La dreta espanyola hereva del franquisme i, en representació de tota ella el Tribunal Suprem, no ha tingut millor manera de celebrar els cinquanta anys de la mort del dictador que emetent una sentència condemnatòria contra el Fiscal General de l’Estat Álvaro García Ortiz.
Els que hem anat seguint el cas que, com
sabeu, va acabar amb el ‘vist per a sentència’ de la setmana passada, se’ns ha
quedat cara de ‘pasta de moniato’ en assabentar-nos de la sentència què,
per cert, en el moment que la van fer pública encara no estava redactada, fet
que indica la pressa que tenia la Sala Penal del Tribunal Suprem en
anunciar-la, segurament per a fer-la coincidir amb l'efemèride del dia.
L’impacte de la sentència als mitjans de
comunicació va ser molt gran que ahir que era un dia per a parlar de Franco i
el franquisme en commemoració del 50è aniversari de la seva mort, en saber-se
la sentència del cas Fiscal General, aquesta notícia, va passar a ser la més
debatuda a les tertúlies televisives. Evidentment, no vaig seguir totes les
cadenes, però si les que segueixo normalment se’n feien ressò, és lògic que
també se’n fessin les altres, ja que amb la sentència, ‘havien guanyat els
seus’ i era motiu d’alegria.
Explicava Esther Palomera, periodista
de la Sexta que els mitjans informatius ja coneixien dissabte a la nit el
sentit de la sentència, perquè, el president de la sala havia buscat les
complicitats necessàries per a emetre un veredicte sense precedents, declara
culpable al Fiscal General de l’Estat.
Fins que no es faci pública no se sabrà com es
justifica la declaració dels sis periodistes que van declarar en qualitat de
testimonis i que tots, absolutament tots, van dir que la filtració atribuïda al
Fiscal General l’havien rebut dies abans i que, per secret professional i
principis ètics (codi deontològic) no podien revelar la font que els ho va fer
arribar.
També veurem com justifica l’admissió per part
dels dos denunciants Álvaro González Amador, el defraudador confés i
parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid Isabel Díaz Ayuso i
el cap de gabinet d’aquesta última Miguel Ángel Rodríguez, més conegut
per MAR, que tot havia estat una estratègia per a perjudicar el Fiscal General.
Tot i que durant el judici no es va esmentar, van ser molts els testimonis que
van apuntar com a origen de la filtració a la Fiscalia General de Madrid que té
com a cap Almudena Lastra que pertany al cercle d’amistats de la
presidenta madrilenya.
Tanta rellevància va tenir aquesta sentència
que, segurament, per a molts va passar desapercebuda l’altra notícia judicial
del dia.
El jutge Juan Carlos Peinado va demanar
a l’Associació Espanyola d’Advocats de l’Estat un informe detallat sobre si, Begoña
Gómez, l’esposa del president del govern Pedro Sánchez, té la ‘qualificació
acadèmica i la titulació necessària per a elaborar processos d’adjudicació de
contractes de serveis o obres públiques’ per a determinar si hi va haver
intrusisme laboral per part d’aquesta. La qüestió és anar rebuscat fins a
trobar alguna cosa que pugui derivar en condemna a l’esposa del President. Cal
recordar que la primera investigació del jutge Peinado a Begoña Gómez
es va produir quan el digital The Objective va publicar que Begoña Gómez
havia rebut una subvenció estatal. Aquesta notícia només tenia un error (del
tot intencionat), però un error majúscul. La Begoña Gómez que havia
rebut la subvenció era una empresària asturiana que no tenia res a veure amb
l’esposa de Sánchez. Però al jutge Peinado aquesta errada no el
va fer canviar d’idea. ‘Qui pugui fer, què faci’, que va dir Aznar.
Espero i desitjo que la sentència
condemnatòria al Fiscal General de l’Estat signifiqui un abans i un després en
la justícia espanyola. Hi ha una paraula per a denominar el fet de dictar una
resolució contrària quan se sap que és injusta i arbitrària. Aquesta paraula és
prevaricació.
Les ciutadanes i ciutadans d’aquest país que
es considerin demòcrates (siguin del partit que siguin), no ens hauríem de
mostrar impassibles davant d’aquesta injusta condemna al Fiscal General i fer
el que calgui per a defensar la democràcia en un moment en què la dreta més
rància i contestatària intenta donar un cop d’estat utilitzant tot allò que
controla: mitjans de comunicació afins, estaments judicials, etc.
Perquè una cosa s’ha de tenir en compte. Els
casos esmentats, i també el que afecta David Sánchez, germà del
President, el que pretenen és erosionar Pedro Sánchez. A la dreta
extrema espanyola no els importa ni García Ortiz, ni Begoña Gómez,
ni David Sánchez, només els importa Pedro Sánchez Pérez-Castejón
a qui no perdonen que un u de juny de 2018 els arrabassés el govern mitjançant
una moció de censura, la primera que va prosperar a Espanya.
