diumenge, 5 de gener del 2014

LA POLÈMICA...



Bé, ja sabeu que de polèmiques n’hi ha tots els dies i a tot arreu... Per a no ser menys, aquests dies també n’hi ha a Amposta.
I quina és?
Durant els darrers dies per la xarxa s’ha parlat dels Reis Mags d’Amposta. I què es deia?
Què després de tants d’anys arribant pel riu, aquest any, per segon consecutiu, els Reixos no arribaran pel rei, tal i com manava la tradició de, als menys, les darreres èpoques.
Per culpa de la crisi (maleïda crisi), l’any passat ja es va optar per que vinguessin per carretera, sembla ser que això d’arribar amb barca resulta massa car.
I jo pregunto? No hi ha ningú que pugui facilitar una barca a l’Ajuntament? O bé buscar alguns espònsor que es rasqués una mica la butxaca i en facilités una embarcació?
Segons la xarxa, sembla ser que a la regidora de Cultura no li han caigut massa bé aquestes opinions i que l’any passat ja es va molestar molt.
És una reacció pròpia de qualsevol polític. Davant les crítiques, abans de encaixar-les en esportivitat i mirar de complaure els ciutadans, s’enroquen sense sentit buscant una confrontació estèril.
Què hi farem!    

L'ACUDIT DEL DIA 5-01-2014

Segurament no és el millor acudit que publica avui la premsa, però aquest m'ha agradat pels personatges que conté.
S'ha publicat a la revista Presència que es ven juntament amb el Punt Avui. Com veieu és de Lluís Puigbert.
No cal dir que representa un Betlem, però, quina personatges hi ha?
A veure fixeu-vos bé i mireu d'encertar-los tots...
Una ajuda? Començaré pel que deu de ser el més fàcil. Al primer terme, al costat de la signatura de l'autor, un perdut Pere Navarro que necessita l'ajuda d'un mapa. L'àngel? Les seves ulleres el delaten fàcilment: Josep Antoni Duran i Lleida.
Josep i Maria estan clars no? En Mas i Junqueras. I el dimoni? No pot ser d'altre: Aznar. I també el caganer és fàcil d'identificar: Mariano Rajoy.
Per acabar, qui és la 'morruda" que renta una drap tricolor? Evidentment l'Alicia Sánchez-Camacho.
Finalment, us heu fixat amb els Reis Mags? Venen en tancs. No sé si és perquè venen de països en guerra o en amenacen en invadir-nos per la nostra reivindicació independentista.
Tot clar?

