dilluns, 1 de juliol del 2013

PADESA COM EXEMPLE


Els sindicats més representatius del sector d’escorxadors d’aus, han anunciat que abans que caduqui el proper mes de juliol el conveni col·lectiu que tenen signat amb la patronal del sector, faran tres dies de vaga. Són les conseqüències de la darrera reforma laboral aprovada pel govern del PP que comportarà que una gran part dels treballadors perdin la majoria dels seus drets laborals, convertint així a Espanya en un país amb sous y condicions laborals tercermundistes.
La reforma laboral, a part d’abaratir l’acomiadament (la qual cosa significa que els empresaris poden tirar al carrer els treballadors més antics i que són, normalment, els que més cobren, per a reemplaçar-los per més joves amb sous més baixos), també estableix que, quan caduqui un conveni col·lectiu, en lloc de prorrogar-se automàticament com es feia abans, quedi liquidat i el treballador passi a dependre de l’Estatut dels Treballadors que, a la pràctica, ve a ser com una garantia de mínims.
A les nostres, aquesta vaga afectarà a l’empresa PADESA. Originalment, PADESA era una empresa ubicada al terme d’Amposta, concretament a la zona de la torre de la Carrova i la seva activitat la d’escorxador d’aus. Durant els darrers anys s’ha anat nodrint de treballadors estrangers fins conformar una part important de la seva plantilla. Amb la fallida de les empreses del grup Fabra de Tortosa, els propietaris de PADESA van adquirir les instal·lacions de l’antic escorxador de Fabra, a l’entrada Sud de Tortosa. Són dos centres de producció diferents i cada un d’ells té els seu propi conveni col·lectiu.
Tot i l’amenaça que significa la pèrdua del conveni, encara hi ha treballadors que no tenen clar anar a la vaga convocada a nivell nacional pels sindicats majoritaris del sector. Pel que m’han dit, a PADESA Amposta hi ha un bon grapat de treballadors indecisos d’anar a la vaga. Imagino que la majoria dels indecisos formen part del col·lectiu d’immigrants, desconeixedors de la situació que els ve a sobre. Els membres dels diversos comitès d’empresa hauran de fer molta pedagogia per a poder-los convèncer de la necessitat de fer la protesta. De moment els hi ha posat uns exemples molt gràfics. Gràcies al conveni es va aconseguir que l’empresa els hi pagués la roba de treball imprescindible, així com els guants, les tisores, etc. Millores salarials a part, evidentment... Totes aquestes fites aconseguides gràcies a la negociació col·lectiva, se’n poden anar en orris dintre de poc temps.
La situació la he centrat en una empresa concreta, però pot fer-se extensiva a moltes altres empreses que, com PADESA, tenen a punt de caducar el seu conveni. Només els sectors més forts, amb més treballadors, poden arribar a collar la patronal per a que s’avingui a signar un nou conveni que serà, segurament, amb condicions més desfavorables que les actuals.
Tot això em fa pensar que el govern del PP té un filó per aconseguir que Espanya sigui més competitiva i obtenir, de passada, més inversió estrangera que, al crear nous llocs de treball,  ajudarà a reduir l’atur. Us ho explico. Si una bona part dels convenis col·lectius caduquen sense ser renovats i es passa a dependre de l’Estatut dels Treballadors, els salaris s’abaixen sistemàticament i es posen al nivell d’altres països més pobres. Gràcies a això, s’abarateixen els costos de producció i Espanya es converteix en un país atractiu per a captar inversió estrangera (o d’empresaris d’aquí que han invertit fora, com per exemple al Marroc) que sempre busquen el llocs més barats on fabricar per a que el benefici empresarial sigui més elevat. L’efecte més immediat d’aquesta situació és la creació de llocs de treball amb la consegüent reducció del nombre d’aturats.
De cop i volta, Espanya tornarà als nivells dels anys 60 i 70, quan els treballadors a penes gaudien de garanties laborals. Als anys de la industrialització que, poc a poc, va permetre al país situar-se a un nivell proper dels països més desenvolupats. Aquest poc a poc es pot traduir per negociació col·lectiva.
I si tot es tractés d’una maniobra perfectament orquestrada per la patronal amb el consentiment del govern del PP? Jo no ho descarto. 

NOTA FINAL. Per a poder ser operatius, el director de la publicació ens demana amb una antelació d'una setmana els nostres articles. Una vegada escrit i enviat, van sorgir novetats importants que no es poden obviar. Finalment, el passat dijous es va signar el conveni col·lectiu del sector escorxadors a nivell nacional, per tant, la vaga de 3 dies ja no es convocarà.



FOTOS DE L'ASSAIG AL JARDÍ DEL BOU IX





















I QUÈ?



