LA TORRE DE LA CANDELA (6)

La meva tieta monja ja pot votar Unió Democràtica

SISCU BAIGES

Periodista

Tinc una tieta monja. De les Germanes de la Caritat. Té 85 anys i viu a les Llars Mundet. Acabo de tornar de visitar-la i hem estat comentant les properes eleccions. M’ha demanat qui es presenta. Li he explicat que hi ha una candidatura independentista apadrinada per Convergència Democràtica i ERC. Que n’hi ha una altra, més d’esquerres, que defensa que es faci un referèndum perquè els ciutadans decideixin si Catalunya ha de ser independent d’Espanya o no. Que els socialistes estan, si fa no fa, allà on han estat sempre els darrers anys. Que són federalistes. Que n’hi ha uns altres molt d’esquerres, anticapitalistes, que també volen la independència, tot i que, en el fons, el que voldrien són uns Països Catalansindependents. Que després hi ha el PP, que no en vol ni sentir a parlar d’independència i uns de relativament nous, que es diuenCiutadans, que s’assemblen bastant als del PP.

“¿I els d’Unió?”, m’ha demanat.

“¡Ah, sí, aquests! Doncs, ara s’han separat dels de Convergència Democràtica, perquè no veuen clar això de la independència. Pel que fa a la resta, segueixen pensant com sempre”, li he contestat.

“Doncs, ara els podré tornar a votar”, ha decidit.

I és que a ella això de la independència la supera. Potser hi ha monges més joves o amb una altra mentalitat que poden passar pantalles i desconnectar d’Espanya, però ella va viure molts anys a Madrid i tot i que mai no es va animar a votar PP, trencar amb la resta de companyes espanyoles no li sembla bé.

“¿Què vas votar a les eleccions municipals?”, li he demanat.

“No vaig votar. ¡És que no ens van venir a buscar!”, m’ha explicat.

Ja ho saben els d’Unió Democràtica. Poden recuperar vots en algunes residències religioses. No sé, però, si els surt a compte anar-los a buscar el dia de les eleccions.

Conec poca gent que tingui tietes monja com jo.

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS, 3

El passat cap de setmana ha estat força intens. Dissabte amb la colla Castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta em vaig desplaçar fins les Cases d’Alcanar amb motiu de la Festa del Turisme. Ens acompanyaren, tal com ja va passar l’any passat, els amics de la Muixeranga de Vinaròs.

Diumenge pel matí anàrem a Sant Carles de la Ràpita per a veure al nostre primer net. Varem quedar amb sons pares que ens trobaríem a la Bodega, un conegut bar de tapes que hi ha a la façana litoral, mirant cap la mar.

Al cap d’una estona d’haver arribat va venir una cambrera joveneta per a preguntar-nos que volíem. Primer li demanarem la beguda... Per a mi un rapitenc, ja sabeu vermut del terreno amb sifó.  

El problema va arribar a l’hora de demanar la tapa:

-Què tens...?

El què volgueu...

Segurament no és la resposta més apropiada per a un cambrer. És veritat que a l’entrada del local hi ha un cartell on posa l’assortit de tapes que tenen, però des del lateral on estàvem nosaltres no es veia.  

Hem pots fer un variat...?

De formatges i això...? –Em va contestar-

És igual deixa-ho...!

Si un cambrer (o cambrera en aquest cas) no sap que és un variat, potser és que ha errat de professió.

Al final li varem demanar unes patates braves. Ja em pensava que havia anat a collir-les a l’hort de tant que van trigar en servir-les...

Mentre ens havien tret la beguda. Pel color ja vaig veure que el que m’havia servit no era un rapitenc.

-Escolta: un rapitenc és un vermut amb sifó... –li va dir la meva dona-

-Ja ho sé, és el que li he posat...

-Només pel color ja es veu i ho he provat... Això és vi amb sifó...

Al tocar-li el sol es veia perfectament el color del vi, el vermut, per negre que sigui el vi, encara ho és més...

Al cap d’una estona va tornar amb un rapitenc. Suposo que quan va veure que la botella amb el vi, se’n va donar compte del error i va venir amb menys fums dels que havia mostrar abans d’entrar...

Les patates braves les van voler servir amb tanta sofisticació que en lloc de tirar per sobre la salsa, van optar en posar-la en un recipient petit. De fet hi havia dos tipus de salsa, però n’hi havia tan poca quantitat que a tot estirar donava per a la meitat de les patates que ens havien posat.

Per la tarda ens aproparem al Mas de Barberans per a veure la fira anomenada el Racó dels Artesans. Feia uns quans anys que no hi havíem anat i ens va sorprendre agradablement. Només arribar ens varem trobar amb coneguts i estan parlant amb ells, a l’amic i company de treball Josep Lleixa, l’alcalde.

-Heu vist el museu? Aneu a veure’l! –ens va aconsellar-

Després de recórrer quasi tota la fira, anàrem a veure el museu, un espai modern i versàtil. La veritat, molt ben muntat!

Al darrer pis hi ha una gran terrassa d’on es pot veure en un dia clar, des del Pirineu a Mallorca, tal com diu la cançó. Potser no tant, però ni ha una bona vista del Pla de la Galera i sí, en un dia clar es pot veure perfectament el Delta de l’Ebre.

Varem comprar un sonall per al nostre netet, també un mussol per a augmentar la col·lecció del nostre fill menut. A la parada de la carnisseria local una mica d’embotit per a sopar i també pa a la fleca... Varem provar la cervesa dels Ports (exquisida!) i també el vermut a l’associació de la fibromiàlgia, on també hi havia coneguts.

Allí al costa mateix hi havia el molí de Cid (Bandúrria), als baixos d’una antiga casa pairal. Es podia visitar gratuïtament hi té trobaves amb una recreació d’una casa de finals del segle XIX o principis del XX i el que era el molí pròpiament dit, amb la premsa, trulls, bàscula, etc.

Una passada!   

INDEPENDÈNCIA, XARXES I MITJANS DE COMUNICACIÓ

No fa gaires dies em va arribar via Whatsapp el següent missatge (abans de comentar res vull que el llegiu)

No acostumo gaire a queixar-me en públic. Bé, tampoc ho faig en privat. Serà el meu tarannà...però avui ho vull fer. I ho vull fer publicament, perquè tothom (sobretot els pares i mares de Torelló), no es trobin en la mateixa situació que m'he trobat avui.

He hagut d'anar al pediatra amb la meva filla. Quan ens ha tocat entrar, i havia un substitut (el segon en un mes) de la nostra pediàtra. He dit BON DIA, molt amablament. I just abans de seure, i amb tota la ironía del món (mundial) em diu:

"Aquí se habla en Español, ¿Porqué estamos en España no?."

Me l'he mirat amb ulls de Minion i m'ha sortit un ¿Cómo?.

I torna..."Digo, que esto es España, o acaso estamos en Inglaterra?"

Intentant assimilar la situació (sense perdre els nervis) li dic una mica menys amablament que abans:

"Disculpe usted, pero mi hija se expresa mejor en Catalán, su idioma habitual".

Ja encara amb més ironía diu:

"Está bien, les doy a elegir. O hablan en Español, o hablan en Inglés, (¿Qué prefieren?).

Reconèc que aquí m'he quedat muda. Suposo que no donava crèdit al què estava passant dins la consulta...com m'hagués agradat parlar Xino i poder-li dir: "Yo también le doy a elegir, o Catalán o Chino". Hagués estat orgàsmic...

Total...es dirigeix a la meva filla, se la mira i li diu:

"A ver, que te pasa (y la madre que no hable más ya)".

Ja m'ha tocat els collons!!! ja m'ha fet aixecar de la cadira i amb un cop de mà a la taula i les celles juntes li he dit (gens amablament), que què significaven aquelles faltes de respecte. Que ón eren la pediàtra de les meves filles o la suplent del mes passat.

El paio ja ha canviat la cara, i a començat a renegar i a dir:

"Su hija ya es mayor para expresarse sola, si quiere vaya traduciéndole lo que yo le diga".

La meva pobre filla i jo, l'anavem mirant sense entendre res del què deia (a saber de quin país era...Español no, i molt menys Anglès...).

Total...hem sortit de la consulta, sense haver entès res de la xapa que ens havia cardat. Lògicament, he passat per la casilla de salida a demanar un canvi de metge, ja que aquest paio en té per una temporada llarga, i no em ve de gust, però gens de gust, de tornar-li a veure el jeto. I no em fa ni puta gràcia, que em treguin la òstia de seguretat social, per pagar ineptes de tal "calaña".

PD: Si a mi, una persona em diu: Por favor, ¿Puede hablarme en Español que no entiendo el Catalán?. La meva resposta hagués estat: "Por supuesto, no se preocupe".

Se m'ha demanat el consentiment per publicar-ho a diferents llocs, per tant, em veig obligada a esmentar un últim detall.

Cada mig minut de xarla amb la meva filla, repetia constantment: "¿Me entiendes?"

Ara ja podeu fer el què creieu oportú amb aquest escrit. Està obert al públic.

Atentament:

Sandra Vaqué

Em demanaven que el compartís, però abans de fer-ho vaig voler buscar antecedents a la xarxa per a assegurar-me de la veracitat dels vets.

El buscador va trobar molt poques referències i dues d’elles em van portar fins el seu Twitter (com no en tinc no vaig poder-ho llegir), però també al seu Facebook.

A part d’això, també a la pàgina de la Corporació Catalana de Ràdio Televisió i a un diari digital. Res més.

No obstant i ja que ho publiquen dos mitjans informatius, he de pensar que, com a professionals ho han contrastat prèviament abans de difondre la notícia.

De totes maneres vull advertir als meus lectors que (i més en els temps que correm), poden aparèixer falses notícies igual en un sentit com en altre amb la sola intenció de crispar els ànims.

Bé, la notícia, tot i que, com ja he dit, sembla verídica, no deixar de ser estranya. Que un pediatre d’un ambulatori públic parli així no em deixa de sorprendre... I no perquè cregui que hi ha facultatius o altres professionals de la sanitat (o ensenyament o d’altres àmbits) que pensen així, sinó pel fet de declarar tan obertament les seves idees quan sap perfectament que sé l’està jugant. I no tan sols per l’idioma, sinó per la forma grollera d’expressar-se, impròpia d’algú que té una carrera universitària i que, per la qual cosa sé li suposa una alta dosi d’educació.  

També m’estranya que el departament hagi trigat tan poc en obrir-li un expedient. Segurament que informatiu per esbrinar si és certa la versió que va donar l’usuària. Però tot i això em sembla una actuació molt ràpida.

Abans d’acabar vull explicar-vos una anècdota que vaig viure el passat divendres.

Veritat que si veieu algú amb una enganxina a la corretja del rellotge penseu com a mínim que és un nacionalista espanyol? I si el veiéssiu pel carrer embolcallat amb la bandera espanyola?

El passat divendres vaig atendre a una parella que anaven amb la samarreta del Barça de la senyera, amb un rellotge amb l’estelada, amb polseres amb l’estelada, amb penjolls (ella en duia al menys dos) amb l’estelada (una amb l’estel roig i l’altra amb el blanc), amb una bossa a l’espatlla amb l’estelada i fins i tot les xancletes amb l’estelada...

Em direu que són casos extrems, no? Cert, però mentre aquests ho exterioritzen, n’hi ha qui ho porta amagat al cap amb la mateixa mesura.