dissabte, 8 d’agost del 2015
L'article 155
JOAN RIDAO
Professor de Dret Constitucional i Ciència Política de la UB.
L'article 155 de la Constitució (CE) constitueix un procediment que la doctrina constitucionalista acostuma a denominar d'«execució forçosa» o «coerció o compulsió federal». Es tracta d'una institució pròpia del dret federal, present en l'article 37 de la Llei Fonamental de Bonn (Bundeszwang), però que en el cas espanyol enfonsa igualment les seves arrels en la Constitució de la Segona República. En els estats federats, aquest instrument és una inequívoca manifestació de supremacia de la federació i consisteix en una acció coactiva sobre els estats membres per obligar-los a complir la Constitució i les lleis federals.
Primer de tot, s'ha de dir que l'article 155 de la CE és un mecanisme de defensa de la Constitució de caràcter excepcional, no aplicable a qualsevol tipus de disputa o diferència de criteri entre les parts. El precepte disposa textualment que si una comunitat autònoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin, o actua de manera que atempti greument contra l'interès general d'Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la comunitat autònoma i, en el cas de no ser atès, amb l'aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per obligar-la a complir forçosament aquestes obligacions o protegir l'esmentat interès general. I afegeix que, per fer-ho, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes. L'excepcionalitat d'aquesta mesura comporta, doncs, l'existència d'un pressupost de fet molt difícil de precisar: l'actuació de la comunitat autònoma ha d'atemptar greument contra l'«interès general d'Espanya». D'entrada, no sembla lògic que això es pugui donar si no és mitjançant un atemptat contra la Constitució, mitjançant una disposició o resolució amb valor jurídic, no una simple declaració o actitud política. Més dificultats ofereix l'enjudiciament del que és un incompliment d'una obligació jurídica. Per una altra part, s'ha d'esgotar el sistema de controls ordinaris (jurídics, però sobretot polítics), i interpretar restrictivament aquest mecanisme que seria l'última ràtio.
Formalment, a més, correspon al Govern la titularitat de l'inici del procés, mitjançant la constatació per escrit de l'incompliment d'obligacions per part de l'autonomia, seguida d'un requeriment motivat dirigit al president autonòmic i, només en el cas de desatendre aquesta requisitòria, i d'acord amb l'article 189 del Reglament del Senat, traslladar a aquesta Cambra un escrit on es manifesti el contingut i l'abast de les mesures que es proposen per restituir l'interès general, prèvia audiència del president autonòmic davant la Comissió General d'Autonomies. Només llavors el Senat podria arribar a formular el seu consentiment a la proposta del Govern, i fins i tot proposar-hi canvis. Finalment, correspon al ple de la Cambra territorial sotmetre a debat aquesta proposta, que per a la seva aprovació, no s'ha d'oblidar, requereix majoria absoluta. Una cosa més: com s'ha vist, l'article 155 no necessita l'abast de les mesures i tan sols es fa referència a una tècnica -el poder de donar instruccions a les autoritats autonòmiques-. En cap cas es refereix a la suspensió de l'autonomia, malgrat que, a diferència del cas alemany, en què es basa l'espanyol, altres sistemes federals legitimen la suspensió o la dissolució dels òrgans territorials (Àustria, Itàlia o Argentina).
No està clar, tampoc, que pugui implicar la modificació de la relació jeràrquica de les autoritats autonòmiques, com ha sostingutFrancesc de Carreras, inspirant-se probablement en el que va passar després dels fets d'Octubre de 1934 a Catalunya. En tot cas, el que sembla indubtable és que les mesures coercitives s'hauran d'ajustar a principis de necessitat, proporcionalitat, adequació al cas concret i lesió menor dels drets autonòmics, ja que, en cas contrari, podrien fins i tot ser declarades inconstitucionals per la via d'un conflicte positiu de competències, a més que els actes que executi el Govern es poden recórrer davant el contenciós administratiu.
Així doncs, la coerció federal sembla complir en tots els sistemes una funció tant més preventiva que reactiva, com demostra el fet que no s'ha aplicat mai i enlloc. Es tracta d'un precepte concebut més per intimidar que per ser aplicat. I, en cas d'aplicar-se, semblaria raonable preveure abans les seves conseqüències en una llei específica. Si no és així, com ha afirmat Javier Pérez Royo, la seva aplicació, igual que una eventual declaració de l'estat d'excepció, comportaria «una crisi d'Estat de conseqüències incalculables».
Catedràtic de Dret Constitucional (UB).
divendres, 7 d’agost del 2015
DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES DIA 7
Barcelona.
