JOAN TAPIA
Periodista
Després de les eleccions del 27-S, la política catalana gira sobre si Artur Mas serà reelegit. Amb 62 escons, a sis de la majoria absoluta, Mas no en té prou amb l'abstenció de la CUP en segona votació. Necessita el suport puntual de dos diputats cupers perquè, en cas contrari, el resultat seria: 62 vots a favor, 63 en contra i 10 abstencions. La liquidació.
Però dimarts, quan ja es visualitzava que Mas era a terra i Josep Rull implorava a Antonio Baños generositat, va emergir l'aparell de l'Estat que, amb la seva habilitat habitual, el va comminar a declarar el dia 15 d'octubre (la data de l'aniversari de l'afusellament de Companys). El separatisme ortodox va respirar. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) era el setè de cavalleria. ¡Salvats!, ara la CUP passaria per la pedra.
No tinc una bola de vidre per endevinar la reacció de la CUP. Tampoc és la mare dels ous. Sí, s'ha tornat a demostrar l'estultícia de l'aparell de l'Estat. No tan sols de la sala de govern del TSJC, que ha dictat una providència amb notòria inoportunitat. Ni tampoc crec que hi hagi hagut una conspiració venjativa contra Artur Mas. Ni (menys) salvadora per donar-li l'oxigen de la CUP. L'origen de tot és el cras error del Govern del PP al fer que la fiscalia es querellés pel 9-N. Mariano Rajoy (que ara se'n renta les mans) va apostar per podrir el problema enviant-lo als tribunals. També volia fer callar els que dins del PP l'atacaven per no haver impedit que un total de 40.000 voluntaris posessin les urnes. Després hi ha intervingut Kafka: el president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, donant presses al del TSJC; el mateix president d'aquest tribunal, Miguel Ángel Gimeno Jubero, que se sap purgat per desafecte, endarrerint i accelerant; al final el ministre Rafael Catalá que, malgrat que la justícia ha de ser independent (o semblar-ho), no ha dubtat a erigir-se en portaveu d'un tribunal regional.
¡Acumulació de les ineptituds! Amb la seva aguda sorna, l'editor Daniel Fernández ho ha resumit dient que Mas hauria d'enviar una «panera» al guionista de l'espectacle. Suposant que el guionista no sigui el caos.
La mare dels ous
Però anem a la mare del xai. El que és substancial avui és que la famosa i laboriosament gestada llista unitària s'ha quedat tan sols en 62 diputats, nou menys dels que van tenir per separat CiU i ERC en els comicis del 2012. I els mateixos que va tenir CiU, sola, el 2010.
I amb 62 diputats es pot governar amb comoditat relativa si es fa un pacte de legislatura o es recorre a la geometria variable (com Mas el 2010). Però amb 62 diputats no es pot trencar un Estat ni portar a terme un programa maximalista. I encara menys sense el pacte estable que Mas no pot assolir.
Potser els cupers li acabaran prestant dos diputats. El problema seguirà perquè amb la CUP (excepte sobtada conversió al reformisme) només es pot pactar la desobediència a l'Estat i al capitalisme. Vàlid i potser bonic per a dues nits però no apte per governar. Perquè el successor d'Andreu Mas-Collell pagui a final de mes.
I no queden més socis. No tant perquè ICV-Podem i el PSC hagin sigut presentats durant tota la campanya com a botiflers (Miquel Iceta i Joan Herrera hi estan molt avesats), sinó perquè implicaria rectificar la qüestió de la independència. ¿Renunciar a trencar l'Estat per trencar Junts pel Sí?
Amb 62 diputats, Mas potser serà investit. O no. En qualsevol cas, ¿i després què? ¿És l'inici d'una agonia que si arribés a la màxima irracionalitat ens conduiria a l'autodissolució del Parlament d'aquí dos mesos i a noves eleccions en quatre? ¿O d'aquí un any? Ni vull ni m'ho puc creure.
