ELS COLORS DE LA BADIA DELS ALFACS (46)

VILAFAMÉS (4)

La democracia de Juan Palomo

Juan Carlos Escudier

Las corruptelas de unos y los silencios del resto han extendido sobre los políticos una desconfianza comprensible y ha desarrollado las aptitudes del personal para los porcentajes. Pasear por una ciudad es sumergirse en una clase de matemáticas: las farolas nuevas, un 5%; la rotonda, un 3%; la escultura psicodélica del parque realizada en hierro forjado con forma de violín y de ocho metros de altura, un 10%; el parque, propiamente dicho, otro 10%; y así. El latrocinio es la antesala perfecta del cálculo infinitesimal.

En este reino del álgebra al que se nos ha conducido, el Gobierno en funciones ha decidido pasarse por el forro la rendición de cuentas al Parlamento, que es la prueba del nueve con la que se verifica de entrada si lo que se llamaba suma era, en realidad, una sustracción en toda regla. Se institucionaliza así una especie de derecho a decidir del Ejecutivo sobre lo que llama asuntos de despacho ordinario, entre los que al parecer se encuentran renovar por 60 años la concesión de operaciones a empresas contaminantes o adherirse al cierre de las fronteras europeas para los refugiados que chapotean en el barro de Idomeni.

De acuerdo a esta regla, en el interregno entre la formación de las Cámaras y la constitución del nuevo Gobierno, que de repetirse las elecciones podría demorarse hasta finales de año o más allá, los ministros en funciones, con Rajoy a la cabeza, pueden hacer sayos de sus capas en cantidades industriales sin ningún tipo de control del poder legislativo, que es precisamente el que no está en funciones. Queda inaugurada la democracia de Juan Palomo.

Como diría el propio Rajoy cuando no se trastabilla con el alcalde y los vecinos estamos ante un hecho notable, en un período especial en que el incumplimiento de la propia ley del Gobierno, que le obliga a someter al control político de las Cortes cada uno de sus actos y omisiones, tiene indulgencia plena. El Congreso puede preguntar lo que quiera –y así parece que lo hará en el pleno de los días 5 y 6 de abril- y el Ejecutivo llamarse andana. Separación de poderes en estado puro.

El disparate no acaba aquí. Dada la proverbial independencia de los reguladores, entre ellos el Constitucional, si el conflicto acabara allí sería un tribunal acomodado a la anterior mayoría parlamentaria del PP quien decidiera si el juanpalomismo puede ser aceptado como animal de compañía.

¿Debería haber establecido expresamente la Constitución que el Gobierno en funciones no puede liberarse de las Cortes en esta etapa de interinidad y quemar el sostén en la plaza pública? Pues posiblemente, pero es que ese texto tan perfecto tiene una letra pequeña –o no la tiene- que no deja de espantar al personal. Vayamos a un caso extremo. Supongamos que el jefe del Estado, que es el que tiene encomendado la propuesta de investidura del presidente del Gobierno, tiene ojeriza al candidato del partido que acaba de obtener la mayoría absoluta. Pues bien, el Rey podría aplazar su decisión por tiempo indefinido sin que la Constitución le marque plazo alguno para regocijo del Juan Palomo de turno.

En conclusión, en el momento en el que la desconfianza en los políticos no puede ser mayor viene el Gobierno del partido de la Gürtel y de los sobresueldos, minoría en el Congreso, a decirnos que nos fiemos y le demos carta blanca, ahora que estamos a punto de obtener la licenciatura en Exactas. Lo sabemos todo acerca del suicidio de los triángulos isósceles, de la melancolía de los logaritmos neperianos y hasta hemos oído el llanto de la cuadratura del círculo mirando a las rotondas. Parafraseando a Alberti, éramos un tonto y lo que hemos visto nos ha hecho dos tontos, pero no hay que pasarse.

ELS DEIXEBLES DEL PORTUGUÈS

Després dels partits contra el Madrid i l’Atlético han corregut rius de tinta i minuts de televisió explicant al món del futbol el diferent tracte que rep el Barça respecte a la resta d’equips.

De fet no volia parlar del tema, però davant la insistència i la persistència dels mitjans (ahir dinant a Barcelona la Cuatro encara en segui parlant tot i que ja feia quasi 2 dies que havia acabat el partit.