Mariano el previsible

Juan Tortosa

Afirma Montserrat Caballé que se ha encontrado “horrorosa” cantando en color sepia junto a Raphael en el anuncio de la lotería. Nada que ver, desde luego, con aquel majestuoso “Barcelona” que interpretó junto a Freddy Mercury dedicado a los Juegos Olímpicos del 92 y que nos puso a todos en su día los pelos de punta.
Yo creo que lo que en el fondo se pregunta nuestra más insigne soprano es cómo ha podido degenerar tanto, cómo ha podido caer tan bajo. Y yo le contestaría que tranquila, que eso pasa mucho, que desde hace un par de años eso es algo que le ocurre a la mayoría de los españoles: la sensación de degenerar, de volver no ya al sepia sino directamente al blanco y negro, la evidencia de ir de mal en peor, de regresar a un pasado que creíamos olvidado y superado para siempre…
Este viernes ha sido duro. ¿Cómo hemos podido caer tan bajo?, me he sorprendido preguntándome a mí mismo en cuanto he visto aparecer a Rajoy y colocarse ante el micrófono para soltarnos el infecto, vomitivo e infumable rollo que nos ha colocado. Mariano es como ese cuñado pesado que llega a casa por navidad y que, apenas se sienta, ya estamos contando las horas que faltan para que se largue. Rajoy ha estado más de tres cuartos de hora “hablando de su libro” y, desde el minuto uno, yo solo quería que se marchara ya. Sabía de sobra que no iba a satisfacer ni una sola de mis legítimas curiosidades y no podía soportar la sensación de pérdida de tiempo a la que me abocaba mi necesidad de verificar lo que ya sospechaba.
Y verifiqué. No es que yo no me crea a Rajoy. Es que él mismo transmite ya la sensación de que no se cree nada de lo que va a decir. Es más, se le nota que sabe de sobra que nosotros tampoco pensamos creernos ninguna de sus milongas. Lo que queremos es que acabe cuanto antes, que nos deje en paz y si de lo que se trata es de tomarnos el pelo, que nos lo tome lo menos posible. Que acabe cuanto antes el discurso y la legislatura, que se vaya ya, que pase de nosotros este cáliz, esta pesadilla, esa pesada y repetitiva cantinela con la que reivindica la mayoría que le dio carta blanca para estar 1.461 días en el poder, de los que no parece dispuesto a perdonar ni uno.
Yo ya no sé si quiero que Rajoy comparezca ante la prensa o prefiero que no lo haga. Ni por plasma. Para que el nota acabe cachondeándose siempre de nosotros como lo hace, tampoco hay necesidad. Yo ya me maliciaba que despacharía de mala manera las preguntas sobre el anteproyecto de ley del aborto presentado la semana pasada por Gallardón, pero no pensé que sumaría un nuevo tabú a su particular letanía de vocablos impronunciables, ni que ningunearía a quienes le preguntaran por el tema. Es que hasta les ha vacilado: “ya he hablado suficiente de ese asunto”, ha dicho cuando no llevaba nada dicho ¿se puede tener más cara? En cuanto al asunto de Catalunya era evidente que no podría esquivarlo. Y no lo ha hecho, pero su actitud de chulo de barrio al abordarlo reconozco que ha superado mi imaginación.
Si es cierto que todo el mundo es previsible, en el caso de Rajoy lo único que se puede prever es que no vamos a sacar nada en claro de las respuestas a aquellas preguntas que no le dé la gana contestar. Pero lo que sorprende es el “arte” con el que lo hace. Hay que ser muy pasota y andar muy sobrao para salir a la palestra este viernes y pintarnos el panorama que nos ha pintado: vamos, que poco más y estamos todos atando los perros con longaniza ya. Que no quiero verlo. Ni oirlo. Quiero que desaparezca ya. ¿Cómo hemos podido caer tan bajo? ¿Cómo estamos en estas manos? ¿Cómo hemos podido degenerar tanto?
Me veo tan horroroso gobernado por Rajoy como la Caballé iluminada con velas y cantando junto a Raphael. Puesto a vacilarnos, podía Mariano haberle añadido al menos un poco de sal al asunto. Este viernes, cuando finalizaba su comparecencia, podía haber levantado la mano y, al modo del incombustible cantante de Linares, despedirse agitándola mientras entonaba el pegadizo sonsonete de los niños de la lotería: Na-na-na-na-ná na-náaa-na. Eso: Ná de ná. Porque tras escucharlo hemos salido todos con la cabeza caliente y los pies fríos. Como, por otra parte, era perfectamente previsible.

dissabte, 4 de gener del 2014

CORATXÀ, ALS CONFINS DEL MÓN



Si et diuen que allà on vagis et trobaràs coneguts, creu-t’ho!
Quan ens decidirem a passar la nit de Cap d’Any al Coratxà (Tinença de Benifassà-Castelló-País Valencià), no podíem pensar que coneixíem a l’actual responsable de l’Hostatgeria Sant Jaume: Jordan Giner.
Jordan va fer-se càrrec de l’Hostatgeria a principis de 2013, per tant, era la seva primera nit de Cap d’Any com a director de l’establiment. Però lluny de seguir amb la tradició de fer cuina tradicional, ha optat per buscar un xef de gran experiència i que fa cuina d’autor, aquest tipus de cuina que tan es porta i que dóna premis. Fixeu-vos amb el menú que oferien:

Mus de llamàntol i caviar de peix volador
Vichisoise d'ostres
Tartaleta de llagostins de Vinaròs
Morro de bacallà amb budellets
Espatlla de cabridet al forn amb parmentier i sàlvia
Tartín de poma amb crema anglesa i vainilla.

