LA FISCALIA NO ÉS DÉU…

Arturo Mas: El què diu la Fiscalia no és paraula de Déu… Per tant, d’aquí és desprèn que la Fiscalia no és Déu (segur) i que tampoc deu ser profeta (provable) No sé si ho havíeu advertit, però és així...

Per tant, la gran pregunta és: QUI ÉS DÉU?

Segur que ni els més expertes en teologia s’hi posarien d’acord: mentre que per a uns podria tractar-se de la Mare Natura, per altres podria ser un ser eteri, intemporal i immaterial. El experts en les diferents religions també ens donarien opcions ben diferents:

-Els musulmans ens dirien que és Alà.

-Els budistes, evidentment Buda.

-Etc.

Sense arribar a ser divinitats, també trobaríem humans que, per alguns, estan considerats com a déus. Per exemple Messi, considerat per molts el messies del futbol.

Després n’hi hauria una tercera classificació, d’aquells que es consideren déus. Personatges molt egocèntrics que, segurament no tenen iaia (güela a Ulldecona) Entre aquests ens trobem a Mourinho, que és incapaç d’acceptar els errors propis (ell considera que no en té, en tot cas, qui s’equivoquen són els altres)

També està Florentino, el president blanc. Si assumís errors, segurament no s’hauria presentat una segona vegada a la presidència del club blanc. Ni una tercera... Bé, a la tercera no hi va haver ni eleccions... La qual cosa diu molt poc de l’oposició de l’equip merengue.

Qui també es considera déu, casualment també té que veure amb el Madrid: Cristiano Ronaldo. Els seus comentaris i la seva manera de ser i comportar-se dintre i fora del camp, ho demostren.

A can Barça també en tenim, no cregueu que no: Cruyff i Jan Laporta també serien bons exemples de divinitats.

I Mas? Què creieu, que sé sent Déu o no? L primera condició del ser humà és que cometi errors (l’equivocar-se és d’humans) Aquells que no s’equivoquen mai i donen la culpa als altres, sinó són déus hi estan molt prop.

Dit això encara em queda un altre dubte. He conegut convergents que també es creuen déus, però si abans ho era papa Pujol i ara ho és Arturo, aquest d’altres, ho són o no?

FOTOS DE L'ASSAIG AL JARDÍ DEL BOU I

Ave, César, Alicante te saluda

Estació del Camp de Tarragona.

David Torres

La inauguración de obras públicas es una de las funciones más vistosas de los políticos. Antaño se hacía con una con una botella de champán o con una cinta y unas tijeras, pero no están las cosas para despilfarrar y Mariano ni siquiera usó un cortauñas. Los jefazos suelen acudir a las obras públicas fundamentalmente en dos momentos: para poner la primera piedra y para celebrar la última piedra. Es conmovedor verlos posar con un casco de obrero en la cabeza, igual que en una fiesta de disfraces, sosteniendo felices la pala mientras buscan de reojo el enchufe. Para la inmensa mayoría de ellos, ese momento es lo más cerca del trabajo que van a estar en toda su vida: es normal que quieran tener una foto de recuerdo.
Pero lo cierto es que, para sacarse una foto y hacer el chorra, quedaría mejor una modelo, una chica florero de ésas que ellos suelen contratar como asesoras, secretarias, ayudantes personales o vaya usted a saber. Así, aparte de alegrar la vista, el florero serviría para algo útil, aunque entonces el político podría pensar, con razón, que si un político no sirve para estrenar un tren, entonces para qué cojones sirve. En la próxima campaña electoral el partido podría ahorrarse un intermediario y colocar directamente al florero.
Recuerdo hace unos años cuando Gallardón (el Indiana Jones de los alcaldes, un hombre freudiano que se pirra por cualquier clase de túneles, socavones y agujeros) fue a inaugurar una estación de metro o algo por el estilo. Hubo un momento de auténtico pánico cuando Gallardón se enfrentó al torno y se quedó mirando el billete como si fuese la píldora de Matrix, la que comunica con el otro mundo. Durante un instante interminable los guardaespaldas erizaron músculos y el séquito tragó saliva a litros, hasta que Gallardón acertó por fin con la ranura correspondiente. Después el alcaldeso logró salvar la trampa de las escaleras mecánicas y accedió al vagón que lo esperaba intacto, limpio y reluciente, como en sus mejores sueños subterráneos.
Ayer el presidente, el príncipe Felipe y un par de ministros escenificaron la misma pantomima del transporte público, un verdadero esfuerzo actoral porque ellos están acostumbrados al avión o la limusina, que al fin y al cabo también son transportes públicos. Los cuatro iban tan normales, charlando de sus cosas, o sea de nada serio, aunque para representar mejor la rutina deberían haber sacado un libro, un periódico, un ordenador o haberse puesto a jugar a las cartas. Por el camino se fueron subiendo más políticos; en una estación, Alberto Fabra; en otra, Cospedal, como si hubieran quedado todos para darse un baño en Alicante, y un baño es lo que les esperaba: de multitudes, como dicen los cronistas cursis. En el destino previsto, donde llegaron con dos años de retraso, a la par que sus promesas, Mariano pegó un hábil cinturazo para evitar a la alcaldesa Sonia Castedo, porque ya se había dado un baño de imputados unos días antes. En el viaje de vuelta, que se sepa, regresaron cada uno por su lado en diversos transportes públicos y las facturas volvimos a pagarlas nosotros, que para eso estamos.

