dilluns, 10 de novembre del 2014

QUÈ PASSA A AMPOSTA?

Segurament, si fessin una enquesta d’opinió, un segment de la població, aquell que té més de 70 anys, ens diria que no passa res: Què ha de passar?
Però quan acabi la legislatura el proper mes de maig, el grup de CiU, portarà 28 anys al front del govern municipal, 24 dels quals amb majoria absoluta. Durant tot aquest temps, els de CiU han fet molts d’amics, alguns d’ells han arribat a canviar el seu tradicional vot a l’esquerra per votar als dos alcaldes que hi ha hagut durant aquest temps: Joan Maria Roig i Manel Ferré. Però també han fet molts enemics, sobre tot en els segments de població més joves que, a la vegada, són els que més es fan notar a l’hora d’expressar la seva opinió en contra de la casta dominant a la nostra ciutat.
Sense que hi hagi cap prova evident, molts ciutadans de l’Amposta pensen que durant tots aquests anys, per força, hi ha hagut corrupció a la nostra ciutat. Potser només ha estat qüestió de sort que encara no hagi sortit cap cas que esquitxi directament els nostres principals governants. Ves a saber...  
Però a la ciutat, tret, segurament, d’aquells votants fidels que, malgrat situacions tenses com la lluita en contra del Pla Hidrològic Nacional (recolzat per CiU) han continuat votant-los, l’altra part, sempre els ha qüestionat i els continua qüestionant. Segurament per això, només fa unes setmanes, el regidor d’Esports Francesc Paz va adreçar a diversos mitjans locals i comarcals, una carta amb el títol de: Els polítics d’Amposta som gent honrada. La carta no aportava res de nou, però el fet de que qualifiqués d’alcohòlics, dropos i frustrats (sense donar noms) a aquells que els critiquen, va donar peu a dures rèpliques a les xarxes socials (llegir carta i comentaris a l’Aguaita.
) Només uns dies més tard, van aparèixer pel poble algunes pintades (en tinc constància de dues) La primera, feta a la vora d’un concorregut bar, relacionava l’actual alcalde Manel Ferré amb el propietari d’una constructora local. Casualment, aquest empresari té llogats diversos locals a l’ajuntament d’Amposta, com per exemple el que s’ubica la policia local i el que serveix de centre de rehabilitació, tot i que a l’Hospital Comarcal hi ha plantes inacabades on es podria, perfectament, donar aquest mateix servei. Però encara hi ha una cosa més estranya. El local on es fa la rehabilitació té un altell que mai ha estat utilitzat, pel qual, l’ajuntament també paga religiosament al seu propietari. Tot i que l’oposició va demanar a l’equip de govern que negociés a la baixa el preu del lloguer, el propietari s’hi va negar. Sembla com si a les dues parts (ajuntament, llogater) ja els hi vagi bé que tot continuï igual.


A l’altra pintada només canvien els actors. Aquest cop apareixien els noms de Joan Roig i Jordi Pujol i al mig un cor, com a la primera. Com he dit només començar, encara que mai s’ha demostrat res, quan va esclatar el cas Palau de la Música, un diari va rescatar de la seva hemeroteca una foto on es veia a l’alcalde Joan Maria Roig reunit amb Fèlix Millet (el principal encausat) reunits al despatx del primer. Aquella foto va posar molt nerviós a qui va ser el primer edil de la nostra ciutat. Ja sabeu que segons el jutge, Millet hauria desviat fons per a finançar il·legalment CDC i per aquest motiu, el partit que va fundar Pujol té la seu central de Barcelona embargada. Per aquells temps Jordi Pujol era tant el president de la Generalitat com de CDC.
Però encara hi ha més temes. Els membres locals de les CUP fa tems que van iniciar una campanya per esbrinar els emoluments (ja siguin en forma de sous, per assistències o d’altres conceptes) que cobra l’alcalde Manel Ferré. N’hi ha alguns que són públics i notoris com els 380 € per presidir la Junta de Govern municipal o els 475 per presidir el Ple o els 580 per presidir el consell d’administració de SAGESSA, la societat que gestiona l’Hospital Comarcal. Però Ferré ocupa d’altres càrrecs sense que sé sàpiguen les retribucions: president CSC, conseller delegat LRC, SA, membre de la junta de govern CRM de Reus, president SCS SA, president GDS, president PROSS, membre de la junta de govern CSS Vilafranca del Penedès, president CSC-CIG, membre junta de govern CSS Igualada, membre junta de govern CSS Viladecans, patró Fundació S21 i president Vitae. La majoria d’aquestes empreses formen part de la xarxa sanitària catalana.
El passat mes d’octubre, les CUP d’Amposta van fer un acte de protesta a les portes de l’Hospital Comarcal per a denunciar el pagament de 240.000 € de SAGESSA a Ambulàncies Baix Ebre, el propietari del qual està imputat en el cas de corrupció d’Innova de Reus, grup al que pertany el propi hospital d’Amposta.

