dilluns, 1 de setembre del 2014

UN MITJÀ DE TRANSPORT IMPROPI DEL SEGLE XXI


El passat 17 d’agost, el Periódico de Catalunya publicava un article de l’economista i escriptor Antoni Serra Ramoneda amb el títol de Un maltractament evident. De l’article, que parla de les poques inversions que fa l’Estat a Catalunya, hi destaca una frase: Difícilment es veu a Espanya una estació ferroviària central tan tercermundista com la de Sants.
Des del meu punt de vista usem la paraula tercermundista massa a la lleugera, ja que molts de països de l’anomenat tercer món, voldrien tenir una estació com la de Sants. Possiblement caldria emprar termes com el d’impropi o impròpia
Però a Serra Ramoneda no li falta raó. Si heu estat recentment a Barcelona i heu baixat a l’Estació de Sants (efectivament l’estació central de Barcelona) us en haureu adonat vosaltres mateixos de la precarietat d’una bona part de les seves instal·lacions. I sinó hi heu estat, us en faré cinc cèntims
En pujar les escales des de les andanes al gran vestíbul, passes per un passadís que sembla provisional. De fet es va habilitar durant l’època de la construcció de les línies de l’AVE i així s’ha quedat després de diversos anys. En arribar dalt, si tens ganes d’anar al lavabo, podràs utilitzar els que hi ha només acabar de pujar i si no en tens, utilitza’ls igualment, ja que més tard, una vegada ja ha has validat el bitllet que et permet, de facto, entrar al vestíbul, els que hi ha a l’altre costat, són de pagament.
La darrera vegada que els vaig utilitzar, els 4 urinaris estaven inutilitats, menys mal que encara hi quedaven els wàters! Sobta molt arribar a un lloc després de fer 200 quilòmetres, per on diàriament hi arriben milers de passatgers i veure els 4 urinaris embolcallats per un plàstic blau per a que no siguin utilitzats. De pena!         
Però això no és tot. Fa uns mesos, quan rodalies va passar a dependre de la Generalitat de Catalunya, des de Barcelona és va fer una gran campanya anunciant les millores a la xarxa. De fet, la Generalitat feia anys que es queixava precisament de la mala qualitat del servei i de les poques inversions que es feien des de Madrid per a solucionar-ho.
Segurament si com jo ets de les comarques del Montsià i dels Baix Ebre, però també del Baix Maestrat i has utilitzat el tren recentment, te’n hauràs adonat que les millores (més freqüències de trens i menys parades) s’han fet des de Cambrils fins a Barcelona, però han deixat marginat el nostre territori una vegada més. Quina novetat!
Sense anar més lluny el passat 20 d’agost el tren que surt de l’Aldea a les 10:59 va sortir a les 11:50. Com aquell que diu, quasi amb una hora de retard. I això que surt de Tortosa i l’havien anunciat puntualment per la megafonia de l’estació. Una avaria en arribar prop de Campredó el va obligar tornar a l’estació de procedència per a ser reparat. Ja ens temíem el pitjor! Que un tren procedent de València que havia passar per allí amb destinació a Tortosa, el substituís. Una unitat que també és impròpia dels temps que corren.
Com impròpia és l’estació de L’Aldea (de fet l’Aldea-Amposta-Tortosa) Una estació molt petita i mol mal comunicada i ja no només per tren (no s’atura cal Alvia ni Euromed), sinó també per carretera, ja que els autobusos no hi entren, sinó que has de sortir a la carretera de Tortosa a l’Aldea i, després, els seus horaris no coincideixen amb les sortides ni arribades dels trens. I això que és l’estació central de les Terres de l’Ebre!
De tornada cap a casa, varem agafar el tren que surt des de l’estació de França a les 17:18 i que va a Vinaròs. Semblava que ara si tot anava normal i que, finalment podríem arribar puntualment. Però de seguida ens en adonarem de que no seria així. Al passar per Tarragona ja portava com ¼ d’hora de retard. A part d’aquest fet, sembla ser que és normal que per la nit no vagi la megafonia ni el cartell lluminós on indica la propera estació on es pararà. Això despista molt els usuaris, sobre tot els turistes que van completament perduts, ja que no saben si l’estació on han de baixar és la següent o la que farà 10.
Finalment a l’Aldea hi va arribar amb 17 minuts de retard. Però heu de saber que si el retard no és imputable a causes externes, RENFE ha d’abonar-te l’import del bitllet si el retard supera els 15 minuts.
Per cert, l’estació de l’Aldea tanca abans de les 22:00, així que si vols anar al lavabo no ho podràs fer i caldrà buscar una alternativa... A manca de lavabos de pagament, tenim molta extensió de terreny i poca llum...           

                                       

L’ERROR DE RAJOY

Quan un polític és mediocre (i Rajoy ho és) no té solució, per molts bons assessor que tingui (que tampoc els té)
Ahir, a la seva terra natal, acompanyat per Alberto Núñez Feijoo (aquell que anava amb iots de narcotraficants) va donar el tret de sortida del nou curs polític després de les vacances d’estiu.
Es va tornar a mostrar ferm en la seva postura sobre la consulta catalana: no es farà perquè està en contra de les lleis espanyoles. Per a continuar dient que sense lleis no és possible la democràcia. I un be negre, senyor Rajoy!
El principi principal de la democràcia és la sobirania que emana del poble. Sense un poble lliure de poder votar i poder decidir el seu futur, si que no hi ha ni haurà democràcia.
El règim que imposa el govern del PP és, avui en dia, el més paregut que hi pot haver a una dictadura com la que varem viure fa ja unes quantes dècades on també un gallec, com ell i com Núñez Feijoo dirigia amb ma de ferro els destins de la pàtria.
Les lleis no són patrimoni exclusiu de les democràcies, ja que qualsevol forma de govern disposa de lleis. En canvi la sobirania popular sí que és exclusiu de la democràcia.
Però si ens fixem en la democràcia actual veurem que està viciada i tal com diuen alguns dels partits de nova creació, no és una autèntica democràcia. Hi estic totalment d’acord.
Des de Catalunya sé li ha recordat a Rajoy que la consulta és el 100% legal perquè així ho va dictaminar el Consell de Garanties Estatutàries. Tampoc.  
Tan el Consell de Garanties Estatutàries com el Tribunal Constitucional, mentre no siguin el 100% independents, els seus dictàmens tampoc es poden considerar el 100% legals.
Un exemple. ¿És cert que la majoria dels catalans ens varem indignar per la sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Miravet que va promoure el President Maragall? Cert perquè la varem considerar injusta i que atemptava en contra dels legítims interessos del poble català.
Però va ser legal, ja que cal considerar al TC com el més alt tribunal de l’Estat i per tant, les seves sentències s’han de complir, o no?
El veredicte del Consell de Garanties Estatutàries va ser legal (no seré jo qui ho posarà en dubte), però cal recordar que només 6 dels 10 magistrats hi van votar a favor (i això en democràcia significa majoria absoluta, com la que té Rajoy a Madrid...)
I perquè va ser així? Perquè els seus membres representen als diferents partits polítics catalans i com que aquests no tenen un criteri comú sobre la consulta del 9-N, tampoc el tenen aquells que els representen.
Acabaré explicant-vos una anècdota. Sabeu que la majoria dels escuts porten una corona a sobre. En canvi el de Catalunya no porta corona, simplement és un camp que conté els 4 barres. I per què el nostre escut no té corona? Per un error d’interpretació. Sembla ser que al restabliment de la democràcia es va considerar la corona com un distintiu reial i Catalunya no va voler estar sotmesa a cap Rei. Bé, això en teoria, perquè a la pràctica tots sabem com va anar...
En canvi, la interpretació que fa de la corona Armand de Fluvià, un dels màxims experts en heràldica d’aquest país, és que la corona sobre un escut significa sobirania.
Evidentment només és una representació i que l’escut de Catalunya no tingui corona no vol dir que el seu poble no sigui sobirà.
Per tant, tard o d’hora, el 9-N o en una data posterior, els catalans haurem de pronunciar-nos sobre el que volem ser. Rajoy (o els que vinguis després no seran eterns), en canvi les nacions (tinguin o no estat) perduraran en el temps. Mal que els pesi a alguns.        

