LA MONJA TERESA FORCADES

Segur que darrerament he sentit parlar de la monja Teresa Forcades. Alguns, com jo, la varem descobrir el dia que l’Albert Om va decidir ser el seu convidat (encara que no vaig veure el programa) D’altres potser ho heu fet des de que es va associar amb l’Arcadi Oliveras per a engegar una plataforma política que agrupés als diferents partits de l’esquerra catalana dintre de l’anomenat procés sobiranista.  

Però potser la millor manera de conèixer a Teresa Forcades és saber que opinen d’ella els seus amics més íntims o, fins i tot, com pensa ella mateixa.

El passat diumenge, el suplement Més Periódico, portava un ampli reportatge sobre la monja benedictina. Aquí us deixo amb les opinions:

 

ALBERT OM (periodista): És un misteri apassionant que genera més debat que la Santíssima Trinitat. ¿Com es pot ser monja de clausura, científica i líder política?

 

DAVID FERNÁNDEZ (CUP): En un context de lluites, resistències i construcció d’alternatives, el més interessant i estimulant és que Teresa Forcades visualitza, connecta i relliga de nou amb la fèrtil experiència de la teologia de l’alliberament, amb qui sempre ens ha unit, des de la nostra laïcitat, un vincle sòlid, comunitari i absolutament còmplice. 

 

ESTHER VIVAS (activista): És capaç d’explicar l’abecé del capitalisme  i fer-ho comprensible al comú dels mortals. 

 

ALBANO DANTE (periodista): Mentre veiem com moltes “cares visibles” han elegit el silenci davant la tragèdia que vivim, Teresa Forcades ha decidit no callar i estar amb els que lluiten per un món més just. 

 

ARCADI OLIVERAS (soci polític): És una persona de fortes conviccions, plena d’empenta, amb moltes dosis de pedagogia  i amb una incansable voluntat de compromís. Estem engrescats en una mateixa esperança. 

 

MARTA SIBINA (activista): La Teresa aporta la lluita pels drets de tots uns altres ingredients necessaris a part de la intel·ligència, la perseverança i la valentia: la serenor i l’amor pel bé comú. Ella creu que el poble unit canviarà el sistema. Sota del seu hàbit hi ha una verdadera revolucionaria. 

 

Finalment, un pensament de la Teresa Forcades: Si el capitalisme fos el paladí de la llibertat, seria capitalista. Però ens enganyen.  

XX FIRA DE LA TERRISSA DE LA GALERA. FOTOS V

El banquero delincuente se va por la puerta grande

Juan Carlos Escudier

Ser banquero, tal y como alguna vez se ha dicho aquí, no está pagado. Se trata de una profesión muy expuesta a la crítica, llena de sinsabores y con muchos pasivos, vaya. Rothschild compadecía a aquellos que elegían su camino porque, según decía, nunca sabrían qué era aquello de ser jóvenes. O niños. Botín, por ejemplo, debió de tener una infancia durísima y sólo ahora ha empezado a disfrutar del scalextric que nunca tuvo, pero a tamaño natural. Antes que médico o abogado se pudo haber sido cooperante, antisistema, perroflauta o filoetarra. Pero los banqueros nacen con el estigma marcado a fuego y hasta sus peleles de bebé son de raya diplomática y siempre están perfectamente planchados.
El banquero es, por definición, un tipo serio que no debe de juntarse con gentuza. De ahí que impusieran ya en el viejo Código de Comercio cautelas que han llegado a nuestros días. Aunque pareciera una contradicción in terminis, se autoexigieron ser honorables, lo que venía a significar respetar las leyes –algo que no debía causarles mayores problemas porque eran ellos quienes las dictaban- y, por supuesto, carecer de antecedentes penales, casi un imposible metafísico. De aquellos polvos, estos lodos.
A causa de este purismo tan desafortunado, Alfredo Sáenz, el Messi de las finanzas, se ha visto obligado a abandonar en su más tierna ancianidad el cargo de consejero delegado del Santander por una minucia: meter en la cárcel a tres empresarios con una denuncia falsa. La pérdida para el banco, para el sistema financiero, para la marca España y para los dos partidos políticos que han retorcido el cuello a las leyes para impedirlo es irreparable.
Sáenz se va por la puerta grande y con la cabeza alta. Es otro mártir de un tiempo convulso que se ensaña con estos profesionales, de Mario Conde a Emilio Ybarra, pasando por tantos impagables ejecutivos de cajas de ahorro a los que ahora se discute no sólo su gestión sino su lícito enriquecimiento.  El propio Botín tuvo que andar listo para no ir al talego, y de no ser por la fiscalía, que hizo lo posible y hasta lo imposible para evitarlo, habría tenido un problema importante.
Dedicarse a las finanzas, hay que reconocerlo, es muy ingrato. Uno mantiene a salvo el sistema, el estatus quo y la seguridad jurídica frente a tanto gandul que no paga la hipoteca y te ponen de vuelta y media. Uno defiende acabar con ese insostenible estado del Bienestar con la autoridad del que no lo utiliza porque hasta el callista lo tiene en Houston y va a verle en avión privado, y te critican. Eso hay que recompensarlo de alguna forma y, si no es con aprecio, ha de ser con dinero.
Sáenz era el ejecutivo mejor pagado de España. Tan bueno era, que cobraba dos veces más que don Emilio, el jefe y dueño del banco, algo que a todo el mundo siempre le pareció normal, incluida a la CNMV que jamás vio nada sospechoso en el hecho sino todo lo contrario. Soportó la crisis con arrojo: en 2009 se llevó 10,23 millones de euros; en 2010, 9,2; al año siguiente, 11,6 millones; y en 2012, otros 8,2 millones, dando ejemplo de cómo había que apretarse el cinturón. El sueldo del año pasado y un pellizco del anterior se los debe a Zapatero y a su indulto nocturno, alevoso y en funciones. ¡Qué gran corazón el del expresidente!
Su intachable hoja de servicios le ha deparado una pensión de 88,1 millones de euros para que no le falta de nada en su vejez a él y a sus tres próximas generaciones, algo que los envidiosos de siempre censurarán sin fundamento. Los accionistas del banco están encantados de extender semejante puente de plata con incrustaciones de diamantes a un delincuente condenado por el Tribunal Supremo, aunque para ello hayan de contribuir con su propio dividendo. Lo dice hasta el Gobierno: el sistema de pensiones es viable.
El sacrificio de Sáenz, sin embargo, no será en vano. Gracias al PP, a partir de ahora, tener antecedentes penales no obligará a renunciar al oficio. Se corrige así una injusticia de libro. Las puertas del HSBC o de Goldman Sachs por fin están abiertas en España a señores tan respetables como don Alfredo o el Dioni.

FER BULLIR L'OLLA

Quan començo a escriure aquest article, fa poques hores que m’he assabentat de que el nombre d’aturats a Espanya ha passat, per primer cop, dels 6 milions (una dada que feia dies que s’anunciava encara que no s’havia fet oficial), això vol dir més d’un 27% de la població activa. A Catalunya no ens va molt millor, ja que la taxa d’aturats és de quasi un 25% i que fa que s’acosti cada cop més al milió d’aturats. A manca de xifres oficials sobre el nostre territori, segur que la situació és molt pareguda al de la resta del país. Només cal mirar el nombre de fàbriques que han hagut de tancar els darrers anys. L’exemple més clar el troben a la Sénia, fa uns anys la població catalana més industrialitzada respecte al nombre d’habitants que té.

El problema de la Sénia és que la seva indústria estava poc diversificada, es a dir, concentrada al mateix sector: el del moble. La població havia viscut quasi que exclusivament de la fabricació i venda de mobles tal i com es podia comprovar quan hi arribaves per la carretera de Santa Bàrbara. Ara, allà on hi havia les botigues només hi ha naus buides amb el cartell de es ven o es lloga. Certament, el sector del moble, en general (quan parlo de la Sénia podria parlar perfectament de Vinaròs i en menor mesura d’Ulldecona i Santa Bàrbara) ha caigut i ha remuntat diverses vegades. Encara recordo quan una de els fàbriques més importants que hi ha hagut, Ibermueble Bellobí, s’anunciava dient que estava present a Barcelona, Madrid i Chicago (USA) Anys després, i fins fa poc, la fàbrica de referència (sempre parlant de la Sénia) va ser Naturantaix, actualment també desapareguda. De Vinaròs recordo MGP, Serret Bonet, Hermanos Serret, etc. i de Benicarló Palau. A Santa Bàrbara, des de feia dècades sempre havia existit una potent indústria del botó que donava feina a un bon nombre de joves del poble i d’altres dels voltants com la Galera, Godall o Masdenverge. El botons primer eren de nacre i més tard de poliester, molt més barats per ajustar-se als nous temps. Però ni així van aconseguir sobreviure. Altres poblacions, com Alcanar o Amposta sempre han viscut més de l’agricultura i la Ràpita de la pesca marítima.

Però tampoc aquets sectors s’han deslliurat de la crisi. Alguns sectors sobreviuen gràcies a les subvencions que arriben de la Unió Europea, com ara l’arròs i l’oli; i d’altres, com els cítrics, a dures penes poden competir amb València i més recentment amb les que s’exporten del Marroc. Aquesta situació ha comportat que moltes famílies, a l’hora de fer bullir l’olla, hagin hagut de retornar a allò que se’n diu economia de supervivència. Però que és l’economia de supervivència? Es tracta de ser autosuficients, es a dir, conrear tot allò que sigui imprescindible per a la manutenció de la família i acudir només a la botiga en els casos estrictament necessaris. Poblacions com Ulldecona, la Sénia i Deltebre ja han posat a disposició d’aquells que ho han demanat terra per a cultivar provinent del banc de terres promogut des dels ajuntaments respectius. De fet, experiències semblants, ja feia temps que es portaven a terme en ciutats com Barcelona amb els anomenats horts urbans. Previsiblement i, mentre duri la crisi, cada cop hi haurà més gent que hagi de mirar cap el sector primari com a solució per a superar la seva malparada economia. Molts tornaran a conrear la terra que tenien els seus avantpassats, però d’altres demandaran petites explotacions per a dur a terme els seus projectes. Estaria bé que cada fossin més els ajuntaments que se sumessin a aquest projecte solidari. La crisi hi ha que superar-la com sigui i aquesta em sembla una bona fórmula, encara que, des del meu punt de vista, cal millorar-la ostensiblement si, a part de fer bullir l’olla es vol donar un pas més i convertir les explotacions en el negoci familiar que aspiri a donar un millor futur per als fills. No ens podem resignar!