LA LLEI DEL SILENCI

Dilluns van passar per la comissió de compareixences del Parlament de Catalunya els exdirectius de Caixa Penedès Ricard Pagès i Manuel Troyano, els mateixos que es van aprovar suculents plans de pensions per al dia de demà (què mai sé sap!) quan tot el país estava en crisi. I d’on sortien els diners d’aquest fons? Evidentment del negoci de la pròpia entitat, però gracies a les aportacions de molts petits impositors que des de feia anys havien dipositat la confiança amb aquests pájaros.

A diferència del que van fer altres directius d’entitats que també han anat compareixent davant els diputats catalans, com per exemple Narcís Serra, qui fora alcalde de Barcelona i vicepresident del govern d’Espanya amb Felipe González, Pagès i Troyano (que té nom de virus informàtic) van negar-se a declarar al·ludint que volien que existís una veritable divisió de poders i que no se’ls hi fes un judici paral·lel. Uns argumenta amb una base molt poc sòlida que fins i tot menyspreen els ciutadans de Catalunya si tenim en compte que els diputats al Parlament representen al conjunt del poble català.

Realment, per quin motiu es van negar a declarar? Molt fàcil, perquè no poden justificar de cap manera el que van fer.  Quan una persona acomodada roba, no és perquè els seus fills o els seus nets passen gana, és per avarícia... Però segur que són de missa diària i confessant-se el pecat queda perdonat. Poc els importa que hi hagi famílies que tenen dificultats per arribar a final de mes... Quan veuen a un pobre demanant a la porta de l’església, li donen uns pocs cèntims i queden bé amb Déu i en pau la seva consciència. Veieu que fàcil.  

Per tant no és d’estranyar que des d’alguns grups com ICV-EUA i les CUP els hi fessin durs retrets per la seva gestió al capdavant de l’entitat financera, sobre tot en el tema de les retribucions econòmiques. Així, Daniel Fernández els hi va dir:      

¿Vostès saben què és la màfia, què és una omertà?  Doncs comprin-se un mirall, se'l posen al davant, i veuran la màfia i l'omertà al davant. ¡Vergonya!". L’ometrà és la llei del silenci dins del codi d'honor sicilià. No sé que devien de pensar en aquell moment Pagès i Troyano, potser allò de: dame pan y dime tonto.

La justícia espanyola és massa permissiva amb els delictes financers fets per delinqüents de guant blanc i corbata. I als pocs que acaben entre reixes, després venen els polítics i li demanen al Rei que els indulti. El país no pot continuar així.

No té res a veure amb el cas anterior, però és cert que hi ha gent que s’han acostumat a viure molt bé i que saben que el dia que els arribi la jubilació hauran de baixar considerablement el seu tren de vida. Quasi sempre són empresaris que, encara que cotitzin pel tipus màxim que els hi permet la Seguretat Social, no podran continuar sortint a sopar a restaurants de luxe ni fer viatges de somni. Llavors cadascú mira que pot fer. M’han explicat el cas d’un empresari ampostí (que sempre va amb vestit i corbata i condueix un Mercedes) que necessita 6.000 euros al mes per a poder mantenir la seva manera de viure. Ja hauria d’estar jubilat, però amb la jubilació no en tindria prou, així que ha decidit mantenir-se mentre pugui en actiu. Això només es pot fer quan es tenen treballadors que mantinguin el negoci. Si fos autònom sense treballadors de ben segur que la seva vida hauria estat molt diferent i continuaria sent-ho.

LA FOTO DEL DIA 16-10-2013

Aquest lloc es troba a Amposta, al costat del carrer Saragossa i molt prop de l'avinguda de Catalunya. 
Alguna cosa us crida l'atenció? A mi sí: el senyal d'accés prohibit quan només a 5 metres ja no es pot passar perquè hi ha un tros de mur i una tanca. 
Si el que es pretés és que no s'aparquin cotxes, és evident que no s'aconsegueix el propòsit i, en aquest cas, no seria millor col·locar un senyal de prohibit aparcar?