Finalment el jutge Ruz va enviar a la garjola a Luis Bárcenas... I què? Acabarà afectant això al PP?
-Si Bárcenas era el tresorer del PP, per sobre d’ell bé que hi devia d’haver un secretari de finances que seria l’encarregat de supervisar els comptes del partit... No té cap responsabilitat amb el finançament irregular del seu partit?
-I per sobre d’aquest trobaríem al secretari general i al president... Realment desconeixien el que estava passant?
-La doble comptabilitat trobada a Bárcenas i les manifestacions d’alguns implicats, indiquen que la majoria de càrrecs del partit cobraven sobresous que no declaraven a Hisenda... Quins efectes tindrà?  Seran inspeccionats per l’AEAT?
-Els darrers sondejos que s’han fet públics encara indiquen un avantatge substanciós del PP respecte del seu màxim rival, el PSOE...  Què ha de passar més per a què es giri la tendència?
-Tot i entendre que és molt difícil deixar una cadira i més encara si està associada a un sou i a un sobresou... Perquè no hi ha dimissions al si del PP?  
-La ministra Ana Mato he estat esquitxada reiteradament per la trama de corrupció Gürtel... Per què segueix negant les evidències?
-A la llista de beneficiaris que va confeccionar Bárcenas, no hi figura ni l’Esperanza Aguirre ni Alberto Ruiz-Gallardón... És només casualitat o hi ha alguna mena d’interessos ocults?  
Algú espera ara un gran terratrèmol al si del PP?
Molta més informació sobre les anades i vingudes dels càrrecs del PP a la pàgina www.losgenoveses.com

Lo llamaban Democracia

José María Mella
Miembro del Colectivo econoNuestra y Catedrático de la Universidad Autónoma de Madrid
La situación actual de profunda crisis necesita más que nunca un debate a fondo para elaborar alternativas que se traduzcan en movilización, organización y unificación política. Y, en efecto, el título de este artículo es el mismo de un libro claro, conciso y breve (94 páginas) (escrito por el Colectivo Novecento, coordinado por Víctor Alonso Rocafort, ilustrado por las viñetas de Gonner y las fotografías a pie de calle de Álvaro Minguito), que aporta apreciables elementos de análisis y síntesis para la acción colectiva.
Me permitiría resumir esos elementos en tres: el “volantazo neoliberal”, la desigualdad socio-económica y la crisis política.
Los supuestos de dominio del capital financiero en detrimento del capital productivo, la crisis de un sistema financiero “hipertrofiado” por la exuberancia crediticia y la explosión inmobiliaria, la socialización de pérdidas mediante los rescates y el aumento de la deuda pública, la utilización del euro para ahondar las diferencias en las bases productivas centro/periferia de Europa y el sobre-endeudamiento de los países de la segunda (España, Portugal, Grecia, Italia e Irlanda) respecto del primero (Alemania, sobre todo) constituyen una parte fundamental del denominado “volantazo neoliberal”.
“Volantazo” que no estaría completo si no se añadieran la reducción indiscriminada del gasto de las administraciones, la privatización de los servicios públicos y las reformas laborales (basadas en facilitar el despido, reducir los salarios e inhabilitar la negociación colectiva), que conforman la agenda dominante de la política económica y utiliza la crisis como coartada para imponer los intereses de unas élites económicas minoritarias.
La economía española ha estado -y está cada vez más- caracterizada por una evolución de las rentas del capital mucho más rápida que las rentas del trabajo, la erosión de la capacidad redistributiva del Estado tanto por el lado de los ingresos como de los gastos, la discriminación de las mujeres ante el empleo y los salarios (sin olvidar el impacto negativo sobre las mismas del desmantelamiento de servicios sociales básicos: cierre de escuelas de 0 a 3 años, comedores escolares, abandono de la ley de dependencia y de la conciliación trabajo-familia) y el aumento brutal del desempleo. Características, todas ellas, que redundan en el mismo efecto: el aumento de la desigualdad social y económica.
Esta desigualdad es la otra cara de una misma moneda: la concentración del poder en manos de grupos oligárquicos que dominan las decisiones públicas a través de sus “lobbies”, las “puertas giratorias” que permiten el acceso desde los ministerios a las grandes empresas y viceversa, las fuertes conexiones entre grandes propietarios/medios de comunicación/y bancos y la adopción de decisiones antidemocráticas por parte de la “troika” (Comisión Europea, Banco Central Europeo y Fondo Monetario Internacional).
Además, la subordinación del Parlamento ante un Ejecutivo que gobierna por decreto e incumple su propio programa electoral, la falta de democracia y transparencia de los grandes partidos políticos, la corrupción extendida e incesante, la pérdida de credibilidad de las organizaciones sindicales y patronales, las restricciones de las libertades democráticas, la intensificación de la represión policial y la indiferencia hacia los intereses de los ciudadanos conducen a la desafección de la política y a la llamada “crisis de régimen”.
Pero el Colectivo Novecento, contra viento y marea, reivindica la política. Porque sabe que la política es el gobierno de la cosa pública, porque no ignora que si no haces política te la hacen, porque es consciente de que cuando se ataca la política hay que protegerla, porque sin participación activa y representatividad ciudadana el ejercicio de la política se deteriora y porque sin respeto por lo público y la democracia económica, no se puede responder al interés común.
En definitiva, estamos ante un libro que defiende la “política, la palabra, la crítica, el respeto y el compromiso para construir una democracia”, extraordinariamente eficaz para “concienciar” (como decíamos los jóvenes de mi generación refiriéndonos al proceso por el que una persona asume los principios democráticos) a los sujetos sociales de los cambios profundos de carácter constituyente que necesita España y Europa, y avanzar en la organización política que permita transformar la correlación de fuerzas vigente en favor de los intereses de las grandes mayorías de esta sociedad.
*Este artículo fue publicado en Faro de Vigo el 23/06/2013