Jordi Mercader
Sorprèn que el PSC no hagi recordat el desè aniversari de la seva arribada al Govern amb Maragall
En una nació d'història truncada, la proclamació de dies històrics es repeteix amb una certa generositat, com bé sabem en aquest país i en aquest moment. També sabem que la historiografia és un art reservat als vencedors. Això explica que la perspectiva dels fets reals pugui modificar-se subtilment per part dels successius relators. No és estrany, doncs, que hagi passat inadvertit el desè aniversari de la investidura de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat i la formació del primer Govern d'esquerres des de Lluís Companys, després d'una guerra, una dictadura i gairebé tres dècades de domini democràtic del nacionalisme de dretes.El desinterès d'ERC per commemorar la seva intervenció en l'elecció d'un president d'esquerres i la participació en el seu Govern es pot entendre donada la seva actual ocupació a dessagnar CDC per liderar en solitari l'independentisme. Fins i tot es pot comprendre que ICV hagi oblidat rememorar l'estrena dels seus consellers, concentrada com està a no perdre el pas del bloc sobiranista. El que resulta incomprensible és la renúncia del PSC a la capitalització del seu gran moment com a partit catalanista decisiu, just quan està necessitat d'aquest tipus de referents.
Llevat que els actuals dirigents del PSC acceptin resignadament la terrible lleugeresa del fenomen dels dies històrics, s'hauran de considerar quatre motius per explicar la seva actitud. Descartada la hipòtesi d'un monumental oblit col·lectiu de tota la direcció, quedarien tres possibles raons més. Primera: la suposada inoportunitat de reivindicar el protagonisme dels socialistes catalans en la investidura de Maragall i la formació del seu Govern. Malgrat que el president va abandonar el partit després, el socialisme català pot reivindicar el patrimoni catalanista i federal del maragallisme, una combinació que segons els sondejos encara té una notable acceptació entre els catalans, molt més gran que la confiança electoral al PSC. En ple declivi polític, poder associar-se emocionalment a la força simbòlica del Pacte del Tinell és tot un luxe. Desaprofitar l'ocasió resulta sorprenent, com a mínim.
La segona opció és que els socialistes hagin interioritzat la presidència de Maragall i els dos tripartits com un fracàs, acceptant el relat de la dreta que atribueix la crisi financera a la gestió de l'esquerra, sobretot en els anys del Govern de Montilla, o la versió dels antisobiranistes que assenyala l'Estatut promogut per Maragall com l'origen de tots els mals. Tant simplisme seria impropi de gent llegida, de dirigents que saben de la relació de l'augment del dèficit públic amb la caiguda d'ingressos directes i indirectes de la Generalitat o que el Govern pot fer molt poc davant l'hecatombe econòmica, excepte veure com es duplica el deute de la institució, tal com està passant amb el president Mas. Tampoc seria acceptable ignorar el paper determinant de les retallades de l'Estatut practicades per les Corts ni la sentència del Constitucional per avaluar l'efervescència sobiranista, apuntalada, molt probablement, pel malestar social originat per la crisi.
Última raó a considerar: l'elecció de Maragall com a president no va ser un fet significatiu. És innegable que per a alguns ortodoxos del PSC Maragall va ser sempre un peatge inevitable de l'ànima catalanista, per no dir un destorb electoral, per molt increïble que pugui resultar aquesta apreciació en vista dels resultats electorals després de la seva retirada.
La seva presidència no va estar exempta d'errors, per descomptat; el més evident va ser no haver dimitit quan el seu partit va esmenar l'Estatut al cap de 48 hores de ser aprovat pel Parlament. La relació bilateral entre iguals de Catalunya i Espanya promoguda per aquell text va alarmar tant nacionalistes espanyols de tots els partits com catalans de poca fe (que avui donarien un ull per una oferta de l'Estat amb aquesta ambició) fins a unir-los en una campanya de desencerts. L'Estatut va ser desvirtuat a consciència sense atendre a les advertències sobre l'auge de la desafecció, sense que a dia d'avui s'hagi observat un sentiment de culpabilitat en cap dels actors.
Les desavinences entre Maragall i el PSC són ben conegudes. No obstant, cap d'aquestes val, per exemple, el que val un pacte nacional per a l'educació que va permetre el blindatge del català a l'escola; ni hauria d'enfosquir la transcendència de Maragall en la política catalana. No obstant, no s'ha de descartar que a la seu de Nicaragua segueixin pensant que els autèntics socialistes van entrar a la Generalitat una mica més tard. Llavors la festa es reservarà per a finals del 2016.
