JOAN TAPIA
Periodista
Potser un dels grans defectes de CDC ha sigut creure’s sempre una formació predestinada. És cert que tots els partits se senten una mica ungits pel dit diví, però potser a Convergència la dosi ha sigut excessiva.
Amb tot, tenir un destí històric també és un gran actiu perquè dóna força, autoconfiança i és un potent complement vitamínic. I si a això s’hi uneix l’hiperlideratge –un dirigent superactiu amb vasta cultura política i capacitat d’arrossegament–, estem potser davant la clau que explica que CDC hagi sigut el partit dominant de Catalunya durant molts anys. Però tot té avantatges i inconvenients. Jordi Pujol va ser un admirat i influent president durant 23 anys, però sense l’hiperlideratge la seva família s’hauria comportat amb paràmetres menys sud-americans.
Una altra virtut de CDC és la seva capacitat de relleu. Al domini absolut de Pujol el va succeir el d’Artur Mas passat el purgatori de set anys de dura oposició. Quan el PSC, ERC i ICV es van aconseguir entendre (a mitges). Però ara, sense Mas al Palau de la Generalitat, a CDC se li acumulen decisions difícils. Al mateix temps ha d’enterrar el fundador (sense troppo renegar). Sense saber ni com es dirà. A les eleccions del 20-D hi va anar com a Democràcia i Llibertat, però després ha fet marxa enrere. Tampoc sap si s’ha de refundar o ha de crear un nou partit, assumpte que serà dirimit pels militants dissabte. Està auscultant amb àmplies enquestes el seu futur programa i fins i tot part de la seva ideologia (sobiranisme o independentisme). Té tres candidats una mica diferents (Germà Gordó, Jordi Turull i Carles Campuzano) a secretari general. Celebra primàries amb l’outsider Sílvia Requena volent encapçalar la llista de la candidatura de Madrid, tot i que Mas, Carles Puigdemont i molts pesos pesants fan pinya amb el veterà Francesc Homs. Fins i tot admeten que no saben qui serà el pròxim candidat a la Generalitat: Puigdemont, que diu no voler ser-ho; Mas, que no ho va descartar quan va fer «un pas al costat», o fins i tot una tercera persona.
TOT ES QÜESTIONA
Tot està en discussió a CDC. Tot tret de l’hiperlideratge de Mas. L’únic que no se sap és si decidirà ser president executiu del nou partit o president amb menys pressió en el dia a dia. A CDC es qüestiona tot... tret de l’hiperlideratge. ¡Curiós! La realitat és que Mas va guanyar les eleccions del 2010 dient, entre altres coses, que ERC havia traït el catalanisme; va perdre 12 diputats el 2012 quan sense cap obligació va avançar les eleccions; va assumir després la ideologia independentista d’ERC, va anar a les eleccions del 2015 en la llista unitària de Junts pel Sí i es va quedar amb 30 o 32 diputats; i, ara, l’última enquesta –la que va publicar EL PERIÓDICO aquest 6 de maig– li dóna un màxim de 21 diputats.
Des del 2010, Convergència hauria baixat de 62 a 21 diputats, mentre que el PSC hauria caigut de 28 a 19. És clar que el PSC ha canviat des d’aleshores tres vegades de líder (José Montilla, Pere Navarro i Miquel Iceta), mentre que CDC –o el partit que la substitueixi– segueix amb l’hiperlideratge de Mas.
Per pensar-s’ho. En menys de sis anys, CDC (sense Josep Antoni Duran Lleida), que presumeix d’haver sabut encarnar la nova centralitat catalana, hauria perdut 41 escons al Parlament, i el PSC –sempre tan blasmat per no abraçar la nova realitat del país i pel seu impenitent seguidisme del PSOE– n’hauria perdut nou. ¡41 contra 9!
Es torna a confirmar, d’aquesta manera, que l’hiperlideratge, aquesta vegada d’un dirigent dedicat, competent (encara que amb llacunes en geopolítica) i amb voluntat i capacitat d’arrossegament té avantatges però també inconvenients.