És evident que alguna cosa fa pudor. El passat 30 d’octubre es va poder sentir una forta pudor per tot el poble i hi va haver qui va pensar que venia de l’ajuntament... No sigueu tan malpensats!! 

RESTAURANT LA PERDI DE SANT MATEU

Normalmente, los restaurantes y bares suelen llevar el nombre o apellido de los propietarios o alguno que les identifica con el lugar. Pero muy pocos tienen que ver con una anécdota, como es el caso del Restaurante la Perdi de Sant Mateu.
El nombre de dicho restaurante deriva del apelativo de perdición. En sus inicios fue una taberna situada muy cerca de la fuente de la Virgen de Montesa (fuente reproducida en el Pueblo Español de Montjuic, pero con tejado y una columna más) A ella acudían las mozas en busca de agua, mientras que los mozos del pueblo se acercaban a la taberna para verlas pasar. Al llegar a casa las madres les decía: Esta taberna va ser vuestra perdición. Curiosa, ¿verdad?
La antigua taberna, con el paso del tiempo, se trasladó a la calle Historiador Beti, situada casi en frente de la Casa Consistorial y muy cerca de la plaza Mayor.
El local conserva el aire antiguo de cuando fue construido, aunque fue reformado no hace muchos años.
La cocina es la tradicional de la zona, con abundantes platos de carne y pocos de pescado. Hay dos menús a 12,5 y 21 euros, a parte de la carta, naturalmente.  

Comida: bien, 3. Comimos la olleta local y manitas de cerdo. A la olleta le sobraba patata y cardos y le faltaba carne. En un restaurante de la plaza la he comido mejor. Los postres caseros son deliciosos, sobre todo uno de merengue y galletas.
También he comido mejores manitas; me acuerdo por ejemplo unas que comí en Rupit que estaban deliciosas.


Bebida: no se valora. Al hacer el menú nos sacaron un vino de la comunidad de denominación de origen Utiel-Requena. Nada que reprochar que hagan país.

Servicio: excelente, 5. Es lo que se desea encontrar cuando acudes a un restaurante: amabilidad, proximidad, en pocas palabras: ambiente familiar y muy agradable.

Instalaciones: muy bien, 4. Ya he comentado que conserva el aire de un local antiguo.
Los lavabos son un poco justos y se había acabado el papel para secarse las manos.
Decoración: muy bien, 4. Se pueden ver algunas distinciones, aunque imagino que ya tendrán algunos años. Está acorde con el local.


Entorno: excelente, 5. Con decir que Sant Mateu es patrimonio nacional, creo que está todo dicho: los palacios de Villores i Borull (sede del ayuntamiento), las murallas, la iglesia, el santuario, las fuentes, etc.  





Causes / conseqüències

IAN GIBSON
Escriptor.

A Espanya hi ha hagut un inquietant nivell de tolerància amb els que se salten les regles per forrar-se

Juan José Millás diu que ens estem quedant sense paraules per expressar la desmoralització de despertar-nos cada matí amb un nou cas de corrupció o desvergonyiment en les instàncies polítiques, bancàries i fins i tot sindicalistes. Té raó, les revelacions que es van produint dia rere dia, amb brutal implacabilitat, ens estan aclaparant. I, el que és pitjor, arruïnant l'esperança que havíem dipositat en els nostres representants per tirar el país endavant després de la llarga nit de la maleïda dictadura de 40 anys. El sistema fa pudor de putrefacció i la gent ja va dient que aquí tant és qui està en el poder, que tots són uns xoriços, uns caradures. Que els polítics, sense excepció, són una caterva de corruptes i lladres.
L'escàndol de les targetes opaques de Bankia ha estat una cosa així com el cop de maça definitiu que se'ns ha assestat: la demostració contundent que en les altures ningú és fiable, que la cúpula dirigent ens està portant al desastre material i moral. Les quantitats alegrement malgastades pels invigilats senyors dels diners -a qui ningú els ha demanat mai comptes fins ara, quan han estat enxampats amb les mans a la massa- són tan exorbitants, tan astronòmiques, tan indecents, que gairebé anem perdent les ganes de seguir lluitant. ¿Com és possible que això hagi pogut passar en una societat que s'enorgullia d'haver construït una transició modèlica des de la dictadura fins a la «plena democràcia», que es congratulava d'estar en el club europeu i al món?
El que és realment terrible és haver de reconèixer que no es tracta d'una cosa nova, sinó tot al contrari. Causes llunyanes han portat aquestes conseqüències. Recordo amb tristesa haver assenyalat, en un article publicat en temps de l'hegemonia de Felipe González(titulat ¡No és això! ¡No és això!), que ja començaven a aflorar greus símptomes de corrupció en les files pretesament socialistes, tan pagades de la seva contundent majoria absoluta i tan confiades en la seva permanència a la butaca.
Em vaig referir llavors a la tradició picaresca espanyola, que es remunta almenys fins al segle XVII i que, per desgràcia, els ciutadans en general, no només els seus líders de torn, porten introduïda i molt ficada en els gens (condició reforçada, i molt, pel franquisme, de naturalesa corrupta). I això, segons raona Américo Castro, perquè a Espanya a penes hi ha hagut mai seguretat de res, de manera que qui sigui que obté una mica de poder tendeix a utilitzar-lo, sabent que durarà poc, en profit seu i dels seus. Hi ha hagut, crec que és indubtable, un inquietant nivell de tolerància envers aquells que aconsegueixen saltar-se a la valenta les regles, forrar-se de diners i sortir il·lesos de l'aventura. Fins i tot, fins que no han caigut, han suscitat admiració els Mario CondeRuiz-Mateos i congèneres.
M'ha confirmat en aquestes apreciacions la relectura de dos descomunals textos de QuevedoEl Buscón i, sobretot, Visita de los chistes, potser el més devastador de Los sueños. En la tal visita onírica la paraula desengany és clau, així com la convicció que la mania d'acumular diners constitueix el pecat mortal per excel·lència. Apareix davant el somiador, en forma de bella dona, la Mort. Anuncia que li mostrarà l'Infern. Ell contesta que ja el coneix. Ella vol saber on. És clar, «en la cobdícia dels jutges, en l'odi dels poderosos, en les males intencions, en la vanitat dels prínceps...» I, sobretot, «en la hipocresia dels mohatreros [àrab: defraudadors] de les virtuts, que fan mèrit del dejuni i de l'oir missa».
He SENTIT amb freqüència opinar que té no poc a veure amb la corrupció que pateix Espanya el catolicisme i, específicament, la institució de la confessió. Els protestants no disposen d'aquesta diabòlica vàlvula d'escapament per a pecadors reincidents. Cal enfrontar-se a soles amb Déu, i no sempre es té la certesa del perdó. No vindria malament per aquests verals una mica d'ètica puritana. No sé si Javier Rodríguez, encara conseller de Sanitat de Madrid, és catòlic practicant. Ignoro si es penedeix de debò d'haver qualificat de possible mentidera Teresa Romero. El que sí que sé és que una persona capaç de dir el que va dir ell i després que no li importa dimitir, si fa falta, ja que, «afortunadament», com a metge, té «la vida resolta», no conservaria dos minuts el seu càrrec a Anglaterra o a Alemanya.
Encara sort que ha sorgit Podem. Amb l'ímpetu que porten aquests nois, els pactes electorals amb les altres forces progressistes semblen inevitables i, amb això, la derrota contundent del partit que actualment governa amb majoria absoluta. Que ningú em prengui, per favor, aquesta il·lusió.

