divendres, 8 de març del 2013

Corruptos, ladrones, despilfarradores y sueños faraónicos

Jaume Matas se empeñó en comprar un palacete -estilo renacimiento- en el centro de la ciudad de Palma. Había sido presidente del Gobierno de las Balares. Luego, ministro de Medio Ambiente en el Gobierno de José María Aznar. Volvió más tarde a la Presidencia balear. Se creía el rey del mambo. Agasajaba a Juan Carlos I, deslumbrante compañero de cacería junto a dos pájaros de cuenta, como Gerardo Díaz Ferrán y su cuñado, Arturo Fernández. Otros multimillonarios éstos, merced al capitalismo salvaje.
Las arcas públicas
Era Matas un ladrón profesional, gracias a las arcas públicas. Le protegía además el Banco de Valencia, ahora hecho trizas, tras el saqueo de sus altos directivos. En Valencia tenía asimismo conocidos amigos, como el ínclito Camps, el de los trajes, la Gürtel y un séquito de populares bajo sospecha.
El TSJCV
No importa que en el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana abunden clamorosamente los jueces conservadores, como publicamos ayer en ELPLURAL.COM. Esto, en sí mismo, ya es una injusticia abominable. Recordemos, si no, cuando el presidente entonces del TSJCV era un amigo -más que amigo- de Camps.
Yerno de Rey y marido de infanta
Matas se hizo amigo de Iñaki Urgandarin, probablemente amigo de fechorías, llevadas acabo con la garantía de quien es yerno del Rey y marido de la Infanta Cristina. Y lo proclamaba ante gente principal para ir enriqueciéndose así de forma presuntamente ilegal. También esta pareja quiso ser dueña de otro Palacete, donde se alberga la Barcelona de los milagros burgueses. El palacete, una vez restaurado, les ha costado alrededor de tres millones de euros.
La alcaldesa de Madrid
Ésta es una parte de la historia nauseabunda de la corrupción, tan extendida por toda España y no protagonizada, ni mucho menos, sólo por políticos. ¿Es una cierta corrupción, aunque formalmente legal, que la alcaldesa de Madrid, Ana Botella -nombrada a dedo por Gallardón y con el impulso de su marido- disponga de más de doscientos asesores y numerosos de ellos fichados por afinidades familiares y por vinculaciones con el PP?
El déficit de medio siglo
No sabemos si tanta pasta para altos cargos -10´3 millones de euros- es o no ajustada a la legislación vigente. Pero sí sabemos que, máxime en una situación económica y social de alarma roja, Ana Botella despilfarra de manera descomunal. Claro que tras haber estado Gallardón en la Alcaldía, el déficit municipal de Madrid no se borrará en medio siglo, como mínimo.
Sueño faraónico a cargo de la ciudadanía
A Gallardón le pierde su sueño faraónico, que no es lo mismo necesariamente que la corrupción. En todo caso, todo esto nos conduce a una observación relevante. La sensibilidad social de no pocos mandamases, como el Rey, Ana Botella o Gallardón, por ejemplo, es inexistente. Y la de los corruptos mucho más todavía.

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

dijous, 7 de març del 2013

EN LLIBERTAT VIGILADA

El cas de la renúncia del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) Martín Rodríguez Sol ha posat en evidència que des de Madrid s’exerceix sobre Catalunya una mena de llibertat vigilada.
Si econòmicament, la Generalitat ha hagut d’acollir-se al fons de rescat, políticament, el govern central està disposat, costi el que costi, a que els catalans no puguem decidir en llibertat el nostre futur com a poble.
Vaig escoltar per la ràdio que un govern, quan més dèbil es troba, més autoritari es torna. Segurament que el govern de Rajoy, degut a la seva política contrària als interessos de la ciutadania per un costat i, per l’altre, a la seva crisi interna produïda per una persona a qui els del PP no poden nomenar. Aquí ho posarem en majúscules per a que soni més fort: BÁRCENAS, durant molts anys, l’amo dels diners del partit.
En pocs dies des de la capital i cort s’han exercit dues mesures de pressió que confirmen la situació de tutela sobre Catalunya. La primera va ser recórrer davant el Tribunal Constitucional (TC) la resolució sobiranista aprovada pel Ple del Parlament de Catalunya, una resolució que, pel que sembla, no té cap transcendència jurídica. Malgrat això, el govern de Rajoy no va dubtar en portar-ho davant del màxim tribunal per a que aquest decretés la seva inconstitucionalitat. Es de suposar que, de ser cert que el seu contingut és purament polític, el Tribunal Constitucional s’hauria de declarar incompetent per a emetre cap dictamen, ja que no tindrà cap base legal per a fer-ho.
El segon cas (amb el que he començat l’escrit), és encara més insòlit. Quins són els antecedents per a que tot un fiscal en cap presenti la dimissió del seu càrrec? Rodríguez Sol, membre de la conservadora associació de Francisco de Vitoria va tenir l’atreviment de dir que tots els pobles tenien el dret a ser consultats sobre el seu futur dintre del marc legal. Seria ben bé la resolució que, només fa uns dies, va rebutjar el Congrés dels Diputats i que va produir, per primera vegada, que la majoria dels diputats del PSC votessin diferent a la resta dels diputats del grup socialista.
Sembla ser que els declaracions del fiscal en cap del TSJC li van causar algun tipus de trauma al Fiscal General de l’Estat Torres-Dulce i, ràpidament, li va obrir un expedient disciplinari per a rellevar-lo de la seva responsabilitat.
La reacció dels jutges i fiscals més progressistes tampoc es va fer esperar i van elaborar un manifest de recolzament a Rodríguez Sol on es qualificava la mesura com a exagerada.
Guerres judicials a banda, si una persona, a títol personal, no pot expressar el que realment pensa, s’està davant d’una manca de llibertat d’expressió colossal.  I jo pregunto, la llibertat d’expressió no està reconeguda com un dret constitucional?
En canvi, si un militar a la reserva fa unes declaracions parlant d’intervenir Catalunya en el cas de que s’arribi a celebrar la consulta sobiranista, no passa res. Imagino que, en la intimitat, els fatxes, molts d’ells membres del govern de Rajoy, aplaudeixen la idea.
Aquesta és la democràcia del PP. Una democràcia en la que jo no tens ni el dret a posar-te malalt, perquè si ho fas, patiràs una reducció de sou sense contemplacions de cap tipus. 
 
JO NO VAIG VOTAR EL PP... I TU? 

Llegeix un article del Plural.  

CARTA PUBLICADA AL PERIÓDICO

Ja sabeu que el Periódico tenen costum de retocar les cartes que els envies, això si és que les acaben publicant. Així ha quedat la carta que els hi vaig enviar el passat cap de setmana. 

Llei de punt final

Dimecres, 6 de març del 2013 Joan Ferré Verge (Amposta)
Temo que des del Govern català s'està intentant fer una llei de punt final per eximir de responsabilitats alguns dels seus membres (inclòs el president), tal com va passar en països com l'Argentina i, de forma implícita, també a Espanya. El cas Palau podria acabar esquitxant Artur Mas, i els seus socis de govern (i a la vegada partit de l'oposició), es neguen a fer que comparegui al Parlament per donar explicacions sobre una més que probable finançament irregular de Convergència. Raons com les que va donar Marta Rovira, secretària general d'ERC, em sonen a excusa. Quan Millet va buidar les arques del Palau de la Música, Mas no era el president de la Generalitat. Tothom hauria de ser igual davant la justícia, però els poderosos es tapen entre ells.

Per si voleu llegir la carta original



 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL BARRANC DE SANT ANTONI AVUI MATEIX