divendres, 26 de juny del 2015
Vella política, nova política
ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
Ja hi som. Els que confiàvem que la irrupció de la nova política ens alliberaria de l'estupidesa dialèctica imposada pel jou del discurs políticament correcte podem esperar asseguts, millor a l'ombra. En el campionat mundial de la correcció política ningú vol quedar eliminat, ni es conforma amb la plata.
La vella política remena les escombraries de Twitter i la nova política s'afanya a esborrar el seu timeline, avergonyida com si hagués estomacat una mare o li hagués robat el bollycao a un nen. Tant és que t'imputin per participar en una protesta política o per quedar-te amb els diners destinats als aturats o a la dependència. Tot s'hi val, com en els temps més vells.
La contundència verbal es queda per a les tertúlies de la televisió. Importa més mostrar-se prudent i astut que ser honest, encara que ho hagis de pagar. Quan la vella política assenyala amb el dit, la nova s'amputa una mà pensant que així li pren raó i li guanya la partida. Si un company s'equivoca no es va ràpidament a auxiliar-lo, es lluita per pronunciar unes paraules en el seu funeral. No ho entenen, no són forts.
Encara que no tot poden ser males notícies. Ara resulta que el populisme s'ha moderat i una part de la casta s'ha redimit en el temps que duren dos telediaris. Ara resulta que la corrupció es neteja posant-li una llista de deures a qui l'ha governat. Després de donar tant la tabarra amb el que és vell i el que és nou, amb els de dalt i els de sota, resulta que ara tot torna a la vella esquerra i la vella dreta.
Però el que és nou té un problema: la novetat sempre dura més aviat poc. De seguida es converteix en un objecte seminou, després de segona mà i finalment en una cosa usada. L'obsolescència programada no sembla només cosa de televisors i rentadores. També regeix en la política.
dijous, 25 de juny del 2015
QUAN SE’LS HI GIRA TOT EN CONTRA…
 |
| De Ferreres al Periódico |
Les coses no sempre surten com un voldria. De vegades ho planifiques d’una manera i els resultats són totalment oposats. Mireu sinó el que li ha passat a la Maridolo a Castella la Mantxa: va voler reduir el nombre de diputats regionals per assegurar-se per al PP la majoria absoluta i no només l’ha perdut, sinó que els altres partits han pactat en contra seva i li han dotat una puntada de peu al cul.
Explicava el periodista i capella Jaume Reixach (director del Triangle) fa uns mesos que l’obsessió de Convergència era fer desaparèixer el PSC.
Efectivament, quan Mas es va sumar al carro independentista i es va agafar de la ma de Junqueras, van agafar el PSC amb el pas canviat.
A partir d’aquí la descomposició dels socialistes catalans ha estat un autèntic degoteig. La darrera en tancar la porta ha estat la Rocio Martínez Sempere, a qui no conec personalment però de qui m’han parlat molt bé. En el seu adéu ja ha avisat que no se’n va de la política. Serà la rival d’Iceta al proper Congrés del partit? Està per veure, però tal com estan les coses al patit, no m’estranyaria. És evident que en aquests moments el PSC ha de tornar-se a redefinir com pa partit catalanista, una essència que mai hauria d’haver perdut. Ja sabeu que sempre he defensat Montilla (tret de quan va voler anar al Senat), però mai m’han agradat alguns dels barons de l’àrea metropolitana: Bustos, Balmón, Corbacho, etc. que de catalanistes en tenien més aviat poc.
Els resultats electorals del PSC així ho demostren. Només cal que ens fixem, per exemple en les darreres eleccions municipals. No només han perdut alcaldies i regidors, sinó que, fins i tot, a pobles on havien aconseguit l’alcaldia l’any 2011, no tan sols han fet llista. Potser el cas més significatiu és Flix, però també Bot, el Pinell de Brai, el Perelló, Ginestar...
Però l’estratègia de Mas o només ha fet un mal (no sé si irreparable o no, això només el temps ho dirà), sinó que també a acabat afectant a la pròpia federació de CiU.
Després de 37 anys junts (encara que de vegades no revolts) Convergència i Unió han partit peres. Alguns dirigents de Convergència, com Josep Rull ja parlen de camí sense retorn, però la meva experiència em diu que coses més difícils s’han vist.
Ara caldrà veure que passa amb els independentistes de Unió, si aconseguiran que la direcció convoqui un congrés extraordinari i fan la guerra des de dintre o acaben marxant a Convergència. Si es donés aquest segon cas, imagino que Mas i els seus els rebrien amb els braços oberts.
Però el gran fracàs de Mas no és el trencament de la federació de CiU, sinó no haver fracassat en el seu propòsit de fer una llista única que comprengués, al menys Convergència, Unió, Esquerra i membres de la societat civil inclosos a l’ANC, Òmnium i altres.
Mas pretenia amb aquesta maniobra assegurar-se el futur: ser el president de Catalunya després de les eleccions del 27-S (caldrà veure si finalment d’una Catalunya independent o no) Però amb la renúncia des d’un bon començament per part d’ERC i l’escapada de Unió, Convergència corre el risc de comparèixer a les eleccions més sola que mai.
I què pot implicar això? Que acabi guanyant les eleccions ERC i Junqueras sigui el proper president de Catalunya en detriment de Mas.
Finalment Mas i Durant es poden retrobar... Però a la llista de l’atur.
LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 25-06-2015
El restaurant del parc estava ple de gent, però la visibilitat fins arribar-hi, nul·la.
Un altre aspecte a millorar de la nostra ciutat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)