ELS ARBITRES, EL BARÇA I EL MADRID

Suposo que perquè el futbol és l’esport més popular d’Espanya, és el motiu que els àrbitres i la seva feina estan més en entredit.
Ahir escoltava per Catalunya Ràdio la transmissió d’en Pujal (em nego a tenir que pagar per veure els partits, llevat d’algunes excepcions com el Madrid Barça de l’any passat) i, en escoltar-lo, em van transmetre la sensació de que l’àrbitre, Teixeira Vitienes, no era imparcial a l’hora de mesurar la gravetat de les faltes que es feien al terreny de joc.
No és que sigui una regla exacta al futbol, però sovint va aparellat el bon joc amb el nombre de penals que et xiulen a favor, així com també al nombre de faltes que necessita fer el teu equip per a parar els contraris. I fer més faltes vol dir quasi sempre la necessitat que té l’àrbitre de treure més targetes. Ja dic, no és que sempre ha de ser així, però sí en la majoria de les vegades.
Ahir el Barça va acabar amb 9 jugadors damunt del camp al ser-li expulsats (i a sobre per targeta roja directa) dos dels seus efectius: Piqué al principi del partit i Marques quan ja es jugaven els minuts del descompte. Em va donar la sensació llavors que mentre el Barça havia acabat amb 9 jugadors, el Getafe, sense voler-ho ni demanar-ho, l’acabava amb 12 sobre el terreny. Encara que em sembla que l’àrbitre ho feia més pensant amb el Madrid que no amb el propi Getafe, encara que sigui un poble de la “Comunitat de ídem”.
Aquestes passades setmanes la pressió que va fer la premsa de la capital d’Espanya va ser molt gran. I tot arran de l’expulsió de la màxima estrella blanca, el portuguès Cristiano Ronaldo. A partir d’aquí, els periodistes de Madrid van voler veure fantasmes allí no n’hi ha i, de seguida, val voler traspassar la pressió i la síndrome d’inferioritat que, tot sigui dit, aquí tant coneixem, sobre el Barça. “Villarato”, li diuen. Com tots sabem Ángel Villar és el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol i, ens els darrers anys, les relacions amb el Reial Madrid han estat més dolentes que amb el Barça.
Però mentre a Madrid volen veure el que no existeix amb un únic motiu, mirar de desequilibrar el Barça per a que perdi punts i ser avançat pel Madrid, aquí ens en recordem dels anys més foscos del Barça (aquells 14 anys sense una lliga que cantava la Trinca) on el Madrid era l’equip súperprotegit d’Espanya.
Tret dels més joves tots ens recordem d’aquell penal inexistent xiulat per Guruceta Muro que, suposadament, va cometre Rifé (l’entrenador que anys més tard va “donar-nos” la primera Recopa d’Europa) sobre Velázquez en un partit de quarts de final de la copa del “Generalísimo”. O aquell Barça-Sevilla de lliga on un àrbitre canari anomenat Brito Arceo que, la temporada 89/90, amb el seu parcial arbitratge en contra del Barça va permetre remuntar al Sevilla un partir que estava perdent per 1-3 i el va acabar guanyant per 3-4.
Curiosament tots tres partits tenen un denominador comú: haver-se jugat al Camp Nou i en tots els casos, es van xiular penals en contra del Barça.
L’avantatge del Barça sobre el Madrid, a hores d’ara (al igual que l’any passat) l’únic equip que li pot fer ombra a la lliga, és de 5 punts. Quan encara manca quasi mitja volta, és evident que ni el Barça o té tot guanyat ni el Madrid tot perdut. Però s’hi juga més el Madrid que el Barça... Molt més!
El Madrid aquest anys ha volgut fer, cartera en ma, un súpermadrid per a mirar de guanyar els màxims trofeus possibles, però sobre tot, la lliga i la Champios que, aquest any, jugarà la seva final, precisament al Santiago Bernabeu.
Però s’ha demostrat que guanyar 6 títols oficials el mateix anys és una tasca quasi que impossible. Aquest any, el Madrid, com a màxim en podria guanyar 5, ja que va ser eliminat de la copa del Rei per un segona B, l’Alcorcón. El Barça tampoc repetirà proesa. Però el Barça està a un altre nivell i té una altra concepció del futbol: la cura que es té del futbol base i les “figures” que dóna sense haver-les de fixar a cop de talonari.

