ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
Ja hi som. Els que confiàvem que la irrupció de la nova política ens alliberaria de l'estupidesa dialèctica imposada pel jou del discurs políticament correcte podem esperar asseguts, millor a l'ombra. En el campionat mundial de la correcció política ningú vol quedar eliminat, ni es conforma amb la plata.
La vella política remena les escombraries de Twitter i la nova política s'afanya a esborrar el seu timeline, avergonyida com si hagués estomacat una mare o li hagués robat el bollycao a un nen. Tant és que t'imputin per participar en una protesta política o per quedar-te amb els diners destinats als aturats o a la dependència. Tot s'hi val, com en els temps més vells.
La contundència verbal es queda per a les tertúlies de la televisió. Importa més mostrar-se prudent i astut que ser honest, encara que ho hagis de pagar. Quan la vella política assenyala amb el dit, la nova s'amputa una mà pensant que així li pren raó i li guanya la partida. Si un company s'equivoca no es va ràpidament a auxiliar-lo, es lluita per pronunciar unes paraules en el seu funeral. No ho entenen, no són forts.
Encara que no tot poden ser males notícies. Ara resulta que el populisme s'ha moderat i una part de la casta s'ha redimit en el temps que duren dos telediaris. Ara resulta que la corrupció es neteja posant-li una llista de deures a qui l'ha governat. Després de donar tant la tabarra amb el que és vell i el que és nou, amb els de dalt i els de sota, resulta que ara tot torna a la vella esquerra i la vella dreta.
Però el que és nou té un problema: la novetat sempre dura més aviat poc. De seguida es converteix en un objecte seminou, després de segona mà i finalment en una cosa usada. L'obsolescència programada no sembla només cosa de televisors i rentadores. També regeix en la política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada