Professora de Ciència Política (UV) i editora d'Agenda Pública.
Fa una setmana Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) complia 40 anys i lluny de celebrar-ho més aviat va semblar que ho ocultava. Assetjada pels escàndols de corrupció i desprestigiada pel comportament del seu fundador i màxim dirigent, Jordi Pujol, degradat a la categoria de defraudador confés, el partit cotitza a la baixa. Tant, que ja no existeix a internet. Convergencia.cat ha estat substituït per convergents.cat. I això s'explica, en part, per la voluntat de distanciar l'actual CDC de la vella, amb una imatge indissociable de Pujol. Tan indissociable que molts dubtaven que fos capaç de sobreviure al seu fundador, cosa habitual en els partits de tipus carismàtic, com era el cas. Però contra pronòstic CDC ha superat l'esperança de vida del seu fundador i de la mà d'un nou equip dirigent, amb Artur Mas al capdavant, s'ha reinventat dotant-se d'un nou projecte polític i ha resistit el seu pas per l'oposició.
Certament CDC té problemes, com tots els partits avui dia, i potser algun més. Però reuneix alguns requisits necessaris, encara que no suficients, per mantenir-se: sense dissidència interna, disposa de projecte polític, està sòlidament implantada i el seu líder, cada vegada més reforçat. I aquest és un capital del qual avui pocs partits poden fer gala. Molts actius per donar CDC, el partit més important de la història de Catalunya, per amortitzat.
Quan el 17 de novembre de 1974 unes 125 persones (Miquel Sellarès en té la llista) van assistir a l'assemblea fundacional de CDC, res feia presagiar els seus èxits. En un ambient opositor dominat pel PSUC i l'extrema esquerra no sorprèn que la primera Convergència es definís de centre-esquerra encara que la seva voluntat no era la de competir en aquell eix sinó la d'aglutinar diverses ideologies de signe democràtic sota el paraigua del nacionalisme, l'estratègia del pal de paller. I encara que el seu debut electoral no va ser gaire afalagador ja que tant en les generals del 1977 com en les del 1979, ja amb la fórmula de CiU, es va veure superada per les formacions d'esquerra, el 1980 va guanyar per sorpresa les eleccions al Parlament. Els 80 van ser per a CDC una dècada plàcida que va consagrar a desplegar l'autogovern.
va aconseguir dues majories absolutes gràcies al fet que va guanyar l'espai de centre després de la descomposició de la UCD i que pràcticament va fagocitar Esquerra Republicana, el seu únic rival en el camp nacionalista. Només la querella a Pujol per la gestió de Banca Catalana, que tant va servir per consolidar el seu lideratge, va alterar la seva calma. Els 90, en canvi, van ser més tèrbols. Es va produir un estancament electoral que va culminar amb la pèrdua de la majoria absoluta el 1995 i també va tenir lloc l'única gran crisi interna que ha experimentat el partit. Una crisi en què es van barrejar la lluita pel lideratge i l'estratègia del partit en l'arena espanyola, ja que des del 1993 CiU era imprescindible per garantir la governabilitat de l'Estat. En aquell context, Miquel Roca, l'històric número dos i home fort a Madrid, es va postular com a possible successor de Pujol i, a més a més, es va mostrar partidari d'implicar-se més en la vida política espanyola. La pugna es va saldar amb la marginació dels roquistes, l'ala moderada del partit, i l'abandonament de Roca de la vida política. En va sortir reforçat, en canvi, el sector sobiranista que, de la mà de Pere Esteve i Felip Puig, va assolir el control del partit i a la llarga va acabar imposant les seves tesis polítiques. És en aquell moment en què va començar el trànsit de CDC de l'autonomisme al sobiranisme que ha desembocat en el 9-N. Però abans d'això el partit va resoldre l'espinosa qüestió successòria a favor de Mas, va redefinir les seves relacions amb UDC i va ser capaç d'aguantar la travessia pel desert i de recuperar el govern, malgrat l'increment de la competència. No hi ha cap dubte que CDC és un projecte d'èxit.
No obstant, després del discurs del president Mas de dimarts passat molts interpreten que CDC està liquidada. Però jo més aviat m'inclino a pensar que se li està brindant un marge d'almenys 18 mesos per superar els seus tràngols. El president va ser molt explícit a l'assenyalar que preservar els partits de cara al futur era una obligació. I no hi ha millor manera de fer-ho que establint que les subvencions públiques que obtingués la llista unitària es distribuirien exclusivament entre els partits polítics implicats. Si el seu pla té èxit, durant 18 mesos els partits estaran congelats però cobrant de l'erari públic, «a fi d'assegurar la seva viabilitat financera per al futur immediat». I encara que no ho va dir, previsiblement també ho seguiran fent els seus càrrecs. No sembla que sigui la manera de donar CDC per acabada.
Professora de Ciència Política (UV).
Membre del Grup d'Investigació
Elits i Partits Polítics.
