A LA ÚLTIMA PARADA. Eren temps d’estreperlo (*) La mare de Germán, la tia Chavarria, portava oli amagat entre la roba per a vendre’l a Barcelona. Barcelona, a finals de la guerra civil, era una ciutat llunyana, estranya i misteriosa. Calia agafar el tren a Santa Bàrbara o a l’abaixador de Mianes, menys vigilat per la Guàrdia Civil. En arribar a Barcelona s’agafava el tramvia cap a la destinació on es faria l’intercanvi de l’oli pels preuats bitllets de curs legal. La tia Chavarria va pujar al tramvia i aquest va començar a rodar aturant-se a totes i cada una de les parades del seu recorregut. El revisor, atent als passatgers, se’n adonà que la tia Chavarria havia donat una volta sencera sense baixar a cap de les parades del trajecte. Llavors sé li apropà i li preguntà: “Vostè, senyora, on s’abaixa?” “Al final; al final”, li respongué.
LA MILLOR ROBA. La Mercè era una noi jove i molt bonica. A més a més, molt presumida a l’hora de vestir. S’apropava la festa major i la Mercè, com totes les joves de la Galera s’estava fent el vestit per a lluir-lo el dia més assenyalat. Llavors era costum que les joves (i no tant joves) acudien als anomenats “cortes” on, la modista de torn les hi tallava la roba i elles es cosien el vestit. La Mercè volia ser la més elegant, volia ser, una vegada més, la noia amb qui es fixessin tots els fadrins; els del poble i els forasters que acudien al ball em busca d’una xicota jove i maca amb qui festejar. Per això, la Mercè, guardava en secret com seria el seu vestit: l’estampat de la roba, la forma, la forma de cordar-lo... No volia que ningú li pugues copiar el seu model. Un dia, la Mercè, anava amb una amiga pel carrer. Les festes ja estaven a tocar i els vestits de les joves del poble, pràcticament acabats. Només havia temps per als darrers retocs i poca cosa més. Totes dues trobaren a una amiga que, de sobte, d’una butxaca de la seva brusa, va treure un trocet de roba idèntic al del vestit que es feia la Mercè. I com aquella que no vol, els hi deixar anar. “Heu vist quina roba més bonica... És d’un vestit que es fa Fulana al corte de la Maria”. La Mercè no s’ho podia creure. Davant d’ella li havien ficat un petit tros de roba idèntic al del vestit que es feia al corte de la Isabel. Tant idèntic que era un retall agafat del mateix lloc on la Mercè, secretament, es feia el vestit. La Mercè no se’n avenia. Finalment, i després de tocar la roba amb els dits, exclamà: “És com el meu, però el meu és més bonet.”
UN VI AMB UN SABOR “ESPECIAL”. Només creuar el pont en direcció a Godall, a la primera casa de l’esquerra hi vivia Paco de Pere. Com tants a la Galera, Paco es dedicava a cultivar les seves vinyes i elaborar i vendre el vi. En aquell temps les vinyes envoltaven el poble i, qui més qui menys, es feia el vi per al seu propi consum.
Des de les dues ribes de l’Ebre, es a dir, des de la Cava i Jesús i Maria (que era com es deien abans els dos pobles que al unir-se formarien l’actual Deltebre) i des de Sant Jaume d’Enveja, pujaven els comerciants per mirar de fer negoci i endur-se cap avall el millor vi al millor preu possible. Els comerciants forasters, de vegades volien ensarronar al pagès per mirar de rebaixar-li el preu inicial que havia establert el venedor. Aquell dia, els comerciants, no se’n sortien, al final un d’ells exclamà: “Senyor Paco, aquest vi té un gustet...”. Paco, en veure que l’única cosa que pretenien era mirar d’aconseguir un millor preu, ja que en tota seguretat els tractes ja els tenien tancats amb un altre elaborador, exclamà: “Sí, és que m’hi he cagat!”
ELS NOUS MEDICAMENTS. Pepe de Nel·lo no es trobava bé i va acudir al metge. Per aquell temps, el metge del poble era Don Vicent un metge de qui n’he sentit a parlar molt, ja que era el que estava al poble quan jo vaig néixer. En acabar de visitar-lo, Don Vicent va receptar a Pepe uns supositoris, un medicament desconegut en aquell temps. Per a comprar-los s’havia d’anar a la farmàcia de Don Pepe Bertomeu, a la veïna població de Santa Bàrbara. En arribar a casa, davant de la Carme, la seva dona, Pepe va obrir la capsa i en veure aquella forma estranya li preguntà com es devia de prendre “allò”. Els pobres Pepe i Carme no es caracteritzaven precisament per ser persones molt “llargues d’enteniment”. Així que la Carme li va dir al seu marit que millor que li anés a preguntar a D. Vicent. Així ho va fer Pepe que, en arribar li va exposar el seu dubte. D. Vicent li va respondre: “Per l’anus”. Ni Pepe sabia que era l’anus, ni la Carme tampoc. Així que va tenir que tornar a preguntar-li. Llavors D. Vicent li va dir: “Pel conducte”. Tampoc en aquella ocasió ni un ni l’altre van saber “identificar” el lloc per on Pepe havia d’empassar-se aquell maleït medicament. La Carme va encoratjar al seu marit a tornar a la consulta del facultatiu per a demanar-li una vegada més per on havia de prendre-s’ho. Però Pepe no hi volia anar, ja que estava segur que, davant de la seva insistència, li acabaria dient: “Pel cul!”. D. Vicent, una mica cansat per aquella inversemblant situació, efectivament va respondre-li: “Pel cul!”. En arribar a casa va tirar els supositoris al poal de la brossa.
(*) Estreperlo.- Comerç il·legal que es feia en temps de la postguerra on cadascú venia els productes que produïa o elaborava. A Aquestes terres, els estreperlistes, solien agafar el tren, sempre d’amagats de la Guardia Civil, sovint subornables, per a portar-los d’amagat a les principals ciutats, principalment a Barcelona.
