No fa gaires dies em va arribar via Whatsapp el següent missatge (abans de
comentar res vull que el llegiu)
No acostumo gaire a
queixar-me en públic. Bé, tampoc ho faig en privat. Serà el meu tarannà...però
avui ho vull fer. I ho vull fer publicament, perquè tothom (sobretot els pares
i mares de Torelló), no es trobin en la mateixa situació que m'he trobat avui.
He hagut d'anar al pediatra amb la meva
filla. Quan ens ha tocat entrar, i havia un substitut (el segon en un mes) de
la nostra pediàtra. He dit BON DIA, molt amablament. I just abans de seure, i
amb tota la ironía del món (mundial) em diu:
"Aquí se habla en Español, ¿Porqué
estamos en España no?."
Me l'he mirat amb ulls de Minion i m'ha
sortit un ¿Cómo?.
I torna..."Digo, que esto es España, o
acaso estamos en Inglaterra?"
Intentant assimilar la situació (sense
perdre els nervis) li dic una mica menys amablament que abans:
"Disculpe usted, pero mi hija se
expresa mejor en Catalán, su idioma habitual".
Ja encara amb més ironía diu:
"Está bien, les doy a elegir. O hablan
en Español, o hablan en Inglés, (¿Qué prefieren?).
Reconèc que aquí m'he quedat muda. Suposo
que no donava crèdit al què estava passant dins la consulta...com m'hagués
agradat parlar Xino i poder-li dir: "Yo también le doy a elegir, o Catalán
o Chino". Hagués estat orgàsmic...
Total...es dirigeix a la meva filla, se la
mira i li diu:
"A ver, que te pasa (y la madre que no
hable más ya)".
Ja m'ha tocat els collons!!! ja m'ha fet
aixecar de la cadira i amb un cop de mà a la taula i les celles juntes li he
dit (gens amablament), que què significaven aquelles faltes de respecte. Que ón
eren la pediàtra de les meves filles o la suplent del mes passat.
El paio ja ha canviat la cara, i a començat
a renegar i a dir:
"Su hija ya es mayor para expresarse
sola, si quiere vaya traduciéndole lo que yo le diga".
La meva pobre filla i jo, l'anavem mirant
sense entendre res del què deia (a saber de quin país era...Español no, i molt
menys Anglès...).
Total...hem sortit de la consulta, sense
haver entès res de la xapa que ens havia cardat. Lògicament, he passat per la
casilla de salida a demanar un canvi de metge, ja que aquest paio en té per una
temporada llarga, i no em ve de gust, però gens de gust, de tornar-li a veure
el jeto. I no em fa ni puta gràcia, que em treguin la òstia de seguretat
social, per pagar ineptes de tal "calaña".
PD: Si a mi, una persona em diu: Por favor,
¿Puede hablarme en Español que no entiendo el Catalán?. La meva resposta hagués
estat: "Por supuesto, no se preocupe".
Se m'ha demanat el consentiment per
publicar-ho a diferents llocs, per tant, em veig obligada a esmentar un últim
detall.
Cada mig minut de xarla amb la meva filla,
repetia constantment: "¿Me entiendes?"
Ara ja podeu fer el què creieu oportú amb
aquest escrit. Està obert al públic.
Atentament:
Sandra Vaqué
Em demanaven que el compartís, però abans de
fer-ho vaig voler buscar antecedents a la xarxa per a assegurar-me de la
veracitat dels vets.
El buscador va trobar molt poques referències
i dues d’elles em van portar fins el seu Twitter
(com no en tinc no vaig poder-ho llegir), però també al seu Facebook.
A part d’això, també a la pàgina de la
Corporació Catalana de Ràdio Televisió i a un diari digital. Res més.
No obstant i ja que ho publiquen dos mitjans
informatius, he de pensar que, com a professionals ho han contrastat prèviament
abans de difondre la notícia.
De totes maneres vull advertir als meus
lectors que (i més en els temps que correm), poden aparèixer falses notícies
igual en un sentit com en altre amb la sola intenció de crispar els ànims.
Bé, la notícia, tot i que, com ja he dit,
sembla verídica, no deixar de ser estranya. Que un pediatre d’un ambulatori públic parli així no em deixa de
sorprendre... I no perquè cregui que hi ha facultatius o altres professionals
de la sanitat (o ensenyament o d’altres àmbits) que pensen així, sinó pel fet
de declarar tan obertament les seves idees quan sap perfectament que sé l’està
jugant. I no tan sols per l’idioma, sinó per la forma grollera d’expressar-se,
impròpia d’algú que té una carrera universitària i que, per la qual cosa sé li
suposa una alta dosi d’educació.
També m’estranya que el departament hagi
trigat tan poc en obrir-li un expedient. Segurament que informatiu per esbrinar
si és certa la versió que va donar l’usuària. Però tot i això em sembla una
actuació molt ràpida.
Abans d’acabar vull explicar-vos una anècdota
que vaig viure el passat divendres.
Veritat que si veieu algú amb una enganxina a
la corretja del rellotge penseu com a mínim que és un nacionalista espanyol? I si el veiéssiu pel carrer embolcallat amb
la bandera espanyola?
El passat divendres vaig atendre a una parella
que anaven amb la samarreta del Barça de la senyera, amb un rellotge amb l’estelada,
amb polseres amb l’estelada, amb penjolls (ella en duia al menys dos) amb l’estelada
(una amb l’estel roig i l’altra amb el blanc), amb una bossa a l’espatlla amb l’estelada
i fins i tot les xancletes amb l’estelada...
Em direu que són casos extrems, no? Cert, però
mentre aquests ho exterioritzen, n’hi ha qui ho porta amagat al cap amb la
mateixa mesura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada