Titular aparegut diumenge passat al Periódico
de Catalunya: Els espanyols van treballar per a l’Estat fins el
27 d’abril.
Per consegüent, només porto uns dies
treballant per a mi... Sabeu que us dic? Què em planto! Què a partir d’ara,
tots els anys, no penso treballar durant els primers 4 mesos de l’any!
No estic disposat a treballar per a l’Estat
mentre hi hagi defraudadors i lladres de guant blanc. Aquí sembla ser que
sempre paguem els mateixos: els pocs que treballem i, a sobre, estem assalariats.
Els empresaris (i ho sento per tu si et sents al·ludit) solen declarar
el que mínim que poden; de vegades passen anys sense obtenir beneficis.
Recordo un cas en concret on el comptable li va preguntar a l’empresari
sobre quan tenia previst ampliar el magatzem. La pregunta va descol·locar
l’empresari (que és amic meu) i, evidentment, no va entendre el significat.
Resulta ser que cada anys, per a que els pèrdues no fossin tan quantioses,
havia de posar-li més i més existències de mercaderies i, per tant, el
magatzem (encara que fos de forma fictícia) aviat es quedaria petit.
Exemples com aquest n’hi deuen d’haver
molts. De fet, des de fa poc, l’agència que tramita les beques universitàries,
ja requereix a algunes famílies per a que justifiquin com poden viure amb
el que guanyen i a sobre tenir un fill (o més) estudiant a la universitat.
Tot i treballar 4 mesos per a l’Estat
i quatre més per part de la meva dona, els nostres fills han hagut d’estudiar
(el menut encara ho està fent) sense cap tipus d’ajut públic. El nostre
sou tampoc és que sigui tant elevat: jo sóc un C2 i la meva dona una C1
de l’administració de l’Estat. Però tots dos hem de costejar-nos les
despeses de desplaçament ja que la nostra feina no es troba a la mateixa
localitat de residència. Però aquesta circumstància no es té en compte
a l’hora de valorar els nostres ingressos. En canvi, els empresaris (sí,
hi torno) es poden deduir el vehicle (sempre que es justifiqui que sigui
exclusivament per al negoci) i les despeses de transport (carburant, reparacions,
assegurança, etc.)
Si bé sóc un privilegiat perquè tinc
feina (i per tant, no m’hauria de queixar), el cert és que em considero
discriminat respecte a alguns col·lectius que tampoc és que tots siguin
empresaris.
Però em queixo per la part que em toca.
Ningú em podrà treure aquest dret!
I evidentment, a pesar del que dic al
principi, hauré de seguir treballant els mesos de gener, febrer, març i
abril de cada any fins que em jubili. Quin remei em queda!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada