JOAN TAPIA
Periodista
Tobias Buck, corresponsal a Espanya del Financial Times, es pregunta -després de les eleccions a Andalusia- per què la recuperació econòmica està donant tan pocs dividends a Mariano Rajoy. És un assumpte rellevant, atès que el PIB creix (quart trimestre del 2014) a un ritme anual del 2%, i l'ocupació (mesurada per les afiliacions a la Seguretat Social) encara una mica més. Però la pregunta té tres respostes.
La primera és que la tornada al creixement és molt fràgil, l'atur encara segueix molt alt i molts espanyols pateixen una caiguda del seu nivell de vida per la devaluació salarial -potser inevitable- però que el Govern no explica i, fins i tot, pretén ocultar. La segona és que a la recuperació s'hi ha arribat després d'haver fet un pas més enllà en la política de rigor fiscal (més impostos, menys despesa) iniciada per José Luis Rodríguez Zapatero el maig del 2010, inevitable per no sortir de l'euro però que Rajoy va anatematitzar llavors batejant-la com «la pitjor retallada social de la democràcia». El PSOE la va poder tirar endavant només gràcies a l'abstenció de CiU, mentre que el partit nacionalista espanyol (el PP) hi votava en contra.
Propaganda barata
Però potser la raó principal és que el PP ven la recuperació amb orgull fatu i com un exclusiu mèrit propi que rebota a una ciutadania escamada per la duresa de la crisi -que ni el PP ni el PSOE han explicat- i pels escàndols de corrupció. Cert és que Espanya es finança avui a 10 anys a l'1,52%, quan el 2012 -ja governantRajoy- ho feia per damunt del 7%. Però que el Govern s'ho apunti amb prepotència és propaganda barata. Irlanda, que va ser rescatada, ja es finança a tipus negatius a tres i quatre anys, i Portugal paga a 10 anys menys que els Estats Units. La política monetària de Mario Draghi no és una medalla de la Moncloa.
És absurd proclamar -l'hi va recordar a Madrid Jean-Claude Juncker, el president de la Comissió Europea- amb una taxa d'atur juvenil del voltant del 50% que la crisi ha finalitzat. I és deshonest treure pit quan per pagar les pagues extres dels jubilats es recorre cada any a la guardiola de les pensions. Zapatero la va agafar amb 20.000 milions d'euros i la va deixar amb 65.830 milions. En els tres anys del Partit Popular ha caigut fins als 41.634 milions d'euros i el secretari d'Estat de la Seguretat Social admet que aquest any en tornaran a treure. La guardiola està per a això -per pagar pensions quan hi ha dèficit de la Seguretat Social-, però és infantil predicar les excel·lències de la conjuntura econòmica quan s'hi ha de recórrer. I les sortides més fortes, 15.300 milions d'euros, han tingut lloc el 2014, quan l'economia ja creixia.
Totes aquestes raons estan sent un llast per a la credibilitat del PP, però el PSOE tampoc en guanyarà si -seguint les cúpules sindicals- afirma sense cap matisació que la reforma laboral ha sigut una catàstrofe. Primer, perquè no és cert. Ara es crea ocupació. A un ritme de l'1,6% el 2014 i al 2,7% en els dos primers mesos d'aquest any. Sí, els salaris dels nous empleats són inferiors, però és conseqüència de la inevitable devaluació interna. I els primers a entendre-ho van ser els sindicats de l'automòbil, que van acceptar retallades i dobles escales salarials a canvi del manteniment de les fàbriques. I actualment la indústria automobilística espanyola és competitiva i per això és la que crea més llocs de treball de tot Europa.
Ni bronca ni traç gruixut
Si Rajoy fos menys triomfalista, les coses li anirien millor. A ell i a Espanya. I si Pedro Sánchez matisés, també. El president dirà que ha de guanyar vots, però ja es veu que ara com ara, amb el país malmès i descregut, la propaganda barata no rendeix. I el líder del PSOE no ha de dir que necessita alçar la veu per frenar Podem. El país ni creu ni es mereix la bronca ni la política de traç gruixut.
