dimecres, 8 de gener del 2014

La lleugeresa dels dies històrics

Jordi Mercader

Sorprèn que el PSC no hagi recordat el desè aniversari de la seva arribada al Govern amb Maragall

En una nació d'història truncada, la proclamació de dies històrics es repeteix amb una certa generositat, com bé sabem en aquest país i en aquest moment. També sabem que la historiografia és un art reservat als vencedors. Això explica que la perspectiva dels fets reals pugui modificar-se subtilment per part dels successius relators. No és estrany, doncs, que hagi passat inadvertit el desè aniversari de la investidura de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat i la formació del primer Govern d'esquerres des de Lluís Companys, després d'una guerra, una dictadura i gairebé tres dècades de domini democràtic del nacionalisme de dretes.
El desinterès d'ERC per commemorar la seva intervenció en l'elecció d'un president d'esquerres i la participació en el seu Govern es pot entendre donada la seva actual ocupació a dessagnar CDC per liderar en solitari l'independentisme. Fins i tot es pot comprendre que ICV hagi oblidat rememorar l'estrena dels seus consellers, concentrada com està a no perdre el pas del bloc sobiranista. El que resulta incomprensible és la renúncia del PSC a la capitalització del seu gran moment com a partit catalanista decisiu, just quan està necessitat d'aquest tipus de referents.
Llevat que els actuals dirigents del PSC acceptin resignadament la terrible lleugeresa del fenomen dels dies històrics, s'hauran de considerar quatre motius per explicar la seva actitud. Descartada la hipòtesi d'un monumental oblit col·lectiu de tota la direcció, quedarien tres possibles raons més. Primera: la suposada inoportunitat de reivindicar el protagonisme dels socialistes catalans en la investidura de Maragall i la formació del seu Govern. Malgrat que el president va abandonar el partit després, el socialisme català pot reivindicar el patrimoni catalanista i federal del maragallisme, una combinació que segons els sondejos encara té una notable acceptació entre els catalans, molt més gran que la confiança electoral al PSC. En ple declivi polític, poder associar-se emocionalment a la força simbòlica del Pacte del Tinell és tot un luxe. Desaprofitar l'ocasió resulta sorprenent, com a mínim.
La segona opció és que els socialistes hagin interioritzat la presidència de Maragall i els dos tripartits com un fracàs, acceptant el relat de la dreta que atribueix la crisi financera a la gestió de l'esquerra, sobretot en els anys del Govern de Montilla, o la versió dels antisobiranistes que assenyala l'Estatut promogut per Maragall com l'origen de tots els mals. Tant simplisme seria impropi de gent llegida, de dirigents que saben de la relació de l'augment del dèficit públic amb la caiguda d'ingressos directes i indirectes de la Generalitat o que el Govern pot fer molt poc davant l'hecatombe econòmica, excepte veure com es duplica el deute de la institució, tal com està passant amb el president Mas. Tampoc seria acceptable ignorar el paper determinant de les retallades de l'Estatut practicades per les Corts ni la sentència del Constitucional per avaluar l'efervescència sobiranista, apuntalada, molt probablement, pel malestar social originat per la crisi.
Última raó a considerar: l'elecció de Maragall com a president no va ser un fet significatiu. És innegable que per a alguns ortodoxos del PSC Maragall va ser sempre un peatge inevitable de l'ànima catalanista, per no dir un destorb electoral, per molt increïble que pugui resultar aquesta apreciació en vista dels resultats electorals després de la seva retirada.
La seva presidència no va estar exempta d'errors, per descomptat; el més evident va ser no haver dimitit quan el seu partit va esmenar l'Estatut al cap de 48 hores de ser aprovat pel Parlament. La relació bilateral entre iguals de Catalunya i Espanya promoguda per aquell text va alarmar tant nacionalistes espanyols de tots els partits com catalans de poca fe (que avui donarien un ull per una oferta de l'Estat amb aquesta ambició) fins a unir-los en una campanya de desencerts. L'Estatut va ser desvirtuat a consciència sense atendre a les advertències sobre l'auge de la desafecció, sense que a dia d'avui s'hagi observat un sentiment de culpabilitat en cap dels actors.
Les desavinences entre Maragall i el PSC són ben conegudes. No obstant, cap d'aquestes val, per exemple, el que val un pacte nacional per a l'educació que va permetre el blindatge del català a l'escola; ni hauria d'enfosquir la transcendència de Maragall en la política catalana. No obstant, no s'ha de descartar que a la seu de Nicaragua segueixin pensant que els autèntics socialistes van entrar a la Generalitat una mica més tard. Llavors la festa es reservarà per a finals del 2016.

