DE MAJORIES, DE MINORIES I DE MANIPULACIONS

Després de l’èxit de convocatòria de la plataforma Som Catalunya Somos España, de dissabte passat a la plaça de Catalunya de Barcelona, la presidenta del PPC va sortir traient pit i fent unes declaracions que, des del meu punt de vista, signifiquen una manipulació de la realitat. Encara que també pot ser (i segur que és així) que la realitat de l’Alicia Sánchez Camacho sigui molt diferent a la de la majoria dels catalans.

El dia de la Diada, mentre més d’un milió i mig de persones es donaven la ma de Nord a Sud de Catalunya, la lideressa del PP català va apel·lar a la majoria silenciosa, a aquells que es van quedar a casa com si tothom tingués els mateixos motius per a no assistir-hi.

Però ves per on, després de la manifestació de dissabte on la xifra més elevada la va donar la Delegació del govern central (ideològicament idèntics) que va xifrar en 100.000 participants ( mentre la polícia local en va calcular 30.000 i segons Juancho Dumall, director adjunt del Periódico, escrivia ahir que cent mil persones no tenen cabuda a la plaça de Catalunya i, a diferència del que passa d’altres vegades, els carrers adjacents es veien buits...), la Sánchez Camacho va opinar que la majoria silenciosa es feia notar cada cop més...  

A tot estirar 100.000 persones en front al 1.500.000 i tenen la barra de parlar de majoria silenciosa segons la seva conveniència.

El que queda clar (aquí no hi ha cap dubte) és que cap dels participants de la Via Catalana van acudir dissabte a la plaça de Catalunya, per tant es van quedar a casa sense manifestar cap sentiment. Ni falta que hi feia, ja ho havien fet!

La Sánchez Camacho també intenta atraure cap els seus interessos al PSC i a UDC. Segons ella, el federalisme dels primers i el confederalisme dels segons, estan en contraposició al dret a decidit i defensen la unitat d’Espanya. Potser sí, sempre he pensat que el PSC és massa ambigú en els seus plantejaments, malgrat que una part de l’electorat està molt prop de la tesi independentista. Però la idea de l’Espanya una que proclama el PP dista molt del estatus que defensen socialistes i democristians per a Catalunya. El que vol fer la líder del PPC és manipular a aquests dos partits per mirar d’aparentar un front espanyol molt més ampli, per a poder així proclamar als quatre vents que la majoria dels catalans volem seguir sent espanyols.

Les manipulacions sempre són interessades i els del PP n’han fet un costum (he meditat molt la paraula) molt estès. Només cal recordar les valoracions que fan de les xifres de l’atur (mai n’hi h hagut tant), de la creació de llocs de treball (mai han estat tan precaris) o dels sous dels treballadors (molt més baixos que abans de començar la crisi)

Poden tergiversar xifres i fer interpretacions maliciosament partidistes, però la majoria de ciutadans han acabat veient-los el llautó i saben que quan diuen blanc volen dir negre.