CASTELLERS SAGRADA FAMÍLIA. BATEIG XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. 3d7

Llàgrimes sobre mullat

L'Estat ha pressupostat un 25,5% menys en inversions a Catalunya que l'any passat, el 9% del total. Amb tot, davant les queixes dels diputats catalans, a qui ha acusat de «plorar» injustificadament, la secretària de Pressupostos, Fernández Currás, ha assegurat que l'Estat ha augmentat de forma «contínua i sistemàtica» les inversions a Catalunya durant 10 anys i que ara toca a altres territoris. A més, ha justificat l'incompliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut (DA 3a), que obliga a invertir l'equivalent a l'aportació catalana al PIB estatal «perquè no hi ha diners».
Anem a pams. El problema no és que hi hagi menys diners a caixa, sinó la forma com es distribueixen els escassos recursos disponibles. Així, la inversió resta lluny del que correspon per població (16,5%) o per PIB (18,4%). Això, independentment del greuge comparatiu que suposa, constitueix un error estratègic pel fet que es penalitza un territori dinàmic. No en va, en un context de crisi econòmica, la provisió d'infraestructures de servei públic és un factor clau en el rellançament de la competitivitat i la creació d'ocupació. A més, són imprescindibles per maximitzar la posició de Catalunya com a porta de l'Europa Mediterrània, a fi d'obtenir una millora de les connexions amb la resta del seu entorn.
Si de cas, parafrasejant Fernández Currás, podríem dir que plouen llàgrimes sobre mullat. Fins al 2007 (primer any de l'entrada en vigor de la DA 3a), que, mandatava l'Estat a compensar la infrainversió acumulada durant 7 anys, el capital públic en infraestructures, d'acord amb les quantitats territorialitzades al Pressupost (PGE), sempre va ser netament inferior a l'aportació al PIB. En concret, durant el període 2002-2009, la diferència mitjana entre el pes del PIB català i el percentatge de capital públic sobre el total fou del 5,5%, de manera que Catalunya va perdre, de mitjana, un creixement del PIB de l'1,3%. A més, l'execució real mitjana del pressupostat pel grup Foment fou d'un lacerant 79%.
Amb posterioritat a l'aprovació de l'Estatut, els PGE del 2007 haurien d'haver consignat l'equivalent al 18,85% del total de les Inversions (4.022 milions d'euros). Per contra, la quantitat assignada fou del 13,9% (2.957,74 M d'euros), 1.064 M d'euros menys. A la vista d'això, el 17 de setembre d'aquell any, un grup de treball ad hoc, creat en el si de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, acordà una metodologia de càlcul de la disposició estatutària, i un grup de seguiment. S'acordà que la metodologia preveuria el càlcul definitiu per al moment en què la Intervenció de l'Estat validés les inversions liquidades, de forma que es corregís la quantitat per assolir l'equivalència al PIB. La liquidació definitiva del 2007 es produí dos anys després, i fou igualment de 3.209, inferior en 500,7 M d'euros a la que hauria calgut realitzar. Això comportà un nou acord per corregir la desviació (clàusula sisena de la metodologia), per tal d'acordar en el marc de la Bilateral altres projectes pendents de determinar, i inicialment no regionalitzats. Entre el 2008 i el 2010, els PGE van deixar sense assignar (722,8; 745,47 i 646,75 M d'euros) per aquest concepte.
Les darreres dades disponibles indiquen que, d'acord amb les liquidacions del 2008 i el 2009, hi ha hagut nous incompliments, amb quantitats no transferides a dia d'avui (759 i 259 M d'euros), a més que la liquidació del 2010 ni es va arribar a pactar. A partir d'aquell any, els PGE no han consignat els recursos d'acord amb la DA 3a, ja sigui per la política d'austeritat o distributiva aplicada, ja sigui per  l'impacte de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut (del 2010), que va desproveir-la de garantia normativa, i la va reduir a un mer principi rector voluntarista que no obliga l'Estat, com han evidenciat cruament els comptes dels successius governs de tot signe polític. Per tant, no ha d'estranyar ningú que la inversió hagi experimentat una dràstica disminució, sent la comunitat amb un major descens en recursos per càpita pressupostats, tot i ocupar la quarta posició en PIB per càpita, fins al punt que l'any 2014 se situarà a l'entorn de les xifres del 1999.
El fracàs en l'aplicació de la disposició addicional tercera és constatable, i l'esforç per reclamar el que la lògica econòmica dicta, infinit. La major part de la inversió estatal prové, a més, d'un discutible criteri redistributiu i no d'eficiència, motiu pel qual Catalunya continua acumulant un dèficit atàvic d'infraestructures, que, en el moment actual de crisi econòmica, se suma a les restriccions pressupostàries i es fa del tot insuportable. També firma aquest article M. Àngels Cabasés. Tots dos són autors de La inversió en Infraestructures de l'Estat a Catalunya durant el període 2007-2012.