dimarts, 7 de gener del 2014

A AMPOSTA TAMBÉ ES FAN COSES BÉ




Encara que sembli impossible, a Amposta també s’hi fan coses bé.
En refereixo a la pista de skateboard que fa uns mesos es va instal·lar a l’avinguda Aragonesa, molt prop del cementiri i que fa poc sé li va col·locar un nou element.
La pista és modesta, és cert, però quan passes per allí i jo ho faig bastant sovint, sempre veus a algú sobre un patinet que hi està jugant. Perquè de jugar es tracta, no?
Aquesta mena de instal·lacions fomenten la convivència i les relacions entre els joves, una cosa que semblava que s’havia deixat enrere des de que es van popularitzar els videojocs i els telèfons mòbils.
No obstant, i des del meu punt de vista, amb aquesta infraestructura no n’hi ha prou.
No fa gaires dies i molt prop d’allí, mentre passejava a la meva gosseta, hi vaig trobar 4 jovenetes a dos de les quals conec perquè formen part de la colla castellera. Tenen 14 anys i estaven deambulant per Amposta perquè no tenien res millor que fer...  
I és que a Amposta ho vas al cinema o vas al cinema. Hi ha alguna cosa millor que fer al hivern? Perquè, afortunadament, a l’estiu fa el dia més llarg i tenim les platges a tocar de casa, perquè si no fos així, el problema encara s’agreujaria més.
Quan jo era jove, al pobles una mica grans recordo que hi havia salons de futbolins, billars i altres màquines automatitzades, no tan sofisticades com les que fan ara. Moltes tardes, amb pocs diners, t’hi podies passar hores, sobre tot al futbolí que hi jugaves 4 i, normalment, els que guanyaven la partida es quedaven i els que entraven pagaven.
I encara us diré més. El més grans segur que recordareu la OJE (Organización Juvenil Española) Ja sé que sona una mica fatxa, però hi feia un paper important. He de dir-vos que a mi ningú mai em va intentar inculcar la doctrina del règim.
Aquesta organització tenia a la majoria de pobles un local anomenat hogar rural on hi havia (al menys a la Galera) un ping-pong i diversos jocs de taula: escac, dames, parxís... I també llibres. Més tard fins i tot hi va haver una tele amb 2 canals!
També tenia de bo que cada anys s’organitzaven campionats provincials amb la participació de la majoria de pobles. Llavors s’ampliava a tir en carabina i arc.  
Amb l’arribada de la democràcia aquests centres van tancar, però no es van substituir per res.
En alguns llocs hi ha centres cívics on es poden trobar espais que fan la funció de salons recreatius o, fins i tot locals destinats exclusivament al lleure per als joves. Recordo haver vist un lloc així a Alcanyís fa uns anys.
Alguns partits com el PSC ho han portat al programa, però desgraciadament va dirigit a una franja d’edat que no poden votar i la majoria de partits mimen més a la gent gran que sí que pot fer-ho.
Ja sé que és molt demanar, però no es podria habilitar un lloc així? Recentment la Federació d’Associacions de Veïns d’Amposta va inaugurar l’edifici Terres de l’Ebre. No hi podria tenir cabuda? Evidentment el més difícil és poder responsabilitzar-se d’un lloc així i fer que el civisme sigui el comú denominador dels joves que hi puguin assistir.

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 7-01-2014

Avui he passejat una estona per la Via Verda que surt d'Amposta i arriba més enllà de Sant Jaume d'Enveja i he vist com faltaven mols de trossos de barana. 
Sembla ser que els incívics no actuen només als pobles i ciutats sinó que també ho fan fora.

LA FOTO DEL DIA 7-01-2014

Aquesta petita casa que, jo diria que és d'estil victòria es troba a Amposta i, segurament, els que no sou d'allí no l'he vist mai.
Està just al darrere del Consell Comarcal i l'estat de conservació de la façana (com comprendreu l'interior no l'he vist) és bastant dolent.
Em pensava que no hi vivia ningú, però ahir al vespre hi vaig veure llum i després una senyora va sortira deixar bosses a un cotxe que hi havia aparcat tot just al davant.