LES FOTOS DEL DIA 4-08-2013: ACTE PLATAFORMA EN DEFENSA DE L'EBRE

NO GRINYOLA, MIOLA

Era una calorosa tarda pels voltants de Sant Joan; el tio Joaquín Royo, el carter del poble, es disposava a repartir la correspondència diària. Amb un manoll de cartes en una ma, amb l’altra dominava la bicicleta a la perfecció, fruit de la experiència que donen els anys de professió. Només sortir de casa, el tio Joaquín havia escoltat un grinyol curt, però prou perceptible com per a preocupar-se’n. Immediatament, examinà la bicicleta per assegurar-se que tot anava bé; en principi semblava que sí. Uns moments més tard però, tornà a escoltar el grinyol; i nova comprovació sense que hi detectés cap avaria. I així durant tot el trajecte fins arribar a casa nostra.

Ma mare estava al carrer trinxant les bajoques i pelant les patates que faria per a sopar. Després d’intercanviar salutacions, el tio Joaquín va posar un peu al terra i li va allargar una carta que, mentre li donava, la va prémer de manera inconscient i immediatament, sé la va sentir grinyolar. Finalment havia trobat l’origen de la seva preocupació més immediata.

Davant de la curiositat, ma mare va obrir la carta i al seu interior havia una targeta postal amb un gatet que, en prémer-li la panxa, miolava.

DIARI DE L’AGOST. DIA 4 DIUMENGE

Cap de setmana intens. Ha estat un no parar. Des de que formo part de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta et toca anar amunt i avall quasi sense parar.

UN. Divendres (ahir em vaig oblidar d’explicar-ho) A Amposta, per primer cop, es celebrava la Fira del Amor amb la col·laboració de la Federació d’Associacions de Veïns. Com emplaçament es va buscar la zona del Canalet de la Ràpita, entre el col·legi Agustí Barberà i l’auditori de la Fira. Per la tarda, la nova colla castellera del Delta hi va ser present fent un pilar de 4.

DOS. Dissabte es va celebrar a la urbanització Riumar de Deltebre la festa del Turisme. Xiqüelos i Xiqüeles van traslladar l’assaig que, normalment, es fa al pavelló firal d’Amposta fins la plaça Europa de la urbanització deltaica. Després de l’assaig va tenir lloc una petita demostració castellera que va complaure al públic que es va congregar per a veure el repertori que l’ajuntament havia preparat per a l’ocasió. Com a presentador Santi Santiago, un vell conegut que potser alguns el recordareu de quan presentava un programa d’esports al desaparegut canal Visió 3 d’Amposta.

TRES. El plat fort. A l’embarcador d’Amposta ha tingut lloc aquest matí l’arribada del catamarà de l’associació ecologista WWF. Com no podia ser d’una altra manera, la Plataforma en Defensa de l’Ebre havia convocat a la ciutadania per a que anessin a rebre’l donant així suport a la marea blava que una vegada més ha sortit al carrer per a defensar el riu i, de passada, el nostre territori. Aquest cop el detonant ha estat l’aprovació del pla de conca per part del govern de Mariano Rajoy amb el Ministre Árias Cañete com a principal valedor del disbarat ecològic que s’està plantejant fer. He dit plantejar perquè una cosa és la intenció i l’altra ben diferent l’arribar-ho a fer. La gent de les Terres de l’Ebre agrupats en la  Plataforma en Defensa de l’Ebre ja varem parar el Pla Hidrològic Nacional i no ens ve de nou tornar a sortir per aturar l’actual pla de conca que, entre d’altres, compta amb el suport de la Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre.  

Una vegada més, els castellers del delta, els que a partir del bateig portarem el mateix blau que les samarretes del moviment antitransvasament i, els que vulguin també podran lluir el nus que identifica el moviment ciutadà, hem tornat a estar presentes a l’acte per a donar la benvinguda al catamarà de l’associació ecologista. I com ho em fet? Amb dos petits pilars de 3, una construcció modesta però del tot simbòlica, ja que s’han desplegat dues banderes: una catalana i l’altra la de la PDE.

M’ha agradat retrobar-me amb els amics que vaig fer fa anys. Segurament que si ho hagués estat per la lluita en defensa del riu, tal vegada mai ens hauríem conegut. Però sabeu què? Encara hi ha hagut una cosa que m’ha agradat més: veure com els nostres fills ens agafen el relleu. He parlat amb dos germans de Tortosa i un d’ells m’ha dit que l’altra vegada encara anava en cadira de nadó. I sense anar més lluny, el meu fill Albert, ara mateix cap de colla de XXDD... Sabeu on estava a la primera i improvisada manifestació que es va fer a Tortosa després de fer l’assemblea per acordar quines accions s’havien de prendre? Just al darrere de la pancarta que va obrir la manifestació (repeteixo, improvisada) Així es pot veure al número de l’Occidental, la revista comarcal que va dirigir Jordi Trilla. L’Albert, amb 9 anys, aixeca els braços ensenyant una cartolina que li vaig fer moments abans de sortir de casa i on es podia llegir: L’Ebre és vida.

Avui us mostraré poques fotos, ja que tinc el meu ordinador a reparar i tinc que fer mans i mànigues per a poder estar amb tots vosaltres. Però alguna cosa us ensenyaré. Fins més tard.  

Cuando la política afecta de lleno nuestras vidas

Los Chikos del Maiz hacen publico un escrito sobre el accidente de Santiago

"Apostar por la alta velocidad es política. Recortar en lo público es política. Despidos y ERE's en RENFE es política. Insinuar como una rata que detrás del descarrilamiento estaba ETA o Resistencia Galega es política. Que el tramo de la vía en el que el tren ha descarrilado fuera construido por una empresa que ha hecho donaciones en B al Partido Popular y aparece en los papeles de Bárcenas es política. Que se haya reducido en un 70% el gasto en RENFE destinado a mantenimiento es política. Que se penalice económicamente a los conductores de AVE que llegan tarde (o tengan primas por llegar antes que es lo mismo) también es política. Que el presidente del gobierno copie y pegue un comunicado del terremoto en China, mucho me temo que sí, también es política. Que los mismos bomberos en huelga la interrupan para ir al rescate o los mismos médicos en paro despedidos por la Xunta Galega acudan a ayudar, también es política, de la buena además.

Pero vosotros a lo vuestro. Podéis seguir pensando que la política es votar cada cuatro años como robots y una campaña electoral. Y gritar que los rojos judeo-masones politizamos las tragedias. Pero también, el no querer politizar la tragedia y pedir responsabilidades, es hacer política. Guardar silencio ante la injusticia es el mayor ejercicio de política. Pero claro, luego los que lo politizamos todo somos otros.

El hecho de que se trate del mismo gobierno que hablaba de unos 'hilillos de plastilina' cuando el Prestige, que da ruedas de prensa en una tele de plasma o que haya pagado los abogados del caso Yakolev 42 con dinero negro, debería poneros en alerta pero no, creéis en el azar de la misma forma que creéis que los comunistas os van a quitar la casa, aunque luego quien os quita la casa sea el banco capitalista.

Después como gilipollas, os sorprendéis cuando el Évole hace un reportaje sobre el accidente del metro de Valencia y ponéis el grito en el cielo, cosa que algunos llevábamos denunciando años. Tendremos que esperar a que lo diga la tele. De otra manera no os entra en la puta cabeza esa que tenéis de chorlito. Pero mejor hagamos como que nada ocurre y culpemos al azar y a la mala suerte, mejor incluso: culpemos al maquinista como se hizo en el Metro de Valencia y así no tendremos que pedir responsabilidades políticas. Mejor lamentarse que pelear no?, es algo a lo que estamos muy acostumbrados los españolitos verdad? 

DIARI DE L’AGOST. DIA 3 DISSABTE

OR. Finalment ha caigut la primera medalla per Espanya als mundials de natació de Barcelona. Sí ja sé que molts de vosaltres el concepte Espanya us grinyola una mica, però penseu que moltes jugadores eren catalanes i que, repeteixo, el mundial es neda a Barcelona. Les guerreres, com les anomena la premsa o les noies de Miki Oca com també sé els coneix, van guanyar Austràlia amb prou facilitat per 8-6, La semifinal contra Hongria va ser molt més complicada havent de remuntar 3 gols en els darrers instants del partit. Felicitats campiones.

PLATA. El nou Barça va començar el curs futbolístic 2013-2014 amb una pallissa en el seu trofeu, el Gamper, aquell que des de fa quasi 40 anys recorda el fundador del club. El 8-0 al Santos brasiler, l’exequip de la nova estrella blaugrana Neymar jr. No era un partit oficial, era simplement el torneig de casa, aquell que des de fa anys serveix per a presentar l’equip i sobre tot les noves incorporacions davant l’afició que, tot s’ha de dir, n’hi havia molts de fora que, segurament era el primer cop que veien en directe al Barça i que tal vegada o el veuran més. Començar guanyant per 8-0 no està gens malament, però em de ser realistes i pensar que ningú a la lliga ens ho posarà tan fàcil. Recordo que l’any passat es va començar molt bé i es va acabar prou malament. El Barça es va enfonsar en el darrer tram de la temporada i això ho caldria solucionar de dues maneres: o bé amb una plantilla més àmplia o bé dosificant més els jugadors. S’ha començat bé, veurem com s’acaba.

BONZE. Finalment, el Ministre Wert ha complert una de les seves amenaces: establir amb un 6,5 la nota mitjana per poder accedir a una beca universitària. Sabeu què us dic? Què el meu estat és d’indiferència total. Mon fill, amb quart de carrera acabada i una mitjana de 7,1 mai ha pogut ni demanar una beca. Entre la meva dona i jo guanyem massa... I a dures penes arribem a final de mes i, evidentment no estalviem. Mentre, segur que hi haurà gent que podrà anar-se’n de vacances al xalet de la platja durant tot l’estiu i lluirà el seu parc automobilístic i, a la vegada, tindrà beca tots els cursos.

CARBÓ. Les tarifes elèctriques s’han d’apujar de mitjana del 3% (s'havia parlat d'entre el 20 i el 30) a partit d'avui mateix. Una dificultat més afegida per a la gent que a dures penes té per a subsistir. És una vergonya que aquells qui més guanyen no facin un sacrifici per ajudar als més necessitats. I quan arribi l’1 de gener de l’any que ve, com passa tots els anys, nova pujada de tarifes. Llum, transports, telefonia i ves tu a saber quantes coses més. No hi ha cap país millor on poder emigrar? La solució passar per una Catalunya independent? Està per veure si al capdavant s’hi posen neoliberals com els que ens governen ara.  

MÉS CARBÓ. Els ecos de la compareixença de Rajoy encara perduren. De la seva intervenció no es va poder extreure ni una sola novetat, tret de que va reconèixer que es va equivocar amb Bárcenas. La premsa internacional no s’ho acaba de creure i pensen de nosaltres el que ens hem guanyat a pols: que som un país de corruptes (tan Espanya com Catalunya, aquí no hi ha diferències)

DIRECTAMENT IMPRESENTABLES. Ciutadans o Partit per  la Ciutadania o C’s volen boicotejar la cadena humana de l’11 de setembre. I com ho faran? Conscients que hi ha trams de la demarcació de Tarragona que serà molt difícil completar (entre l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar hi ha molts de quilòmetres i poca gent i a partir de l’Ametlla fins a l’Aldea tampoc és que hi vagin sobrats), es volen apuntar, però a l’hora de la veritat no acudiran i d’aquesta manera farien fracassar l’acte. Només espero que la idea no arreli entre els simpatitzants de C’s o que no en siguin tants...

Per la meva part, no es mereixen més que el menyspreu total.             

Rajoy, aprenda de Alfonso XIII y váyase de una vez

“Mariano, no puedo consentir que Rosa [mi mujer] haga el paseíllo. He aquí una frase más, muy significativa, bailando entre Luis Bárcenas y Rajoy para aquilatar la historia de una ignominia. O, para ser más exactos, la historia de unos cuatreros que se han creído siempre -desde que surgió Alianza Popular, y luego el PP- que eran los dueños del cortijo.
“No aclarará nada”
Las encuestas del Barómetro de Metroscopia, efectuadas por El País, son implacables. El 90% de los ciudadanos asegura que, este próximo jueves, Rajoy comparecerá en sede parlamentaria forzado por la oposición. La mayoría de los encuestados además da más credibilidad a las palabras de Bárcenas que a las del presidente del Gobierno. El 89% cree que en su intervención “no aclarará nada”.
A lomos de la crisis
Rajoy llegó a la Moncloa a lomos de la crisis. Y arrasó en las urnas porque prometió el oro y el moro frente a la brutal caída económica y, sobre todo, social. Reiteró hasta la náusea que su Gobierno iba a ser una fuente de confianza. Mintió señalando una y otra vez que el culpable era José Luis Rodríguez Zapatero. La confianza se convirtió en una especie de milagro que sólo él podría generar, pero que funcionaría con eficacia.
Chorizos de pasta gansa
Agua de borrajas, desierto sin oasis, embustes sistemáticos, regreso al pasado, democracia recortada, gestión de amigotes, incapacidad para acabar con el hedor de los corruptos, ministros de desastres, chorizos de pasta gansa. Y en la Presidencia del Ejecutivo, un colosal inútil. Rajoy, el peor presidente, desde la transición y el tardofranquismo, contando a Carlos Arias Navarro.
No ha hecho nada
Su balance es espectacular. No ha hecho nada. Y sigue sin hacer nada. Ha confundido el Gobierno con una feria de trileros. Y no citamos al rastro porque merece el respeto y el cariño de los madrileños. Aprenda de Alfonso XIII. Váyase de una vez, en el momento oportuno. Antes o después del 1 de agosto.

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM
@enricsopena

EL PAÍS DEL MOBLE

Benvinguts a la Sénia, el país del moble. Arribant a la Sénia per la carretera de Santa Bàrbara el rètol encara és ben visible; però ara de mobles se’n fabriquen pocs i se’n venen menys. A partir d’alli moltes naus buides. De tant en tant, en alguna d’elles, s’hi pot veure alguns cotxes a l’aparcament, d’altres tenen algun camió o cotxe abandonat. Però poc, molt poc moviment on només fa uns anys era un bullici de cotxes i de gent comprant mobles i, de passada complements i d’altres articles per al parament de la llar. Fins i tot Ferreteria Garcia, l’empresa de Julio Allepuz, qui va ser alcalde del municipi fa una mica més d’una dècada, estava tancada i barrada.

Gracies a aquesta multitud, se’n beneficiaven els restaurants de la zona, l’hotel Nova Sénia, construït fa relativament pocs anys i on s’hostatjaven, entre d’altres els professionals del sector que anaven a comprar, però també a vendre.

Sempre s’ha dit que el problema de la Sénia és la manca de diversitat de la seva indústria i del comerç basat, en gran mesura, en la venda de mobles. Si un sector entra en crisi, sobreviure és molt complicat. Només els més forts i innovadors ho acabaran aconseguit, encara que, a curt termini, costi llocs de treball i inversió en noves tecnologies. Però de vegades ni així. L’exemple el tenim en Naturantaix (que era realment la raó social de la fàbrica de mobles), durant molts d’anys la indústria més potent de la Sénia i que va succeir a Muebles Bellobí, que havia estat capdavantera del sector a la dècada dels anys 70, com Palau a Benicarló o Serret Bonet a Vinaròs.  

Dimarts passat vaig tornar a fer el recorregut d’entrada a la Sénia. A diferència d’altres vegades no hi anava a comprar mobles, tampoc a la Tinença de Benifassà, un dels meus espais favorits; em dirigia a les Cases del Riu, llogaret fronterer entre Catalunya i el País Valencià i que pertany al municipi castellonenc de Rossell per a fer unes fotos a l’antic pont i al riu Sénia. Però aquesta vegada no només vaig reviure una situació que ja coneixia sobradament, sinó que el meu pensament encara va anar molt més lluny.

Parlava anteriorment de les naus buides... Buides de tot: de mobles, de complements, de gent, de cotxes... Però no he dit que a totes hi ha una un cartell on posa “En venda” o “En lloguer” en diverses variants. Quina conclusió en vaig extreure? Què els seus propietaris preveuen que la crisi sigui molt llarga i no pensen retornar al negoci en molt de temps. És la mostra clara de la desmoralització col·lectiva d’un poble que durant molts d’anys va ser el més industrialitzat de Catalunya.

Segur que algun dia hi retornarà l’activitat, però la pregunta  és quan? Segur que els seniencs també s’ho pregunten, però amb més ràbia i nostàlgia que jo.

Un consell els hi vull donar: no haurien de caure en la resignació i desmoralització. Com el fènix poden renéixer de les seves cendres, de vegades només falta una voluntat ferma i, sobre tot, imaginació, molta imaginació.  

DIARI DE L’AGOST. DIA 2, DIVENDRES

¿BELLACO O ZOQUETE? Això és el que li va preguntar ahir l’Alfred Bosch, diputat d’ERC al president del govern Mariano Rajoy. Raó no li faltava per a fer-ho. Si sap que el PP s'ha finançat il·legalment, bellaco i si no se'n assabentava del que feien els tresorers, zoquete.

No vaig seguir la compareixença de Rajoy, però pel que he vist, va estar al nivell del que s’esperava. Tot el que va dir ho tenia per escrit i segur que preparat des de feia dies pels seus col·laboradors més directes. No deixa marge a la improvisació, ni a la ironia, ni al l’enginy. És (i ho vinc dient des de fa molts d’anys) el president del govern més gris de la història d’Espanya; a l’únic que es podria comparar seria a Leopoldo Calvo-Sotelo, però aquell va ser un president de transició després de la dimissió de Adolfo Suárez.

No puc passar per alt la seva veritable professió: la de registrador de la propietat. Si algun dels meus lectors ha opositat, segur que sabrà de que parlo. Es diu que les oposicions més difícils són les de notari, registrador de la propietat i inspector de tributs. Per tant, la que va fer Rajoy estaria entre les més difícils. Conec a gent que tot i que van estar anys preparant-se no van aconseguir aprovar-les. Les oposicions consten de diferents parts i la més difícil, diuen, és l’oral. A la prova oral surten, per sorteig, diversos temes (no sé concretar si 2 o 3) i te’ls tocar cantar (la manera col·loquial de dir-ho) S’ha de tenir molta traça i en cap moment pots dubtar o quedar-te en blanc. Evidentment això requereix de molta pràctica i les acadèmies especialitzades tenen especialistes amb qui practicar la modalitat.

Rajoy sempre llegeix. I això em fa tenir seriosos dubtes de que s’hagués pogut treure l’oposició de registrador de la propietat. Des del meu punt de vista hauria d’haver adquirit la pràctica suficient per a no tenir que llegir els seus discursos o intervencions com la d’ahir. La improvisació, la ironia i l’enginy són qualitats innates de algunes persones i, per tant, comprenc les carències de Rajoy en aquest sentit. Ni els seus assessors deuen de ser capaços d’inculcar-li.

La intervenció de Rajoy va decebre a la majoria. Segons una enquesta que aquest matí ha avançat la SER feta de forma urgent, al 76% dels enquestats ; només uns pocs i que ni tant sols correspondrien al seus votants, van quedar satisfets amb les explicacions que va donar el president.

Una compareixença on no es responen preguntes i on no t’apartes ni un mil·límetre del guió establert, no compleix, ni de lluny les expectatives, si és que algú en tenia, jo no.

Finalment Rajoy va acabar per acceptar-ho quasi tot, també que s’havien pagat sobre sous a càrrecs del partit per com a compensació, però va afirmar que s’havien declarat a hisenda i que no van sortir d’una suposada caixa B. Sobre el tema una pregunta que, com la resta no tindrà resposta: D’on van sortir el diners per a pagar els sobresous (a part dels que va ingressar Bárcenas a Suïssa), de les quotes del militants? NO M’HO CREC.    

SENSE PRESSUPOST. Després de que el Ministre d’Hisenda establís un marge de dèficit de 1,58 per a Catalunya, sembla ser que per aquest 2013 no hi haurà pressupostos. Sense cap mena de dubte és el primer gran fracàs del govern de Mas en aquesta la seva segona legislatura. Què el govern central no els hi posa fàcil? Segur. Però tot i això haurien de se capaços d’elaborar-ne uns. Però no uns pressupostos continuistes. Caldria haver fet uns pressupostos més ajustats a la realitat que estem vivint, retallant en partides que no siguin imprescindibles i no tant en sanitat, ensenyament i cultura. També de mirar de incrementar els ingressos. Va ser un error històric per part del govern socialista eliminar l’Impost sobre el Patrimoni, com també ho va ser, des del meu punt de vista, la supressió de l’Impost sobre Activitats Econòmiques per a la majoria d’empresaris i professionals durant el segon mandat d’Aznar.

Segons Mas-Colell, ara toca pensar en el 2014. Que la madrastra no ens estima i ens estreny tot el que pot? Sobre aquest particular tampoc no tinc cap dubte, però igual com dos més dos són quatre, tres més un, també. M’enteneu? 

Llegiu al Periódico l'article relacionat amb la compareixença de Rajoy.  

Inconfessos i irredempts

Salvador Giner

Segons la tradició catòlica, el pecador confessa la seva culpa en privat davant un sacerdot, vicari de la Divinitat. Segons la protestant, ho fa davant la comunitat de creients. Per això no és estrany veure'n un alçar-se i recitar el seu mea culpa davant els seus coreligionaris. La vida recta d'alguns protestants puritans podria atribuir-se al temor a haver de passar per aquest mal trago. En els nostres descreguts temps aquestes maneres d'entendre la culpa i la responsabilitat depenen menys de la pertinença de cadascú a la seva església o secta, però continuen tenint arrels en èpoques de més intensitat religiosa.
Espanya haurà deixat de ser catòlica -com va dir Manuel Azaña sense que ningú l'entengués bé- per passar a ser un país amb diverses fes, creences i escepticismes, però continua sent catòlica en el seu estil: els delictes no es confessen en públic. D'aquí ve l'admiració pel gran lladre de l'anomenat cas Palau, que va anunciar als quatre vents el seu lladronici. Campa lliure. Qui confessa un crim rep els beneficis de la llibertat i les dolçors de l'arrest domiciliari. És la llei. Però el seu exemple no s'estén. Ni els que atrapen confessen. Aquí, el normal és ser inconfés.
Avui la sorpresa admirada del poble ras s'ha d'estendre a Luis Bárcenas, comptable del partit que tan còmodament ostenta el poder a Espanya. Aquest senyor va informar els seus conciutadans, atribolats per una angoixant recessió econòmica, que ell era un gran murri, a més de tresorer, dedicat durant ni més ni menys que dos decennis a finançar il·legalment els alts càrrecs del seu partit. I a atresorar enormes quantitats de diners, és clar, a Suïssa. Tan tranquil, se'n va anar una setmana al Canadà, recordaran, a esquiar. (No pas a la Molina, on patrulla la Benemèrita, i no hi ha sucursals bancàries estrangeres). Vet-ho aquí. ¿Estem davant l'aparició de confessions públiques de culpabilitat?
No ho sembla. Ja veuran com serà d'angelical d'aquí uns dies, l'1 d'agost, la compareixença de Mariano Rajoy davant el Congrés. Inclourà totes les piruetes que permeti la retòrica parlamentària però estarà absent la confessió de culpabilitat. No serà el president del Govern qui iniciï l'anhelada regeneració moral. Perquè aquesta, si té lloc, ha de començar per la confessió pública de culpabilitat. No n'hi ha prou amb sentències judicials.
Els casos que van sortint a la llum pública mercès a magistrats íntegres, o a la premsa, obeeixen també, algunes vegades, a xivatades, revenges i destapaments les sòrdides raons dels quals se sabran més tard. Això augura que s'està formant un autèntic corrent de revelacions d'estafes, robatoris i altres delictes que podria inaugurar el sa costum de la confessió pública o reconeixement de culpabilitat. No obstant, de moment, i tal com està el país, és impossible suposar que al final, escombrada bé la terrassa, neta i resplendent la casa comuna, no tornin a envair-la les rates, els rosegadors del que és nostre.
Perquè això no passi no n'hi ha prou amb alguns empresonaments o permisos de llibertat vigilada a aquest o aquell xoriço. Ni les rebaixes penals, com la que ha beneficiat Jaume Matas, en un altre temps president de les Balears, a qui el Tribunal Suprem ha tallat la pena de sis anys a uns mers nou mesos, amb notable estalvi per al pressupost de presons. És necessari també que el culpable comparegui davant la gent. A les Corts, si és possible, encara que un s'acontentaria que fos al tauler municipal d'anuncis de qualsevol humil poblet.
Hi ha qui suposa que si els que ens roben no confessen, o si no van més enllà de prendre vergonyoses distàncies dels delinqüents que són o van ser els seus amics, ho pagaran a les urnes. Certament, va ser aquest el cas en les eleccions que al seu dia va perdre el PSOE, encara que el desencant i la molta durada al Govern també va comptar en la derrota.
Però això no ha estat sempre així. El partit que intenta ennoblir el seu nom amb l'expressió de popular, encara que sigui sobretot el dels rics, ha aconseguit reeleccions a València i a les Balears sense càstig aparent. Els tripijocs deixen freds no pocs votants.
Els que roben al poble, al contribuent, i no confessen o només ho fan forçats, rendeixen un flac favor més a la incultura política d'aquest país. Atien les flames del cinisme ambiental. «Tothom roba»; «tothom que pot prevarica»; «el que mana espolia».
Expressions com aquestes han anat incorporant-se al llenguatge quotidià i tenen com a conseqüència dues coses. Primer, que el que no l'atrapen, té patent de cors per fer d'això, de corsari o de pirata. I, segon, que la confessió no és una cortesia necessària, sinó només un miserable estratagema més per reduir condemna.

LES ESTADISTIQUES SÓN NOMÉS AIXÒ, ESTADÍSTIQUES

Ja deveu de conèixer l’acudit: Cada català es menja 1 pollastre a la setmana, però mentre un se’n menja dos, l’altre no se’n menja cap... O la segona versió que un respon: dóna’m el meu que jo no me l’he menjat!    

Quan arriba l’estiu, l’activitat política baixa i es generen molt menys notícies. ¿Quants dies fa que es parla de els compareixences de Mas per a donar explicacions sobre el cas Palau i Rajoy para que expliqui si el PP es va finançar il·lícitament? I gràcies al que diran (o potser millor, el que no diran) els periodistes tindran de que parlar els propers dies. Segurament per això, per la manca de notícies, Diari de Tarragona publica ahir una estadística sobre els funcionaris que hi ha a les diferents poblacions de la nostra demarcació. Aquestes estadístiques només estan disponibles a l’edició en paper, però per Internet es potllegir la notícia amb prou detall.

Segons les estadístiques (que no contemplen els funcionaris de l’estat ni els de la universitat), la població que, percentualment més funcionaris té és Falset, la capital del Priorat. No conec massa bé la població, però em sembla un tant sorprenent. A part dels funcionaris municipals i del consell comarcal, té un jutjat de primera instància i, possiblement, alguna oficina vinculada a Agricultura que, molt possiblement, gestionarà la denominació d’origen Priorat. També deu de tenir caserna de Mossos d’Esquadra.

És lògic que a les ciutats grans hi ha, numèricament, més funcionaris que als pobles mitjans i petits i això és degut a que hi ha una major concentració d’oficines públiques. per exemple, a la ciutat de Tarragona hi podem trobar una oficina de la Subdelegació del Govern central, Trànsit, la Inspecció de Treball, el Cadastre i una Agència Tributaria Catalana que no trobarem a cap altra població de la província. Sembla ser que hi ha un estudi que preveu centralitzar tots els serveis judicials, per allò de les retallades...  

Anem a veure per exemple les que té Tortosa: Ajuntament, Consell Comarcal, Jutjats, Mossos d’Esquadra (inclosos els del Servei Català de Transit), delegació del govern i resta de delegacions territorials (excepte Benestar i Família, però que també té una oficina al costat de l’ambulatori de Ferreries), el Servei Català d'Ocupació (oficina de l'atur), l'Hospital Verge de la Cinta, els ambulatoris, els instituts i els col·legis públics, l’IDECE i les que formen part de l’administració de l’estat:  l’Agència Tributària, la Tresoreria General de la Seguretat Social, l’INSS, la Policia i la Guardia Civil. I també els funcionaris de la Universitat Rovira i Virgili, ja sigui personal docent o administratiu. Ah! M’oblidava dels notaris i registradors de la propietat que també són funcionaris.

A Amposta n’hi ha molts menys: Ajuntament, Consell Comarcal, Jutjats, Mossos d’Esquadra, personal sanitari de l’ambulatori (l’Hospital Comarcal és de gestió privada), instituts, col·legis, delegació de Benestar i Família i departaments d’Agricultura i Medi Ambient (em sona que s’han acabat fusionant) iel SOC. De funcionaris de l’estat només hi ha un petita dotació de la Guardia Civil i els notaris i registradors de la propietat. Doneu-vos compte de la diferència.

Però encara us vull dir una darrera cosa. Tal com està fet l’estudi, sembla ser que no tenen en compte que no tots els funcionaris que treballen a un lloc, tenen que viure forçosament allí. Fa ans si que era així, la condició de funcionari portava implícit el veïnatge al poble, d’aquí que als mestres se’ls hi donés habitatge.

DIARI DE L’AGOST. DIA 1, DIJOUS

ELS PRIMERS! I després ens queixarem! Ahir vaig escoltar que a la N-340 entre la Ràpita i Amposta, serà el primer on es col·locarà un radar que calcularà la velocitat mitjana del tram i no la velocitat que es porta en un punt concret. Desconec els criteris que ha tingut el Servei Català de Trànsit a l’hora de escollir-nos i no tinc criteri per a dir si serà o no bo. Imagino que dependrà de cada conductor. Si normalment respectes els senyals i circules a la velocitat que s’estableix per cada carretera, no cal que ens preocupem massa; en canvi, si t’agrada trepitjar l’accelerador, potser si que hauràs de modificar la teva conducta al volant... I si no ho fas per pròpia voluntat, ho faràs a base de multes.

CÒMPLICES. Mas va comparèixer ahir al Parlament per a donar explicacions sobre el finançament il·legal del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya a través del Palau de la Músic. Ho va fer un dia abans de que Rajoy fes el mateix a Madrid per explicar el cas Bárcenasi, de retruc, el cas Gürtel.

Les explicacions de Mas no em van sorprendre, com tampoc espero res de la compareixença de Rajoy. En aquests casos es nega tot en espera de que un cop de sort acabi per liquidar el procés de la millor forma possible per als seus interessos. Mentre l’oposició li demanava a Mas que adoptes responsabilitats (sense dir-ho expressament li demanaven la dimissió), Mas els reptava a presentar una moció de censura, amb la seguretat de que no la guanyarien perquè dóna per segura la complicitat d’ERC.  

Està clar que els republicans han passat per un procés de renovació que ha apartat a quasi tots els seus anteriors dirigents, però malgrat tot, la filosofia del partit hauria de continuar inalterable. Però no és així, els fets ens ho demostren.

Mentre a Maragall el van abandonar abans d’acabar la legislatura pel tema de l’Estatut, a Mas li continuen donant suport a pesar de que pot veure’s esquitxat pel cas Palau. Amb el vot en contra dels diputats d’ERC, ja van evitar que Mas hagués de comparèixer anteriorment al menys en dues vegades amb l’excusa que s’havia de preservar la institució que representa. Quan finalment ho ha hagut de fer, el seu interrogatori ha estat de complicitat en lloc de furgar a la ferida convergent que és el que van fer la resta de partits. Però ERC sap que, de moment, la seva estratègia els fa créixer les expectatives de vot i Junqueras deu d’aspirar a ser el primer president de la Catalunya independent. No s’entén d’una altra manera.

De la intervenció de Jordi Turull, l’actual secretari general de CDC després de la dimissió de l’Oriol Pujol, em va cridar l’atenció quan va acusar a l’oposició de no tenir proves per a inculpar al seu partit de finançament il·legal. A veure senyor secretari general, les proves les han de tenir el jutge instructor i el fiscal i no els partits polítics. Si aquest tinguessin documentació del cas Palau seria que algú les hauria filtrat i això seria, al menys, irregular, no?

RECUSAT. El Govern  i el Parlament de Catalunya han recusat el president del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos i dels Dallonses, per la seva antiga afiliació al PP. Pensen els qui el recusen que no pot ser imparcial a l’hora de decidir sobre temes que afecten Catalunya. La recusació es basa en la doctrina que un dia va aplicar el mateix Tribunal Constitucional quan va recusar el seu membre Pablo Pérez Temps per haver assessorat el govern de la Generalitat en el tema de l’Estatut quan precisament, s’havia de debatre sobre la constitucionalitat del mateix.

El que s’hauria de fer d’una vegada és canviar la forma d’elecció de l’alt tribunal. Ara són escollits pel Congrés i el Senat i cada partit tira cap a casa. Penso que seria molt més correcte que fossin els mateixos jutges qui escollissin entre el seu col·lectiu, els de més prestigi per a formar part del Tribunal Constitucional. Sinó és així, sempre estaran sota sospita i hauran d’escolar opinions com la de Miquel Roca, un dels pares de la Carta Magna que va opinar que el TC no té cap credibilitat. Jo no el desmentiré.

El problema más grave del PP

Luis García Montero

Un paisaje ético como el dibujado por el PP es desolador. Su modo de actuar, de representar de forma cotidiana el lado turbio del poder, provoca un espectáculo deprimente.  Ni las peores obras literarias han creado unos malos tan malos, unos mentirosos tan mentirosos, unos desvergonzados tan desvergonzados. Una situación tan grave ni siquiera nos permite alegrarnos de las angustias de nuestros adversarios ideológicos. Si el PP fuese una composición novelesca, la ficción no resultaría eficaz por puro sectarismo. Los buenos lectores están acostumbrados al matiz y aquí no hay matices. Cuando comparezca Rajoy ante los representantes políticos de los españoles, el problema no será Rajoy, sino los diputados del partido  en el Gobierno que, con nombres y apellidos, desde la A a la Z, se olvidarán uno por uno de la decencia para aplaudir la corrupción. Una España sin honor democrático, sin vergüenza.
Esto es grave. También es grave un poder judicial tomado por el clientelismo y dispuesto a perdonar a los delincuentes y a perseguir a los jueces que intentan cumplir de forma honrada con su trabajo. Aquí pasa a segundo plano querer saber la verdad, hacer justicia y facilitarle a las víctimas una reparación. Ahora es prioritario estar del lado del que manda en los premios y en las dificultades, en las declaraciones y en los silencios, para recibir un ascenso, un indulto o una rebaja de pena.
Es muy grave la evidencia de un comportamiento poco distinguible de lo mafioso. Pero no es lo más grave para el PP. Por desgracia hemos visto que municipios y comunidades autónomas han respaldado con mayorías absolutas a dirigentes manchados de barro hasta la nuca. No habla bien de la ciudadanía, ni de la salud democrática, pero es así. Se pueden ganar elecciones siendo un corrupto notorio.
Por eso el problema más grave que tiene el PP en este momento no es la corrupción, sino la trampa y el callejón sin salida de su política económica. No resulta muy original afirmar que la realidad determina la conciencia, pero me parece oportuno recordarlo aquí y ahora.
El PP ha basado una parte decisiva de su política neoliberal en el desmantelamiento del los servicios públicos. Y no se trata sólo de su descarada afición a las privatizaciones, sino también de otros procedimientos más sibilinos. La degradación sistemática de los servicios públicos (sanidad, educación, sistema de pensiones…), ha tenido como finalidad el meditado desplazamiento de las clases medias para enriquecer el negocio privado. Cada recorte, cada reducción de plantillas, cada miedo, tenía como misión degradar lo público para poner en manos del negocio privado el dinero de las clases medias. Esa es la razón de configurar el espacio público como una casa de misericordia. Si usted no se quiere morir de un parto, si no quiere que sus hijos sean perdedores desde los diez años, busque acomodo y pague –no ya con sus impuestos, sino con sus ahorros- en clínicas y en colegios privados.
Pero ocurre que esta política de expulsión de los servicios públicos sufrida por las clases medias ha coincidido en el tiempo con unas medidas económicas destinadas a empobrecerlas. La política del PP está al servicio de la oligarquía, es decir, de la riqueza acumulada por las élites y sus instituciones financieras o empresariales. Esto tiene como resultado inmediato el empobrecimiento de las clases medias. Y ahí está el mayor problema del PP: ha intentado expulsarlas de los servicios públicos al mismo tiempo que las dejaba sin dinero para gastar en lo privado. El cambio de ciclo viene apuntado por este viento: la realidad económica vuelve a unir a los de abajo, a los maltratados de la sociedad, con las clases medias, por culpa de un empobrecimiento general de los ciudadanos. Y esto abre como posibilidad la configuración natural de una nueva mayoría que rompa las costuras establecidas por la Transición. Es posible movilizar hacia la política alternativa a una parte amplia de españoles que hasta ahora, por comodidad, falta de escrúpulos o ceguera, pactaban con las élites financieras heredadas del franquismo y santificadas por la corona.
Las crisis provocan dificultades graves, pero sus tensiones abren nuevos caminos. Sería un crimen histórico que las fuerzas sociales y políticas opuestas al neoliberalismo –y a la agresión de la economía especulativa contra la democracia- desaprovechasen esta nueva situación.

Qué pereza ser corrupto

Anibal Malvar

Comparece Mariano Rajoy mañana en el Congreso para explicar a sus señorías si pació o no pació en los pastizales B de Bárcenas. A mí me parece una manera un tanto abrupta de iniciar las vacaciones agosteñas. De todos es sabido que nuestro admirado presidente no es muy dado a trabajar ni siquiera en los meses lectivos, de ahí que la sorpresa del populacho se acreciente al conocerse esta forma tan laburera de inaugurar los ocios propios del verano.
Desde que juró el cargo a finales de 2011, Mariano ha ido practicando el laissez-faire con mucho éxito y no poco entusiasmo, y eso le ha granjeado simpatías unánimes acá y acullá de nuestras fronteras. Esto de las simpatías no me lo invento. Es un dato objetivo que se mide por la prima de riesgo, que desciende cuando los mercados comprenden que ciertos presidentes no van a hacer nada contra las aficiones predatorias y criminales del capital. 
Que se dude de la honorabilidad de un tío tan perezoso como Mariano, y que esa duda lo obligue a desplazarse en coche oficial al Congreso con las consiguientes fatigas, a mí me parece un sinsentido. Ser un chorizo es cosa que requiere no poco esfuerzo, y no veo yo a Mariano cargando con un pesado sobre de 20.000 pavos en billetes de 500 bajo el bolsillo de la americana, con lo que deforman los bolsillos las corruptelas.
Bárcenas, por ejemplo, sí da el perfil de chorizo: esquía en Suiza, bucea en las Caimán, caza patos en Delaware… Pero a Mariano se le ve incluso fatigado cuando lee discursos escritos por otro sobre lo bonita que es Polonia. Y es que resulta redundante obligar a un hombre tan gris a ejercitar su materia gris. El único pequeño defecto que se le puede achacar a nuestro amado líder es ese: que no le agrada pensar ni decir ni hacer nada. Y quien no esté de acuerdo con que esta no es una buena filosofía de vida, que arroje el primer convoluto.
Fuentes de la Moncloa en las que flotan nenúfares han revelado a este cronista que la comparecencia de mañana en el Congreso será breve pero jugosa. Y que Mariano dejará cristalinamente claro, sin atisbo de dudas, que aunque no entiende su letra sí es capaz de recitar breves discursos que le escriben otros. La caligrafía es también tan agotadora… 
En cuanto al temilla ese de Bárcenas y los cobros de dinero negro, Mariano se limitará a decir que no sabía que Viri escondía un Jaguar en el garaje, y que si recibió algún dinero no era otra cosa que el pago del finiquito en diferido, pues siempre lo estaban despidiendo Esperanza Aguirre, Pedro J y el maridesacomplejines de Federico. No es cuestión de desperdiciar los hallazgos estilísticos de nuestros guionistas más brillantes, aunque ya hayan sido escuchados alguna que otra vez. Si el chiste es bueno, te vuelves a reír aunque te lo cuenten dos veces. Y aquellos dos chistes del Jaguar y el despido diferido eran muy buenos.
Un senador del PP muy cachondo y muy amigo, que me llamó estos días para preocuparse por mi salud tras el accidente de tren, me dijo una cachondez muy elucidadora: “A Mariano lo de Bárcenas no le va a pasar factura. ¿No ves que cobró en negro? ¿Qué coño va a haber facturas?”. Pues en eso se va a resumir lo de mañana. Sospecho.
PS: Gracias a todos los que os preocupasteis tras el accidente. No por mí, por todos. Y perdonad que no contestara llamadas ni correos. Deciros que estoy bien: un par de costillas, media clavícula y un pulmón algo herido: nada que no se cure a golpe de tiempo, whiskies aguados, cigarros light y opiáceos (esta vez, la primera, con receta y prescripción facultativa). Por lo demás, tengo una pena sin billete de vuelta. No sé qué le pasa a la Muerte, que anda siempre tan inquieta y desafortunada en su manera de entender y de desentender la vida. Como todos.

LES NOTÍCIES ENCARA PODEN SER PITJORS

Coneixeu la llei de Murphi? Les coses sempre poden anar a pitjor. Només cal estar pendents de les notícies que es generen a diari per a poder arribar a aquesta conclusió.  

Qui ha dit que estem sortint de la crisi? Recordeu dels brots verds que sortien en la darrera etapa del govern de Zapatero? El cert és que els retallades encara estan molt presents en l’actualitat.

Sense anar més lluny el govern de la Generalitat, abans d’elaborar el pressupost de 2013, ja ha anunciat que llevarà, temporalment, els ajuts de la dependència d’aquelles persones que estan en residències assistencials i que signifiquen el 44% de la totalitat dels interns. Ha anunciat que serà una mesura extraordinària... Però hi ha casos extraordinaris que es perllonguen en el temps...

Fa tres anys es va retardar el pagament dels PIRMI o el que és el mateix, la renda bàsica de reinserció. L’excusa va ser depurar el col·lectiu que l’estava cobrant ja que sembla que hi havia qui la estava cobrant indegudament, però van pagar justos per pecadors, es a dir, la gran majoria van haver de patir el retard amb el greuge que això suposa per a les famílies que han de sobreviure amb 400 i escaig euros al mes.

L’any passat es va deixar de pagar a les empreses que presten els serveis d’ajut a les persones dependents i d’altres col·lectius desafavorits. Sembla ser que és com la loteria, cada cop toca a algú, però desgraciat d’aquell a qui li toca.

No cal ni dir-ho que el sector ja s’ha queixat de la repercussió negativa que tindrà la mesura. Però al partit del govern no li deu d’importar gaire i al qui li dóna suport, tampoc, ja que no els sento queixar...  

Per què sempre l’han de pagar els més febles? Els rics (diguem-ho així per a que tothom ho entengui) guanyen un bon sou o tenen una empresa on declaren el que volen (només cal veure les estadístiques que es publiquen sobre el tema); poden acudir a la sanitat privada, perquè sé la poden pagar; porten als seus fills a col·legis concertats que a sobre estan mimats per pels governs conservadors.

Però tranquils, amb la independència tot això s’acabarà solucionant i dintre de poc podrem lligar els gossos amb llonganisses. Ja ho veureu...  

