BARCELONA 10-11-2014

Crisi i corrupció: La crua realitat és molt dura (Carta d'un senienc publicada al Periódico de Catalunya)

Jaume Castell (La Sénia)

La cruel realitat dels nostres dies és la que és. La de la crisi, la dels corruptes sense escrúpols ni la més mínima dignitat, la de la desesperació de moltes famílies i la del dia a dia dur i pesat per a molta gent, encara que els senyors del PP i del Govern de l’Estat ens ho vulguin pintar d’un altre color i fer-nos creure que tot va a millor. ¡Ai, senyor! Quina cara més dura que tenen i quina falta total d’ètica i consideració respecte als ciutadans. Recentment he hagut de tancar el negoci que amb il·lusió i esforç vaig obrir fa set anys. Set durs anys de crisi que finalment s’han acabat. És allò que vulgarment es diu de «s’ha acabat el perdre salut, temps i diners». Però igual d’indignant i rabiós que aquest fet és que una persona que estava interessada a agafar el traspàs del negoci no ho ha pogut fer perquè cap banc ni caixa ni entitat pública han volgut prestar-li alguns milers d’euros. És una persona que no disposa de gaires diners en efectiu però sí de propietats per diversos centenars de milers d’euros. ¿És que potser no van donar, vam donar, tots els contribuents diners a les entitats bancàries perquè aquestes poguessin facilitar, ni que fos de manera exigua, el crèdit? ¿És que potser no es diu que es fomenta la creació de noves empreses i d’autònoms? ¿És que potser les coses no milloren i Espanya serà una nova potència econòmica? ¿És que potser no tenen els bancs i caixes beneficis? A tots els mediocres polítics i banquers, alguns també delinqüents, que hi ha en aquest país els voldria dir que la crua realitat del dia a dia és molt dura per a massa gent i molt poc per a ells. Els voldria dir que a moltes persones només els alegraria una mica la vida veure que la dels polítics d’alta volada, la dels de la casta, la dels delinqüents de guant blanc, acaben sent igual de penoses, o més, que la de la gent que els suporta.

L'assignatura plurinacional

JOAN TAPIA

Periodista

La convivència de més d'una nacionalitat en un Estat no és fàcil. Fa poc un politicòleg escocès li deia a Lluís Amiguet que els anglesos no van negar mai el caràcter nacional d'Escòcia. Per això li van donar poca autonomia (menys que a Catalunya) ja que si s'uneixen nació i autonomia l'Estat ho passa malament. Espanya i Catalunya, però, van començar bé amb la Constitució del 1978. Després les coses es van esguerrar. ¿Quan? Sembla increïble però la LOAPA se la va carregar el 1983 el Tribunal Constitucional. Però alguna dreta -la Constitució la va fer la UCD i Fraga (no tota AP) se la va empassar amb reserves- es passa de nacionalisme. Es va notar en la segona legislatura Aznar (quan no va necessitar Pujol). Després el nou Estatut va néixer amb llast perquè CiU i el PSC el van instrumentar en el seu combat intern. Mas i Zapatero, a qui per diferents motius enervava el tripartit, no van ajudar al consens amb ERC.

Així, l'Estatut va ser aprovat sense glòria en el referèndum del 2006, I el PP es va regirar. Va creure que podia matar l'Estatut i Zapatero. Dos pel preu d'un. Zapatero no va estar a l'altura i vam tenir, amb espectacle continu i quatre anys després, la sentència.

Deu eleccions

El conflicte es va agreujar quan el PP va tornar al poder. En l'oposició la responsabilitat no és imprescindible. Quan es governa, sí. França no és Espanya, però el 1958 De Gaulle va tornar al poder perquè Algèria seguís sent francesa. Avui és una figura històrica perquè quatre anys després -i contra el terrorisme ultra de «L'Algérie française»- va negociar amb la insurrecció algeriana i li va donar la independència.

Aquí no es tractava (almenys el 2010 i el 2011) de la independència per diversos motius. Perquè, després de votar al Parlament 10 vegades des del 1980, no ha guanyat mai un partit separatista. També perquè a l'Europa actual la subdivisió d'Estats és difícil. Per últim, perquè en la meva modesta opinió seria un mal negoci per a Catalunya i pitjor encara per a Espanya. Tot seria diferent si Catalunya hagués estat un altre Portugal el 1640. O el 1714. No va ser així.

Però el no a la independència (quan la demanda s'ha multiplicat des de la sentència del 2010) no podia ser sense pal·liatius. La Constitució del 78 obre la porta a un federalisme sui generis i asimètric. Euskadi i Navarra existeixen i són Espanya. I si no es volia anar fins allà s'havia de ser més flexible en el finançament (és cert que Espanya pateix una crisi fiscal majúscula) i no insultar cada any en els pressupostos amb una inversió pública ridícula a Catalunya. El 2015 serà en proporció la meitat del que Catalunya aporta al PIB.

A Rajoy, aclaparat per una crisi que ha pogut convertir Espanya (i Catalunya) en zona de protectorat assistit (una Grècia bis), li ha faltat empatia amb una nació que representa el 16% de la població i el 18,5% del PIB. Estúpid. Però a Catalunya tampoc s'ha estat a l'altura. Molta gent somia amb il·lusió amb la independència però la població està partida (49,1% contra 48,5%, segons el CEO) i a curt termini el bloqueig no ens beneficia. Ni ajuda Espanya a sortir de la crisi. I si a Espanya (46% de les nostres exportacions) li va malament…

Mas es va trobar en una situació difícil perquè la culpa del que passava no era de Maragall o Montilla. Ni de Carod-Rovira o Joan Saura. Però la fugida cap endavant no és bona solució. Temps al temps.

175 ANYS DE LA PRIMERA FOTOGRAFIA A ESPANYA

Avui es commemoren els 175 anys de la primera fotografia a Espanya. El lloc escollit per a fer-la va ser al Pla de Palau de Barcelona, tal com ho recull avui el Periódico de Catalunya.

De fet, fa uns dies, jo mateix vaig poder veure la placa que ho recorda a la citada plaça, tot just a la cantonada amb la facultat de Nàutica, col·locada l'any 1975.