LA MUIXERANGA DE VINARÒS A ALCALÀ DE XIVERT. FOTOS VIII




























Ni consulta ni elecciones (article publicat al Periódico de Catalunya)

Joaquim Coll

Mas intenta reconducir el barco con una agenda alternativa que le permita agotar la legislatura


Alexander Herzen,uno de los padres del socialismo romántico ruso de mediados del siglo XIX, en su obra más famosa (Pasado y pensamientos), nos recuerda, entre otras sugerentes reflexiones, que «la meta última de la vida es la vida misma» y también que «es hora de darse cuenta de que la naturaleza y la historia están llenas de accidentes y sinsentidos, de confusión y de chapuzas». Lo primero es esencial no olvidarlo jamás, sobre todo ahora que volvemos a sumergirnos en la vorágine del día a día tras el paréntesis estival. Muy particularmente los próximos meses, que desde hace tiempo se nos anunciaban como trascendentales y únicos. Por lo visto, a la historia le ha dado en el 2014 por convocarnos, según la cansina propaganda institucional del Tricentenari. La segunda observación deHerzen incide en algo que a menudo nos cuesta aceptar: que los sucesos históricos tienen en realidad mucho de contingente y que no debemos confundir los elementos precipitantes con las causas de fondo ni creer que siempre acaba ocurriendo lo inevitable.
Y con esto voy a lo esencial. Contra la imagen edulcorada de una voluntad popular que empuja el proceso soberanista y de unos partidos que solo dan cauce a un deseo espontáneo, esta dinámica no existiría sin el accidente que sufrió Artur Mas en el 2012 al anticipar las elecciones. Su objetivo no era otro que lograr una sólida mayoría para sobrevivir a la crisis y a los durísimos recortes hasta el 2016 gracias a la zanahoria de una vaporosa consulta que sabía imposible. Al excitar tanto las pasiones populistas con el argumento del expolio fiscal y de la humillación a cuenta del Estatut, el tiro le salió por la culata y se vio empujado a asumir la hoja de ruta hacia el desastre de ERC. El símil, pues, es más bien el de unas élites nacionalistas que lanzaron con fuerza la pelota contra la pared para lograr una posición ventajista pensando que esta regresaría a sus manos. El problema es que ahora, creadas las condiciones ambientales desde los resortes mediáticos que controla la Generalitat, el balón les rebota ante sus maravillados ojos.
El guion estaba perfectamente trazado antes de que el enorme escándalo de corrupción del clan Pujol debilitase de forma estructural el impulso secesionista. El penúltimo acto consistía en otra movilización de masas en la Diada y en afirmar hasta el final que la consulta se iba a materializar. Se buscaba ensanchar la base sociológica soberanista transformando la no-consulta en una nueva humillación colectiva. Tras lo sucedido este verano, nadie duda de que el entramado asociativo secesionista hará otra demostración de fuerza, pero esta vez el número de asistentes quedará bastante lejos de las cifras descaradamente infladas de años anteriores. Y en cuanto al archirrepetido discurso de que «no hay otro plan que votar», es evidente que ha pinchado antes de tiempo. En las últimas semanas se ha confirmado lo que algunos sosteníamos desde el principio: queMas no piensa desobedecer al Constitucional, y que no habrá urnas fuera de la legalidad. Además, la fuerte división del Consell de Garanties Estatutàries, con los contundentes argumentos de los votos particulares contrarios al dictamen, indica que la chapuza conceptual no solo se circunscribe a la doble pregunta encadenada, sino que la ley que pretende darle cobertura no superará tampoco el examen democrático de constitucionalidad.
Por todo ello, no es muy extraño que Mas intente reconducir el barco hacia el escenario posterior al 9-N, antes incluso de la Diada y a costa de que su deserción, tal como ya le reprocha Oriol Junqueras, tenga un efecto desmovilizador. O justamente para favorecer eso. Como no está dispuesto a sacar las urnas, no quiere ser prisionero de la calle. Y menos aún suscribir una declaración unilateral de independencia como condición para gestar una posible candidatura conjunta con ERC. Si no fueron capaces de ponerse de acuerdo en las europeas, mucho más sencillas en cuanto a compromisos formales, menos lo serían ahora. Y es que, sencillamente, Mas no quiere convocar elecciones. Ni puede ir conJunqueras, ni tampoco está en condiciones de concurrir en solitario. No olvidemos que la caída de Pujol, el mito sobre el que CDC había cimentado su relato, podría tener a corto plazo consecuencias devastadoras para la formación.
Tras reunirse largamente con Rajoy a finales de julio, salta a la vista que Mas desea construir ahora una agenda alternativa que le permita agotar la legislatura. Aunque justificar que ni habrá consulta ni tampoco elecciones no va serle nada fácil en medio de un clima aún tan excitado. Solo con el tiempo, volviendo a Herzen, muchos catalanes de buena fe descubrirán que la historia está llena de «sinsentidos, confusión y chapuzas».