LA RÀPITA. FESTES MAJORS 2013. XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA , RESTA DE FOTOS IX

20 preguntas que Rajoy no contestará el jueves

Juan Tortosa

Como buen opositor que es, no me extrañaría nada que Rajoy tuviera ya preparada la mayor parte de su intervención ante el congreso el próximo jueves y que hubiera aprovechado este fin de semana de ostracismo para ir memorizándola.
Miedo me dan la estructura y el contenido de ese guión.
Me dan miedo porque no creo que a ninguno de sus asesores, tan inclinados a hacerle siempre la pelota y tan escasamente propensos a decirle al emperador lo desnudo que está, se le ocurra sugerirle al compareciente a palos que base su alocución en explicar las cosas con claridad, de manera cortita y directa.
Más bien al contrario: le recomendarán, para no perder la costumbre, que se vaya por los cerros de Úbeda cada vez que pueda y que se anime pensando por una parte en ese “suelo” de nueve millones de votos con cuya fidelidad siempre cuentan, y por otra en lo poco efectivas que hasta ahora han sido las protestas contra su política a pesar del puteo sistemático al que viene sometiendo a los ciudadanos.
Aún así, a mi me gustaría contribuir humildemente con algunas “cosillas” antes que cierren definitivamente el borrador de la intervención por si el presidente o alguno de sus fieles asesores tuvieran a bien considerarlas. A ver si llego a tiempo. Sin la sapiencia de los especialistas y sin lo rebuscado de los planteamientos técnicos, me he limitado a recopilar interrogantes que escucho a diario en bares, conversaciones entre amigos, tertulias laborales y familiares y demás foros cotidianos. Las he convertido en “20 preguntas 20″ de las que, si Rajoy llegara a contestar tan solo a un par de ellas, confieso que me llevaría una buena sorpresa.
Aquí van:
1. ¿Está usted en condiciones de afirmar que todo lo que se dice sobre usted es mentira?
2. ¿Es Bárcenas un friki o un colaborador-kleenex al que ha dejado caer cuando ya no le ha sido útil sin calcular los riesgos que podía tener eso?
3. ¿Hay o ha habido, se mueve o se ha movido dinero negro en el pp, ¿sí o no?
4. ¿Los sobres en los que (presuntamente) recibía usted el dinero negro, eran marrones como dice Bárcenas, o se equivoca de color?
5. ¿Le han estado soltando pasta gansa los constructores al partido durante años ¿sí o no?
6. ¿Esos que (presuntamente) soltaban pasta, resultaron casualmente agraciados con algún suculento pelotazo?
7. ¿El dinero que Bárcenas ha llegado a tener en paraísos fiscales son 48 millones de euros o más?
8. ¿Cuántos empurados por el caso Gürtel han tenido relaciones con usted?
9. ¿Cómo es que se “guasapeaba” usted con “su amigo” Luis todavía semanas después de que estallara el escándalo?
10. ¿Qué tiene que decir de las torpes, confusas, atropelladas y contradictorias explicaciones que los portavoces de su partido (Cospedal y Floriano fundamentalmente) han ido dando desde enero hasta aquí cada vez que aparecía un marrón en los periódicos?
11. ¿Por qué tenía usted a sueldo a Sepúlveda? ¿Qué es eso del “diferido” de Bárcenas?
12. ¿Cómo nos explica la transición desde el “no podrán probar que no es inocente” hasta llegar a la unanimidad con que ahora todo el pp, empezando por el portavoz del partido en el Congreso, lo trata de “delincuente”?
13. ¿Qué se le ha escapado de las manos para que algo que usted creía tener controlado haya ido a caer en los dominios de Liaño y Pedrojota?
14. ¿Qué tal si cuenta en el Congreso solo lo que sería capaz de decir si tuviera que hacerlo en la calle y a pecho descubierto ante los ciudadanos? Pues espabile y déjese de rollos patateros.
15. La vida es resistir, suele proclamar usted. ¿Es así como gestiona la enorme indignación que lleva provocando en los ciudadanos desde hace 20 meses?
16. Cuando usted emplea la palabra “importante” para contraponerla a todo lo que rodea al escándalo Bárcenas, ¿en qué está pensando exactamente?
17. ¿Cuándo va a dejar de escaparse por los garajes y de dar esa impresión de cobardía permanente, que es la imagen que se tiene de usted tanto dentro como fuera de España? Es decir, ¿cuándo va a empezar a dar la cara, como es su obligación, cuando se le piden explicaciones?
18. ¿Qué cree que ocurrirá con usted en su partido cuando los sueldos, prebendas y mamandurrias varias de sus correligionarios no dependan de su firma?
19. ¿Duerme bien por las noches?
20. ¿Pondría usted la mano en el fuego por usted mismo?
Probablemente no estaría de más saber también si las gafas con las que va a leer su comparecencia en el congreso se las pagó Bárcenas con dinero negro o no. O si los trajes… “tal”, que diría él. Pero en fin…

RECORDANT LUIS BUÑUEL

Ahir (29-07-2013) la SER es va fer ressò del 30è aniversari de la mort del cineasta Luis Buñuel, el calandès més universal. Però la commemoració va passar desapercebuda per a la majoria dels mitjans de comunicació. La SER però, aprofitant l’efemèride, va posar el dit a la nafra (llaga) en el tema de les retallades en cultura.

Amb la crisi, la cultura, amb l’educació i la sanitat, és un dels sectors que més perjudicat n’ha sortit. A part de la manca de subvencions de els administracions públiques, l’increment del tipus de l’IVA als espectacles, ha estat un cop baix que augmenta els mals que ja venia patint el sector. Serà per que a la dreta, segons quin cultura no els va, però com no poden legislar només per a la part que ideològicament no els hi és afí, s’acaba per perjudicar a tots.

Continuant amb el tema de la SER, va posar èmfasi en les retallades que pateix el Centre Buñuel de Calanda i que després de 10 anys des de la seva posada en funcionament, ara corre el risc de tenir que tancar per problemes econòmics. Es va poder escoltar el seu alcalde (José Ramón Ibáñez Blasco) que va criticar molt durament a les autoritats aragoneses, tant a les del Govern de l’Aragó com a les de la Diputació de Terol. Sense conèixer l’afiliació política de l’alcalde, ràpidament vaig deduir que del PP no seria... Quan ho he buscat a Internet he vist que era del PSOE d’Aragó. En coses com aquesta te’n adones de les diferències que hi ha entre populars i socialistes, encara que moltes vegades no es vulguin veure o acceptar.

De viure, Buñuel no seria una persona afí al PP, d’això n’estic segur! republicà, anticlerical, excèntric, surrealista, es podria definir com un personatge políticament incorrecte. El seu cinema i la seva literatura a més de la seva forma de ser, ho avalen contundentment. A qui no li ve al cap l’escena de la seva pel·lícula Veridiana que és una paròdia del Sant Sopar de Crist. Com d’altres obres seves, el film, premiat internacionalment (Palma d’or al festival de Cannes), va ser censurada pel règim franquista.

Encara que Buñuel va passar gran part de la seva vida a Mèxic i França, va tenir un estret lligam amb una població del que jo considero el nostre territori: Beseit, comarca del Matarranya, província de Terol.

Allí, a la fonda de la tia María (ara Antiga Posada Roda) sempre s’ha guardat un gran record de les estades de Buñuel. Jo hi vaig estar fa un bon grapat d’anys, molt abans de ser restaurada i a una paret del menjador estaven exposades una gran quantitat de fotografies amb el cineasta com a protagonista.

Igual com passa amb Picasso a Orta de Sant Joan, Beseit també ret homenatge a Buñuel dedicant-li un dels carrers del petit, però encantador poble de la Franja de l’Aragó.