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. BATEIG AMPOSTA. LA MUIXERANGA DE VINARÒS II

El PP necesita clases de matemáticas

Juan Carlos Escudier

Los miembros del Gobierno y los dirigentes del PP en general tienen una edad muy mala, esa franja en la que la capacidad matemática de los españoles es muy deficiente, según ha revelado esa especie de informe Pisa para adultos que hemos conocido estos días y que sitúa al país definitivamente enfrentado a las ciencias exactas. La culpa de sus problemas para manejarse con las cuatro reglas básicas no será suya seguramente, que bastante tuvieron en su día con hacerse hueco en política, pero empieza a ser cargante la obsesión con la que algunos se empeñan en hacer comulgar a los demás con piedras de molino auténticamente intragables.
Empezaron con la reforma de las pensiones, con la que está a punto de consumarse el mayor desfalco perpetrado contra los jubilados y que, básicamente consiste en hacer perder poder adquisitivo a los abuelos mientras la Seguridad Social esté en números rojos –una situación que no se corregirá en años- y en facilitarles una ganancia ridícula cuando las cuentas estén en positivo, de manera que muchos de ellos morirán antes de poder recuperar lo perdido.
Pese a la evidencia palmaria, no hemos dejado de escuchar la letanía de que gracias al PP las pensiones subirán siempre, un carro a cuyo estribo se encaramó el propio Rajoy con una frase memorable acerca de lo que significaba la reforma: “Es una apuesta por no bajarlas”. Tal y como han estimado los ideólogos del atraco que sí saben de matemáticas, el ahorro ascenderá a 33.000 millones entre 2014 y 2022 o, lo que es lo mismo, que durante una década los pensionistas perderán irremisiblemente poder adquisitivo. ¿Que qué le dice la curva a la tangente? No me toques.
El dos y dos son cinco ha llegado de la mano de nuestro singular ministro de Hacienda, para quien los salarios en España no han bajado sino que han crecido moderadamente, lo cual vendría a demostrar que Montoro se perdió ese capítulo de Barrio Sésamo y posiblemente también otro en el que se explicaban las diferencias entre arriba y abajo  con Coco en el papel protagonista.
Una cosa es que a Montoro le perdonemos esa equivocación de 10.000 millones de nada en la previsión de deuda pública para 2014 y asumamos la teoría de la errata de imprenta, y otra que venga a discutirnos los billetes que llevamos en la cartera. La única explicación posible es que el ministro se refiriera a sus compañeros de la dirección del partido, cuyo sueldos nunca dejaron de subir mientras Bárcenas tuvo sobres a mano.
Las dificultades del titular de Hacienda con las matemáticas no son baladí, como ya se puso de manifiesto con el balance de su amnistía fiscal, el mayor premio concedido en el mundo a los defraudadores. Según nuestro moderno Pitágoras se afloraron 40.000 millones de euros evadidos, lo que al tipo del 10% previsto debía equivaler a 4.000 millones de ingresos para las arcas públicas. Sólo se recaudaron algo más de 1.200 millones, y ello porque para que el blanqueo fuera de Ariel ultra únicamente se gravaron los rendimientos de los capitales evadidos de los ejercicios no prescritos. En resumen, muchos delincuentes sólo pagaron el 1% y no el 10%, en una versión avanzada del cálculo infinitesimal de Leibniz.
Tenemos realmente un problema mayúsculo que no cabe atribuir a la LOGSE de Rubalcaba. De seguir así las cosas vamos a tener que pensar que no es estulticia sino desfachatez. Y eso no se arregla con clases de matemáticas sino de decencia.

ESPANYA PODRIA QUEDAR EXCLOSA D’EUROPA

La riquesa de la paraula permet a la persona expressar les seves idees encara que no siguin certes.

Dir que en l’hipotètic cas de que Catalunya s’independitzés quedaria fora d’Europa és una bajanada. Catalunya podria negociar amb la UE un conveni adhesió i Espanya es veuria obligada a acceptar-lo.

Dir que l’Exèrcit espanyol està preparat per a envair Catalunya, a part de ser una bajanada, demostra que qui s’expressa així, és un nostàlgic del franquisme i que per les seves conviccions bé s’hauria pogut manifesta a la Plaça de Catalunya de Barcelona el passat 12-O. L’última persona que es va manifestar així va ser una tinent coronel. La cúpula de l’Exèrcit ha va desmentir, però hauria de ser molt més contundent amb els militars que s’expressen de forma similar.

Ara, per un moment, imaginem-nos que un dia l’Exèrcit espanyol envaeix Catalunya i deroga l’autonomia i, per tant, els poders al Parlament i al President de la Generalitat... Amb nom de qui? Del Rei? Del govern d’Espanya? De ser així, bé la Monarquia, bé el govern de Mariano Rajoy, serien còmplices d’una mena de cop d’estat contra Catalunya...

En l’actualitat, només a les anomenades repúbliques bananeres es donen cops d’estat. Quants anys fa que no se’n dona cap a Europa? Jo no ho recordo. Entre els països que integren la UE potser el darrer va ser el que fa donar Franco i d’altres generals contra la II República Espanyola.

Cóm es veuria des d’Europa una acció militar contra Catalunya? Imagino que la primera reacció seria d’incredulitat i acte seguit es demanarien explicacions al govern d’Espanya.

En una Europa democràtica una acció militar està fora de lloc i per tant, de produir-se, l’Estat Espanyol bé podria ser expulsat del si de la UE.

Política ficció? Potser sí, però ja us he advertit al començament que les paraules (orals o escrites) només expressen pensaments i per tant, el que acabo d’expressar només es el fruit de la meva ment.