Ahir vaig haver d’anar a Barcelona. És el camí
que he de recórrer al menys un cop al mes des de l’agost de l’any passat. Ja sé
sap, quan has patit algun problema de salut després tens que fer un viacrucis
que sembla que no ha d’acabar mai.
Per això ahir no vaig poder publicar el meu
diari.
Per cert, per a la sorpresa de tots els
viatgers (i quan dic tots, dic tots) que ahir anàvem a Barcelona, el tren, en
lloc d’agafar-lo a la segona andana (tal i com era habitual), el varem agafar a
l’andana principal (molt més lògic, ja que des d’aquesta andana quasi mai se’n
agafa cap, de fet, jo no recordo haver-lo agafat mai) Sembla ser que aquesta
mesura ja ve funcionant des del passat dilluns. Això sí, en arribar per la
tarda ens va deixar al lloc habitual, es a dir a la segona andana... Si pel matí
vaig poder escriure al meu compte de Facebook que al·lucinava en colors, per la tarda ja no vaig poder escriure el
mateix... I és que la felicitat mai pot arribar a ser completa!
Buscant
al votat rar.
Mentre feia el recorregut d’Amposta a l’Aldea
anava escoltant la SER. Parlaven de l’enquesta del CIS de la que ja us vaig
parlar dimecres. Ja sabeu que aquestes enquestes, a part de preguntar per qui
votaran, també pregunten quin govern els agradaria més. Bé, un 1,5% dels
enquestats volen un govern del PP amb... (tatxín, tatxín) Podemos!
O bé no saben el que diuen o bé s’han begut
l’enteniment. I és que hi ha gent per a tot.
També demanen que es valori als principals
líders polítics. Sobre aquells pels que van preguntar, no n’aprova ningú. La
qui treu una millor puntuació és la presidenta navarresa Uxue Barkos. Suposo
que com ningú sap qui nassos és aquesta, la va valorar al tum-tum: posa-li un
5! Però com he dit, no aprova, ja que es queda amb un 4,72. El segon a la
classificació és Pedro Sánchez amb un 3,84. I sabeu quina puntuació li donen a
Rajoy? Un 2,61, menys encara que a Rosa Díez (2,97)
Si jo fos un polític de nivell nacional,
aquests resultats em donarien que pensar...
Barça i
Messi.
Dimecres per la nit, el Barça i la Roma es van
disputar el trofeu Joan Gamper que des de fa 50 anys organitzar el club
blaugrana. A aquesta efemèride se’n ha d’afegir una altra, tal vegada més
important: a l’edició de fa 10 anys (encara que no coincideixi exactament amb
la data), va arribar l’eclosió del qui, segurament és, el jugador més gran de
la història del futbol i, sense cap mena de dubte, el millor jugador que ha
tingut al Barça amb els més de 100 anys d’existència.
No te’n
refiïs de Convergència.
Ahir vaig veure circular pel Facebook un post
on només consideraven bons els vots que anirien a parar a la candidatura de Mas
o a les CUP. Tota la resta, anava a dir, seria com si anessin a parar a la
paperera...
Evidentment si un té clar que ha de votar per
la independència, només té dues opcions, però hi ha d’altres candidatures que
sense ser obertament independentistes són favorables al dret a decidir i, per
tant, posteriorment s’hauria de fer un referèndum pactat amb l’Estat per a
veure quin és el veritable posicionament dels ciutadans de Catalunya, com per
exemple la de Catalunya Sí que es pot.
Fins aquí podeu estar en més o menys acord o
desacord amb mi, tot depèn del vostre posicionament polític, però vull fer una
advertència a tots aquells que encara no tenen clar si votaran a les CUP o,
finalment es decantaran per la llista de Junts pel sí.
I el que us vaig a dir no fa sinó reafirmar el
que penso i expresso de Mas i els convergents. Felip puig, l’inefable Felip
Puig, considera que votar a les CUP és igual que fer-ho per Catalunya Sí que es
pot, en una clara al·lusió a que la llista de Mas és l’única opció que
garanteix que després del 27-S es donaran tots els passos per assolir l’estat
sobirà. En canvi, ves per on, jo penso tot el contrari, què l’única formació
que tindria pebrots per a proclamar (ni que fos unilateralment) la independència
seria la CUP, mentre que Mas i els seus acòlits s’arronsaran i posaran
qualsevol excusa per a no fer-ho.
Ah1 I el millor de tot: aquells que ara se’ls creuen
i els segueixen sense dir ni piu, donaran per vàlids els seus arguments.
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 7-08-2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)