VA D'ALCALDES

Ahir vaig rebre a la bústia el darrer número de la Revista Amposta. De fet, buscava un escrit que els hi havia enviat y que em va publicar no fa gaires setmanes Vinaròs News amb el títol “Una generació de comunistes” i que estava dedicat a un grup d’homes valents que van lluitar des de la clandestinitat contra el règim del dictador Franco y en defensa de les llibertats.
Però de sobte em vaig trobar dintre de l’espai que la revista reserva als tres partits amb representació a l’ajuntament i, concretament al de CiU, un, diguem-li, article signat per l’exalcalde i senador espanyol amb el “suggerent” títol de: “Les misèries dels socialistes ampostins”.
És una veritable llàstima no poder-lo enllaçar per a que, el lector, pugui gaudir de tot el seu contingut per a veure com “sé les gasta” la fera quan es sent atacada.
Quan el malaguanyat cantautor d’Alcoi Ovidi Montllor l’any 1968 va fer un concert clandestí a Amposta i va estrenar “la fera ferotge” va ser una premonició sobre el règim que patiríem a Amposta en el futur més que el que estava patint l’Espanya de l’època.
Tornat a l’escrit del senador espanyol, a part de dir-nos mentiders i covards, demostra no tenir arguments nous. Com sempre, diu que “no li agrada respondré als atacs”, però ho fa! Totes les bèsties quan es veuen ferides ataquen en un darrer intent de defensar-se!
És un escrit que està fet de cara a la “seva parròquia”, que, des de fa molts d’anys, són quasi que els únics que llegeixen la Revista Amposta. Només així s’entén que escrigui amb el to que ho fa tractant de mentiders els socialistes d’Amposta per haver reproduït, literalment, informacions periodístiques que vinculaven el senador espanyol i a l'exregidor d'urbanisme amb casos judicials. Una de les coses que més sorprenent del seu escrit és quan diu que, “perquè no el tirem al jutjat”. I ell perquè no ens tira a nosaltres, si, com diu ell, només diem mentides?
Però com he dit abans, la gent que llegeix la Revista Amposta sol ser un tipus de gent molt fidel a les idees convergents i oficials d’Amposta i, segur, que al llegir-ho aplaudiran el seu escrit i pensant. “Tan que ha fet per Amposta i tan mal que el volen aquests socialistes!”. És la crua realitat que ens ha tocat viure des de fa un bon grapat de majories absolutes (a Amposta ja no contem per anys, contem per majories absolutes dels diferents governs de CiU, i acabem més ràpid
)

També diu que la nostra publicació, “4 Cantons” és un pamflet. No cal donar-li cap qualificatiu, simplement és la publicació d’un partit polític que està a l’oposició.
En canvi, la Revista Amposta, una revista públic, municipal, editada per l’ajuntament, sí que és un veritable pamflet. Una revista molt poc plural (i una prova és això que us estic explicant, un espai de CiU que s’aprofita per a criticar a l’oposició) i que és per fer autobombo de la gestió de CiU al nostre ajuntament on, s’ignora a l’oposició de forma descarada.
En quan al de “covards”, per a mi els covards són el qui “ja els està bé” com va la situació d’Amposta, els que busquen que els "col·loquin" a l’administració local i els qui s’apropen als qui manen al poble per mirar que poden treure de profit...
Però fins ara he parlat “d’un alcalde” i, com diu el títol, “va d’alcaldes” (o sigui, més d’un) L’altre, evidentment, és l’alcalde actual, que és, per dir-ho d’una manera entenedora, una mala rèplica de l’anterior alcalde. Al principi ens pensàvem que volia “enterrar” la manera de fer política del seu predecessor i imposar un altre tarannà amb la seva relació amb els membres de l’oposició. Així, al menys, pensava jo només fa uns mesos, però, finalment, ha imposat a l’ajuntament el mateix sectarisme d’abans, sense, això si, la categoria que tenia el senador.
També trobo que és molt poc ambiciós. Abans d’ahir va sortir “en solitari” demanant que Amposta sigui la seu institucional del consell de la futura vegueria. On va? Un polític que vol el millor per a la seva ciutat ha d’aspirar molt més enllà, com per exemple, demanar ser seu del consell executiu de la Generalitat de Catalunya! Per què no? Si CiU presenta una moció al respecta, li votarem, no hi tingueu cap dubte!!

FELICITATS ANTONIO!!

Avui, tot mirant el setmanari l’Ebre, he vist que a un antic conegut li havien atorgat un premi Gaudí de cinema. Amb el títol “Un Gaudí per a Gandesa” , surt l’Antonio amb el trofeu a la ma, mentre (i en primer terme) se’n veu un de més gros que no és una altra cosa que la reproducció d’una de les xemeneies de la Casa Milà del passeig de Gràcia de Barcelona. El guardó li han concedit com a millor director artístic per la pel•lícula “The Frost”.
Amb l’Antonio hi vaig coincidir, sinó recordo malament, només el curs escolar 1972-1973 i varem compartir habitació del que, per aquell temps, s’anomenava “Colegio Menor de la Juventud San Jorge” de Tarragona i que avui és una residència d’estudiants de la Universitat rovira i Virgili, però que encara conserva el seu nom. Això si, en català: Residència Sant Jordi.
Dic habitació per dir-ho d’alguna forma, però era el menys paregut al que avui en dia és una habitació d’estudiants d’una residència. A l’habitació hi érem 8 persones, encara que els que tenien més sort, els hi podia tocar una de 6. Hi havia 4 lliteres i armaris individuals (això sí) per a cada un de nosaltres. És lavabos eren comunitaris i estaven situats abans d’entrar a la planta d’habitacions i les aules d’estudi (dividides segons els estudis que feies) a una altra ala del col•legi i, en alguns casos, en un altre pis.
Des de llavors havia perdut tota mena de rastre de l’Antonio fins que, a finals de l’any passat, la casualitat em va portar a parlar per telèfon amb la seva germana. A l’Antonio li mancava un certificat i jo, en aquest cas, li podia ajudar a obtenir-lo. Li vaig dir que havia conegut al seu germà als anys d’infantesa i que no sabia que era al que es dedicava. Em va explicar que al món del cinema i que normalment estava més per Madrid que per Barcelona. La notícia no em va sobtar gens ni mica i així li vaig dir: “Tothom li veiem una vena artística al teu germà”, li vaig sentenciar.
Durant el tres cursos que vaig estar al Sant Jordi vaig també vaig compartir habitació amb d’altres companys que avui també poden ser coneguts pel lector. Com per exemple l’Antoni Montagut, regidor de Turisme i Festes de l’Ajuntament de l’Ametlla de Mar, a més d’altres càrrecs polítics com president del CODE, Rosendo Muñiz, d’origen asturià i que va intervenir en diferents capítols com a secundari (fent de gent del poble) en la sèrie de Dagoll Dagom “la Memòria dels Cargols”, dirigida per Joan Lluís Bozzo (al vídeo que he penjat es pot veure als 30” aproximadament en un segon pla) i, finalment, amb l’uròleg del Verge de la Cinta Joaquim Martí.