La principal acusació que sé li fa al Barça és que una bona part dels partits que juga, ho acaba fent contra 10 jugadors (o menys) Al Madrid li van expulsar a Ramos i tot i així van guanyar els blancs i contra l’Atlético qui va ser expulsat va ser Torres després d’haver marcat el gol matalasser. En tots dos casos per doble groga que, a entendre dels rivals no s’ho mereixien... En canvi si que van veure, per exemple, l’agressió de Luis Suárez a Juanfran de l’Atlético. Si ho recordeu, aquesta excusa ja la va fer servir un entrenador portuguès que va estar al Madrid i després se’n va anar al Chelsea. Sembla que va crear escola.  

Anem a pams. El partit entre el Barça i el Madrid el vaig seguir a través de la Tele en Colors que emet TV3. A la segona falta que va fer Ramos, al mig del camp (o sigui sense cap tipus de perill per a la porteria de Navas), Siro López, periodista madridista bipolar(es comporta de molt diferent forma si surt a un canal pro blanc de quan ho fa a TV3) va dir literalment: Jo només tinc una neurona, però Ramos en té mitja!  Amb el marcador 1-1 i amb el Madrid amb un jugador menys, ningú podia pensar en aquell moment que el Madrid acabés guanyant.

L’expulsió de Torres mereix un anàlisi molt diferent. Simeone ha inculcat als seus jugadors la mateixa forma de jugar que tenia ell quan era jugador, es a dir, les mancances tècniques les suplia amb la força física. Aquest fet fa que, sovint, l’Atlético jugui al límit del reglament i que es xiuli o no falta només depèn de la visió que tingui l’àrbitre de la jugada. És evident que a Torres, classe no n’hi manca, però hi ha jugadors que contra un determinat equip, motivació no els hi falta. Això és, segurament, el que li va passar a Fernando Torres, un dels jugadors que li ha marcat més gols al Barça. I aquest afany és el que aprecia el seu entrenador. Per què sinó va sortir de titular si darrerament sol començar els partits a la banqueta?  

Els jugadors de futbol són tot professionals i ningú els hi té que dir que si tenen una targeta groga que s’ho pensin dues vegades abans de fer una dura entrada o fora de temps i més no és una situació de perill per al seu equip. La segona falta de Torres, si ho recordeu, va ser al camp del Barça en una acció de pressió sobre la defensa rival. Si després el jugador blaugrana (crec recordar que era Busquets) hi va posar més pa que formatge (jo no ho crec), com he dit abans, depèn de l’apreciació dels àrbitres.

Què si Luis Suárez mereixia ser expulsat? No vaig veure bé la jugada, però potser sí. Però des del meu punt de vista hi ha una enorme diferència entre les targetes que reben els jugadors del Barça i les del seu rival. Sobre tot les que reben Messi, Neymar o el propi Suárez. Normalment les targetes que els hi ensenyen són per protestar i alguna vegada (les menys) per emprar la força. I per què un davanter fa servir la força? Potser millor que us ho expliqui amb un exemple que conec.

Fa anys (més de 15) el juvenil de l’Amposta jugava al camp del Perelló. El central del Perelló li estava fent la vida impossible al davanter centre de l’Amposta (i això que era la primera vegada que s’enfrontaven) Li deia de tot i quan podia li deixava soltar el colze o el peu... Evidentment s’ho mirava molt de que no el veies l’àrbitre. La situació es va anar escalfant tant que a la sortida d’un córner per part de l’Amposta, els dos jugadors van saltar a disputar la pilota i el davanter ampostí va deixar anar el seu colze que va impactar a la boda del defensa perellonenc i crec recordar que fins i tot va volar alguna dent. Mentre el jugador de casa es retorçava per terra, l’ampostí va marxar del lloc com si no anés amb ell. Si l’àrbitre no el va expulsar va ser perquè no ha va veure...

En canvi, la majoria de targetes que treuen als rivals del Barça són fruit de la impotència per la diferència de joc que fan uns i els altres. L’Atlético, tot i que va segon a la lliga, sol fer un joc mediocre, avorrit, raquític... Basat més en la defensa de la seva porteria que a perforar la contrària... Mentre el Barça porta 87 gols a favor i 26 en contra, l’Atlético en porta 51 a favor i 15 en contra (Oblak, el seu porter és el menys golejat de la Primera Divisió)

Una darrera reflexió. Quan el Barça no guanyava quasi mai i el Madrid ho guanyava quasi tot, la culpa era dels àrbitres. Ara la truita s’ha capgirat i són els rivals dels qui es queixen dels arbitratges. Però cap d’ells té a Messi, Neymar, Suárez, Busquetes, Piqué, Iniesta i companyia... I el que tenen és molta enveja!