aquest
fet, que va passar el 10 de juny de 2003, es conegut com el tamayazo.
Com els resultats havien estat tan ajustats i davant la impossibilitat
de poder elegir nou president, es van convocar noves eleccions i les va
guanyar el PP. Esperanza Aguirre va ser investida presidenta de la Comunitat
de Madrid. Anys més tard es va saber que els diputats díscols van ser allotjats
a un luxós hotel de Madrid a càrrec d’un empresari de la construcció.
Potser l’Esperanza Aguirre no té res a veure amb aquells fets, però només
la forma de com va arribar al càrrec, fa que no sigui aigua clara.
Gallardón? No, gràcies!
L’etern rival d’Esperanza Aguirre,
Alberto Ruiz Gallardón, és fill d’una família benestant de Madrid i, monàrquics
de tota la vida. Per contra, la família de la seva dona va ser fidel
al règim de Franco. Durant molt de temps, a Gallardón el van situar a l’ala
moderada del PP i va ser un dels polítics més valorats del país. Però poc
a poc va anar mostrant la veritable cara i es va poder comprovar que era
un llop amb pell de corder. Rajoy el va nomenar Ministre de
Justícia i des d’aquest càrrec ha estat l’impulsor de les taxes judicials
que limiten l’accés a la Justícia Universal en detriment de les classes
més populars i humils. Tan impopulars han estat aquestes taxes que tots
els estaments de la Judicatura s’hi ha postulat en contra i, fins i tot,
hi ha hagut casos d’objecció per part d’alguns jutges.
Ana Botella? Sí, gràcies!
Personalment prefereixo a la dona d’Aznar.
De tot el grup segur que és la menys preparada. Malgrat tot, voldria que
fos la propera presidenta del govern a veure si així, finalment, se’n
va tot a la merda!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)