SUSPESA UNA COMISSIÓ INFORMATIVA PER INCOMPAREIXENÇA DEL PRESIDENT

Aquest matí a ¼ de 10, estava convocada la comissió informativa d’Esports i Joventut de l’Ajuntament d’Amposta. Per aquest hora quasi tots els integrants ja hi eren presents: 3 regidors de l’oposició, 4 tècnics de la regidoria i la secretaria de la comissió. Una mica més tard, abans de 2/4 de 10, ha arribat l’altre membre de l’oposició que mancava disculpant-se de que s’havia equivocat d’hora. Total 10 persones.
La secretaria ja havia anunciat que dos regidores de l’equip de govern s’havien disculpat per motius particulars, mentre que el quart regidor de CiU, responia a una trucada de la secretaria, dient-li que, de moment, no podia assistir. Del president no se’n sabia res, ja que no responia a les trucades.
Finalment, a ¾ de 10, els regidors (2 de ERC i 2 dels PSC) decidíem deixar d’esperar i abandonàvem la sala Sant Jean de la Ruelle. Al començar a baixar ens hem trobat amb la regidora de Cultura i Festes (una de les que s’havia excusat) i estava disposada a presidir la comissió. Però en tornar a la sala on s’hauria d’haver fet la reunió, alguns dels membres s’han negat amb rotunditat.
Què li ha passat al regidor responsable? És una pregunta de difícil resposta.
Des de l’ajuntament, a les 9:58 se’ns ha remés un correu electrònic convocant-nos per a demà a les 11. Si tenim en compte que a les 11:30 tenim un comissió d’ensenyament, i que les de Joventut i Esports solen allargar-se més enllà de la ½ hora, hom preveu un matí molt atapeït.
Al correu també se’n diu que el regidor “ha patit una urgència”. Ara que cadascú pensi el que vulgui. És evident que qui es retarda pel dematí, la primera cosa que penses és que s’ha adormit.

AVÍS. Avui vull aprofitar l’ocasió per a donar un avís a tots aquells “convenients” que fan de “policia política” per als qui es pensen que són “els amos d’Amposta” que de tant en tant solen deixar-me “recados” a mode de comentaris al blog. El hi he de dir que estan perdent inútilment, ja que cap d’ells serà publicat i llàstima el temps que perden podent-lo emprar per una altra cosa, segurament molt més profitosa. I si esperen que, al menys ho llegeixi, els hi diré que jo no tinc tant de “morbo” com ells (o elles) i només adonar-me del sentit del text i, també, en veure que no és un dels habituals seguidors, ja l’esborro.
Perquè s’ha de tenir molt de morbo entrar a llegir els escrits d’un blog que saps bé que no dirà res a favor d’ells i si molt en contra. Però suposo que per alguns d’ells (o elles) és una de les feines que els hi ha encomanat la “ma que els hi dóna menjar”.
El cert és que no sé exactament el que pretenen. Fa més de 10 anys que estic criticant el comportament autoritari (quasi feixista) de qui ens governa la ciutat. Primer amb cartes a diferents mitjans de comunicació (inclòs el pamflet anomenat Revista Amposta que, de vegades, em censurava no publicant els escrits) i després, des de que em vaig crear el blog a Internet, deixant comentaris de tota mena pel seu desgovern, deixadesa de la ciutat, etc.
Ara, com fa 10 anys, em deixen els comentaris amb noms ficticis i inicials. El cert és que, en aquest sentit, no han prosperat gaire, ja que aquest ha estat sempre el “modus operandi” de qui voldria silenciar les veus crítiques amb Convergència d’Amposta.
Potser abans eren els pares i ara són els fills però demostren ara i abans que per a ser ampostí has de combregar amb “el pensament únic” que, sovint, se’ns vol imposar.
Salut, força, república i a baix el mal govern!!