L’AVE NOSTRE DE CADA DIA, DONEU-NOS-EL AVUI...

Estació de las Delicias (Saragossa) 

Madrid estrena avui el seu segon AVE a la platja. Amb aquest titular, el Periódico de Catalunya de dilluns 17 de juny, començava un petit estudi sobre la situació de l’alta velocitat espanyola. Amb la posada en funcionament de la línia Madrid-Alacant, els ciutadans de la capital i cort, tenen una segona opció per arribar a la costa llevantina després de la línia Madrid-València.

I es clar, davant d’una situació així, cal preguntar-se quins criteris segueix el Ministerio de Fomento a l’hora de prioritzar les línies d’alta velocitat. Tinc el convenciment que una segona línia cap al Llevant no portarà més gent a les platges, sinó que, simplement, diversificarà l’oferta. I els ciutadans de Madrid, encantats...

Estadísticament, la zona espanyola més poblada i que més recursos genera (industrials, agrícoles, comercials, etc.) és l’Est peninsular (des de Girona a Almeria); a més, inclou tres dels ports marítims més importants de la península (els de Barcelona, Tarragona i València); en canvi, en qüestió d’infraestructures, estem com estàvem a la dècada dels 70. 

 

Durant el discurs d’inauguració de l’AVE Madrid-Alacant, Rajoy va dir que volia prioritzar el corredor ferroviari del Mediterrani, però no va donar cap data, per tant, estem al mateix punt mort que ens trobàvem abans de l’acte. El que no va explicar Rajoy és el perquè en època de crisi es segueixen construint línies d’alta velocitat i a sobre, subvencionant els bitllets (des de Madrid a Alacant serà més barat que fer el mateix trajecte en sentit contrari)

Però si ho concretem al nostre territori, ens en adonarem que el greuge encara és molt més gran. L’estació de referència es denomina l’Aldea-Amposta-Tortosa, però s’ubica al terme de l’Aldea i, des d’aquí, el transport públic fins Amposta i Tortosa és pràcticament inexistent.  

Si et vols desplaçar cap a Barcelona o València ho has de fer per la N-340, la nacional més transitada de l’estat o per l’autopista de pagament AP-7. L’alternativa que havia suposar l’autovia A-7, està aturada des de fa anys:  pel S a l’alçada de Cabanes (curiosament on es va construir l’aeroport de Fabra) i pel N a l’Hospitalet de l’Infant. Per tant, se salta tot el nostre territori.

I si parlem de les comunicacions ferroviàries, el tren més ràpid que circula per aquí és l’Euromed, que també passa de llarg i la resta de trens són antiquats i lents. Anar de l’Aldea a Barcelona costa pràcticament dues hores, el mateix temps que costava fa 40 anys. Segons la Plataforma pels Trens Dignes, el problema s’agreujarà considerablement quan entri en funcionament l’ample europeu, ja que des de l’estació de Tortosa a Tarragona s’hauran de fer dos transbordaments.  

Cada cop que s’inaugura un tram de l’alta velocitat, els discursos del nostres mandataris es repeteixen: S’ha situat a Espanya a la primera categoria dels transports. Però la realitat és ben diferent, ja que la majoria del territori espanyol té infraestructures de tercera.  

La qüestió és saber fins quan s’invertiran tants milions en una alta velocitat deficitària en detriment de les línies convencionals que, a la pràctica, són molt més útils.  

La resposta, encara que sembli complicada, és molt senzilla: Fins que els nostres governants deixen de pensar que per a passar a la història, fa falta inaugurar al menys una línia de l’AVE.

Franco inaugurava pantans...