L'article 155

JOAN RIDAO

Professor de Dret Constitucional i Ciència Política de la UB.

L'article 155 de la Constitució (CE) constitueix un procediment que la doctrina constitucionalista acostuma a denominar d'«execució forçosa» o «coerció o compulsió federal». Es tracta d'una institució pròpia del dret federal, present en l'article 37 de la Llei Fonamental de Bonn (Bundeszwang), però que en el cas espanyol enfonsa igualment les seves arrels en la Constitució de la Segona República. En els estats federats, aquest instrument és una inequívoca manifestació de supremacia de la federació i consisteix en una acció coactiva sobre els estats membres per obligar-los a complir la Constitució i les lleis federals.

Primer de tot, s'ha de dir que l'article 155 de la CE és un mecanisme de defensa de la Constitució de caràcter excepcional, no aplicable a qualsevol tipus de disputa o diferència de criteri entre les parts. El precepte disposa textualment que si una comunitat autònoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin, o actua de manera que atempti greument contra l'interès general d'Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la comunitat autònoma i, en el cas de no ser atès, amb l'aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per obligar-la a complir forçosament aquestes obligacions o protegir l'esmentat interès general. I afegeix que, per fer-ho, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes. L'excepcionalitat d'aquesta mesura comporta, doncs, l'existència d'un pressupost de fet molt difícil de precisar: l'actuació de la comunitat autònoma ha d'atemptar greument contra l'«interès general d'Espanya». D'entrada, no sembla lògic que això es pugui donar si no és mitjançant un atemptat contra la Constitució, mitjançant una disposició o resolució amb valor jurídic, no una simple declaració o actitud política. Més dificultats ofereix l'enjudiciament del que és un incompliment d'una obligació jurídica. Per una altra part, s'ha d'esgotar el sistema de controls ordinaris (jurídics, però sobretot polítics), i interpretar restrictivament aquest mecanisme que seria l'última ràtio.

Formalment, a més, correspon al Govern la titularitat de l'inici del procés, mitjançant la constatació per escrit de l'incompliment d'obligacions per part de l'autonomia, seguida d'un requeriment motivat dirigit al president autonòmic i, només en el cas de desatendre aquesta requisitòria, i d'acord amb l'article 189 del Reglament del Senat, traslladar a aquesta Cambra un escrit on es manifesti el contingut i l'abast de les mesures que es proposen per restituir l'interès general, prèvia audiència del president autonòmic davant la Comissió General d'Autonomies. Només llavors el Senat podria arribar a formular el seu consentiment a la proposta del Govern, i fins i tot proposar-hi canvis. Finalment, correspon al ple de la Cambra territorial sotmetre a debat aquesta proposta, que per a la seva aprovació, no s'ha d'oblidar, requereix majoria absoluta. Una cosa més: com s'ha vist, l'article 155 no necessita l'abast de les mesures i tan sols es fa referència a una tècnica -el poder de donar instruccions a les autoritats autonòmiques-. En cap cas es refereix a la suspensió de l'autonomia, malgrat que, a diferència del cas alemany, en què es basa l'espanyol, altres sistemes federals legitimen la suspensió o la dissolució dels òrgans territorials (Àustria, Itàlia o Argentina).

No està clar, tampoc, que pugui implicar la modificació de la relació jeràrquica de les autoritats autonòmiques, com ha sostingutFrancesc de Carreras, inspirant-se probablement en el que va passar després dels fets d'Octubre de 1934 a Catalunya. En tot cas, el que sembla indubtable és que les mesures coercitives s'hauran d'ajustar a principis de necessitat, proporcionalitat, adequació al cas concret i lesió menor dels drets autonòmics, ja que, en cas contrari, podrien fins i tot ser declarades inconstitucionals per la via d'un conflicte positiu de competències, a més que els actes que executi el Govern es poden recórrer davant el contenciós administratiu.

Així doncs, la coerció federal sembla complir en tots els sistemes una funció tant més preventiva que reactiva, com demostra el fet que no s'ha aplicat mai i enlloc. Es tracta d'un precepte concebut més per intimidar que per ser aplicat. I, en cas d'aplicar-se, semblaria raonable preveure abans les seves conseqüències en una llei específica. Si no és així, com ha afirmat Javier Pérez Royo, la seva aplicació, igual que una eventual declaració de l'estat d'excepció, comportaria «una crisi d'Estat de conseqüències incalculables».

Catedràtic de Dret Constitucional (UB).