Evidentment acompanyat dels torrons, raïm, vi, cava, cafè, etc.

Coratxà és un nucli de població que depèn administrativament de la Pobla de Benifassà i que,conjuntament amb el Ballestar, el Boixar, Fredes, Castell de Cabres i Bel (Rossell) conformen el territori que es coneix com la Tinença de Benifassà (*) Està situat a més de 1.200 m d’altura, sent, segurament, la població més alta del País Valencià. En l’actualitat només hi viuen permanentment el responsable de l’Hostatgeria i el cuiner, si bé s’hi han restaurat algunes cases com a segona residència, normalment de gent que tenen antecedents familiars al poble. També hi ha un parell d’allotjaments rurals.
Quan hi arribes, sembla que ho hagis fet als confins del món, ja que et dóna la impressió que més enllà no hi ha res... Encara que, per una pista forestal molt deteriorada pots arribar a Pena-roja de Tastavins a la veïna comarca del Matarranya turolenc.  
La Tinença de Benifassà té els seus orígens els anys de la Reconquesta, quan el Rei Jaume I el Conqueridor va passar per aquell indret camí de la reconquesta de Morella, pas previ per a controlar el regne musulmà de València. 

Precisament l’església de Sant Joan de Coratxà data d’aquella època i va ser la primera d’estil romànic que es va construir a l’antic Regne de València. És l’edifici més emblemàtic i, al estar situat a la part alta es té una bona perspectiva del poble.
L’altre edifici emblemàtic és la casa consistorial ubicada a la plaça Major i que té un rellotge a la façana. Al bell mig de la plaça hi ha una font. També hi ha un til·ler monumental quasi al davant de l’Hostatgeria.  
A pocs quilòmetres es pot visitar una dels paratges naturals de més bellesa: el conegut com l’avenc del Coratxà.


(*) Tinença significa domini, possessió, pertinença...



LA CURIOSITAT:

El 10 d’agost des de l’Hostatgeria s’organitza un sopar fred i una excursió a un lloc situat a uns 2 km del casc urbà per a poder contemplar el fenomen anomenat les llàgrimes de Sant Llorenç que, com sabeu, es tracta d’una pluja de meteorits que es dóna sempre per aquesta data. Desgraciadament, per culpa de la contaminació lumínica de les ciutats i pobles, és molt difícil observar el cel estelat, però des de punts com el de Coratxà es té una visió excel·lent.  


EL MONESTIR DE SANTA MARIA DE BENIFASSÀ

És la joia de la corona del territori. De la mateixa època que la majoria d’esglésies de la zona (1233-1250), però d’estil gòtic. Fa ser fundat per l’ordre del Císter. Des de l’any 1931 és monument nacional. Només es pot visitar els dijous entre les 13:00 i les 15:00 hores.


CON ARRIBAR:

L’entrada natural a tots els pobles de la Tinença (tret de Bel) és per la Sénia, encara que també s’hi pot arribar des de Morella.
Des de la Sénia s’ha d’agafar la carretera del pantà d’Ulldecona i, passat aquest,  continuar fins la bifurcació que hi ha abans d’arribar al Ballestar. Si bé qualsevol de les dues carreteres ens hi pot portar, prendrem la de la dreta fins abans d’arribar a Fredes. Allí haurem d’agafar una pista asfaltada que hi ha a l’esquerra (atenció que el revolt és molt tancat) Primer passarem pel Boixar i una mica més avant ens trobarem amb Coratxà. La distància des de la Sénia és d’uns 32 Km i el temps aproximat del viatge uns 45 minuts.
    

MÉS INFORMACIÓ: