ELS EUFEMISMES I LES MALES MANERES DEL PP

Fa aproximadament una setmana, Telemadrid, una cadena televisiva que no es caracteritza precisament pel rigor informatiu, va emetre un documental sobre els eufemismes que, segons ells, usen alguns polítics catalans. Un exemple; deien que allà on diuen consulta sobiranista, de fet, estan parlant de independència. Com que avui només parlaré d’eufemismes, no parlaré de les comparacions que es feia d’aquests mateixos polítics i de determinats fets amb personatges con Stalin o Hitler. Per a què?

El PP, tots ho sabem (tampoc cal linxs) són els putos amos a l’hora d’usar eufemismes. No és un eufemisme parlar de LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) a l’hora de denominar el català que es parla a la Franja de Ponent o de LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas del Pirineo y Prepirineo) Tampoc parlaré del silenci que, fins ara, han mantingut els socialistes aragonesos quan, per exemple, l’anterior President de la comunitat Marcelino Iglesias era nascut a Bonansa (un dels pobles de la Franja) i, per tant, que té el català com a llengua materna.  

També és un eufemisme el que va dir una autoritat com la Soraya Sáez de Santa Maria quan va opinar sobre l’avortament. Primer la va cagar (perdoneu l’expressió) quan va dir que, per a la dona, no era un dret. Sense ser jurista ni expert en temes legals, puc opinar perfectament sobre el tema. Les diferents lleis sobre l’avortament, sovint han estar recorregudes pels populars o col·lectius propers a les seves idees i, el Tribunal Constitucional ha emès diverses sentències avalant els preceptes jurídics que inclouen les diverses lleis. Tampoc opinaré de la politització del Tribunal Constitucional i, sobre tot, del tema d’haver suspès la declaració sobiranista que va aprovar el Parlament de Catalunya a principis d’any (i que no va comptar amb el suport del PSC) Però considero que es tracta d’un cop més en contra de Catalunya i, per extensió, de tots els catalans i catalanes que no acceptem ser sotmesos per l’imperialisme centralista de Madrid.  

Durant el debat de control al govern del passat dimecres, hi va haver un punt on la vicepresidenta va voler comparar el dret a decidir de les dones davant l’avortament amb el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya.

El que passa és que per als del PP no existeix cap d’aquests dos drets: no volen que les dones avorten, com tampoc volen que Catalunya sigui independent. Si per ells fos, només avortarien les dones riques en clíniques privades i no seríem independents ni dintre de la nostra pròpia casa. Però tampoc opinaré sobre el tema.  

Europa por teléfono

David Torres

Me llama un amigo francés por teléfono y me pregunta cómo es que los españoles tenemos tanto papo. Me pregunta qué ha sido del pueblo que en 1808 se echó a la calle a luchar con las manos desnudas contra los ejércitos de Murat. Me dice que cómo es posible que ese mismo pueblo tolere las cifras del paro, los recortes sanitarios, los desmanes de la justicia, los escándalos políticos, los abusos de banqueros y oligarcas, las peinetas de la corona y aledaños. Le digo que no se crea, que aquí la gente está indignada y que en cualquier momento le declaramos la guerra a Portugal.
Entonces tengo que explicarle pacientemente a mi amigo quién es Mourinho y quién es Iker Casillas y la que se ha liado en el país por unas declaraciones del entrenador portugués en que menospreciaba al portero español. Un cisma ibérico en toda regla. Hasta ha saltado a la cancha otro portugués, Pepe, en defensa del guardameta y ha tenido que intervenir el presidente Florentino para pedir paz. “¿Florentino? ¿Pero vuestro presidente no se llama Mariano?” Le aclaro a mi amigo que Florentino manda más que Mariano porque, aparte de salir también por televisión, también sale en el Marca.
“Pero eso que me cuentas es una aberración, mon ami. No puedo creer que en España haya tanto madridista”. “No creas” respondo yo, “Iker es mucho más que una institución blanca: es un héroe nacional, el hombre que, junto a Iniesta, nos dio nuestro primer mundial gracias a una fenomenal flexión de piernas en que desvió un gol seguro, el mismo que detuvo el pulso del país al besar a su novia en vivo y en directo. Iker cae bien hasta a los culés”.
A mi amigo le cuesta barajar los entresijos de nuestra política nacional, más aun cuando le explico que, para calmar los ánimos, Di Estéfano va a casarse con una admiradora suya medio siglo más joven y que la boda prevista podría colapsar Cibeles y eclipsar el enlace de nuestro flamante príncipe Felipe con una atractiva presentadora de telediarios. “Tú no puedes comprenderlo” le digo. “Tú vienes de un país pagano donde ignoráis el fútbol y donde vuestra máxima idea del glamour es la boda entre Carla Bruni y un presidente con medio metro de tacón. Hazte cargo, mon cheri”.
Ahí es donde mi amigo se pone bizco por teléfono y me pregunta si estoy llamando enano a Sarkozy, que él es de izquierdas de toda la vida pero que otra cosa es que yo me ría de Francia (él dice “la France” que suena más redondo y mucho mejor) a costa de un país pseudoafricano como el nuestro, y yo le digo que vale, que nuestros presidentes no valdrán un pimiento, pero que tampoco son llaveros. Mariano, al menos, es alto; José Luis es alto; Felipe era buen mozo; José María, de acuerdo, parece el primo pequeño de Sarkozy pero tiene más abdominales y más pelo que todos vuestros ministros juntos. Aquí ya dejo de entender a mi amigo que se pasa directamente al francés para prometerme, supongo, otra invasión napoleónica y otra carga de mamelucos mientras yo le recuerdo Argelia y el agua de Vichy.
Ah, pienso yo, esto es Europa, aunque sea por teléfono.

VILAFAMÉS. PER A PASSEJAR I GAUDIR (II)

EM VULL PLANTAR! (Però no puc)

Titular aparegut diumenge passat al Periódico de Catalunya: Els espanyols van treballar per a l’Estat fins el 27 d’abril.

Per consegüent, només porto uns dies treballant per a mi... Sabeu que us dic? Què em planto! Què a partir d’ara, tots els anys, no penso treballar durant els primers 4 mesos de l’any!

No estic disposat a treballar per a l’Estat mentre hi hagi defraudadors i lladres de guant blanc. Aquí sembla ser que sempre paguem els mateixos: els pocs que treballem i, a sobre, estem assalariats. Els empresaris (i ho sento per tu si et sents al·ludit) solen declarar el que mínim que poden; de vegades passen anys sense obtenir beneficis. Recordo un cas en concret on el comptable li va preguntar a l’empresari sobre quan tenia previst ampliar el magatzem. La pregunta va descol·locar l’empresari (que és amic meu) i, evidentment, no va entendre el significat. Resulta ser que cada anys, per a que els pèrdues no fossin tan quantioses, havia de posar-li més i més existències de mercaderies i, per tant, el magatzem (encara que fos de forma fictícia) aviat es quedaria petit.

Exemples com aquest n’hi deuen d’haver molts. De fet, des de fa poc, l’agència que tramita les beques universitàries, ja requereix a algunes famílies per a que justifiquin com poden viure amb el que guanyen i a sobre tenir un fill (o més) estudiant a la universitat.

Tot i treballar 4 mesos per a l’Estat i quatre més per part de la meva dona, els nostres fills han hagut d’estudiar (el menut encara ho està fent) sense cap tipus d’ajut públic. El nostre sou tampoc és que sigui tant elevat: jo sóc un C2 i la meva dona una C1 de l’administració de l’Estat. Però tots dos hem de costejar-nos les despeses de desplaçament ja que la nostra feina no es troba a la mateixa localitat de residència. Però aquesta circumstància no es té en compte a l’hora de valorar els nostres ingressos. En canvi, els empresaris (sí, hi torno) es poden deduir el vehicle (sempre que es justifiqui que sigui exclusivament per al negoci) i les despeses de transport (carburant, reparacions, assegurança, etc.)  

Si bé sóc un privilegiat perquè tinc feina (i per tant, no m’hauria de queixar), el cert és que em considero discriminat respecte a alguns col·lectius que tampoc és que tots siguin empresaris.

Però em queixo per la part que em toca. Ningú em podrà treure aquest dret!

I evidentment, a pesar del que dic al principi, hauré de seguir treballant els mesos de gener, febrer, març i abril de cada any fins que em jubili. Quin remei em queda!