Escriptor.

diumenge, 9 de novembre del 2014

CONSULTA SOBIRANISTA: DIA D

El meu vot. 
Avui he votat. El fet no és que sigui excepcional però certament, per a votar avui s’han hagut de saltar tota una sèrie d’impediments mai vistos des de la mort del dictador.
De totes maneres us recordo que vaig anunciar que avui no votaria (veure Consulta sense garanties -article publicat a Vinaròs News-) I si finalment ho he fet es deu a la intransigència d’un govern central parapetat en una actitud mesquina, però fàcil, molt fàcil d’entendre: els del PP son hereus del franquisme i es comporten com a tals i no reconeixen la democràcia més enllà dels resultats que els hi ha donat el govern de l’Estat. Tots aquells que usen la democràcia només en benefici propi en realitat són antidemòcrates militants.
Bé, després d’aquesta mena de preàmbul, us he de dir que, sense gaire convenciment (no hauria estat igual si Mas no hagués canviat el format de la consulta) he anat a exercir l’acció de votar.
Tot ha anat bé fins que he entrat al meu col·legi electoral que, per una vegada no ha estat el Museu de les Terres de l’Ebre, sinó l’institut Ramon Berenguer IV. En arribar allí he vist cares que m’han produït fàstic. Així (simbòlicament) amb els dits fent de pinça aguantant-me el nas per no sentir la pudor i en l’altra ma aguantant una bossa de plàstic per si em venia una arcada, he votat.
I qui em produïa aquest sentiment? Mireu, només citaré el seu cognom, qui els conegui bé i qui no, si vol ja m’ho preguntarà: Roig, Paz, Santiago, Pertegaz, Torta... A la majoria dels quals, sense ser del PP, evidentment, els posaria al mateix sac d’aquells que usen la democràcia només en benefici propi. Creieu-me si us dic que si de demòcrates en tenen poc d’independentistes encara menys. Són simplement camaleons de la política que sé saben adaptar a les circumstàncies de cada moment. Repeteixo: pudor i fàstic!
A part d’això la improvisació de la que us parlava aquests dies passat ha arribat fins avui. Quan ja t’apropaves a l’entrada de l’institut, Rafel Balada, el que fora el primer director del parc natural del Delta de l’Ebre i, posteriorment dels Ports, amb un grapat de paperetes i sobres a la ma, anava dient que les paperetes grogues, les que van arribar a casa no valien... Mentre, els de l’ANC que estaven allí recollint firmes, li portaven la contraria donant validesa a les paperetes grogues. Lamentable!
Després m’ha explicat la meva dona (el fet l’ha viscut ella) que quan ha anat a votar s’ha hagut d’esperar uns instants perquè els membres de la mesa debatien si els votants havien de signar al costat del llistat que feia de cens electoral. Jo no me’n he adonat, però sembla que al costat de les dades personals hi havia un petit espai on, semblava (o al menys als membres d’aquella mesa els semblava) s’havia de signar. La solució ha partit d’un dels propis membre: Ara truco a esbrinar-ho. Finalment han permès que votés. Eren les 9 del matí? No, les 12! Com es pot estar 3 hores amb un dubte sense resoldre’l? Inaudit!
Encara que el vot sigui secret, us diré el que he votat, no en tic cap problema. De fet, quan he sortit m’he trobat amb un grup de castellers militants o simpatitzants de les CUP i ja els ho dit.
Us deia abans que les circumstàncies de que la consulta no fos legal m’ha condicionat molt. Per una part, el meu vot ha estat un vot de rebel·lia en contra d’uns sistema intransigent i caduc, però a la vegada no volia que recomptessin el meu vot com un vot de suport al procés independentista que tan he criticat darrerament i, sobre tot, un vot al sistema que representen Mas i CDC, així que he votat nul. Directament he votat el segon sí. Per tant, encara que la meva papereta groga la invaliden, el resultat serà el mateix.
S'havia d'anar a votar? He anat a votar i ho he fet perquè votar és l'essència de la democràcia.       


Només espero que a partir de demà canviïn moltes coses per bé dels ciutadans de Catalunya.